Imatge: Carles Palacios/Ariet

Se condenaron a veinte años de hastío
por intentar cambiar el sistema desde dentro.
Ahora vengo a desquitarme…
Versión de L. Cohen, «First we take Manhattan» por MORENTE & LAGARTIJA NICK, Omega.

A Pablo Molano, a las amigas y amigos, a dos años de sostener el dolor de tu ausencia

PRIMERA PART – FUROR

La rapidesa amb què els insurgents s’havien organitzat en quelcom que semblava un exèrcit podria haver semblat molt remarcable en qualsevol altra país que no fos Catalunya. Però el Principat tenia una llarga tradició d’acció col·lectiva. A les guerres civils del segle XV, els pagesos havien format «sindicats» força eficaços. Durant el segle XVI i primeries del XVII […] Costava poc de temps que les notícies de conflictes armats s’estenguessin de l’una vila a l’altra, especialment per tal com era pràctica comuna a Catalunya de tocar les campanes parroquials sempre que els calia ajut. Les campanes repicaren a totes les valls, de Sant Feliu fins a Tordera, durant aquella primera setmana de maig. El camp s’aixecà en armes i hi romangué.

JOHN H. ELLIOT, La revolta catalana, 1598-1640

1

A Catalunya podria haver passat qualsevol cosa. Potser.

Hi havia les energies psíquiques i la capacitat d’autoorganització. Existeix a més un immens desig d’interrompre el desastre present… i començar de nou. El què? Tampoc és clar. Però, el que no estava clar en absolut era qui prenia la iniciativa.

En tot cas, «grans i petits timoners» no ho farien a l’interior del seu tacticisme polític. Aquest, al principi, semblava intel·ligent, encara que pertanyia exactament a aquesta classe de maleïda indecisió que és motor de catàstrofe. Una tebiesa i un cansament familiars a la vida metropolitana, familiars a l’absència del furor just. Furor juvenil, iuuenis furor…? Dumezil assenyalava la tradició antiga, de moltes ciutats d’Itàlia «que es concedien per fundadors una banda de iuuenes conduïts per un animal de Mart». Des d’una prehistòria que segueix bategant no solament etimològicament en nosaltres, un furor, alhora físic i sobrenatural, s’ha associat en l’ample Occident a conservar o aconseguir una independència certa.

2

El moment més horrible va ser quan no només no es va voler cridar a bloquejar-ho tot, la qual cosa hagués demostrat tant de facto com de iure una independència total, sinó que es va intentar justificar la paràlisi, fins i tot entre militants, adduint la determinació a ser violent de l’Estat i les seves forces armades. «Natros som gent de pau», diuen. Nosaltres, qui? No seran els mateixos catalans davant la providencial ferocitat dels quals i agudesa, entre provincianes i muntanyeses, Maquiavel recorda que quan va ser triat un Papa Borgia, o Borges, a Roma van exclamar «oh no, i Catalani!».

Maleïts siguin els massa pacífics, doncs com s’ha dit la seva impia cautela els imposarà sempre una amenaçadora absència de pau.

Estant així les coses, resulta ridícula la pretensió de fundar un Estat sobirà, si Estat és el monopoli de la violència i si Sobirà és qui decideix l’estat d’excepció. Ni moment excepcional ni enfrontament decisiu. És cert, el que cosa no volia el Govern era deslligar un conflicte l’amplitud i intensitat del qual fessin que la situació se li escapés de les mans. Una situació d’intens malestar, un odi difús i carrers plens. És trist dir-ho, però com en tot estrat culturalment burgès el que es volia era negociar. I no estic parlant del «moviment» independentista, estic parlant de les forces organitzades en el seu si, des de partits i associacions fins a la neo-socialdemocràcia radical de la CUP —que el seu tacticisme parlamentari es torna essència des que els bons caps allí presents queden enganxats com mosques a la viscosa tela d’aranya institucional—. Ja fa molt que es va dir allò que la burgesia era la classe discutidora per excel·lència. El que ha passat és que, davant, no han trobat burgesia, han trobat Estat, «el més fred dels monstres freds», que només persegueix la seva autoconservació, també, especialment, contra el seu propi poble.

3

Llavors, què és el que ha atrapat o fascinat a tantes i tants companys a Catalunya? És cert que des que s’acostava el referèndum i es produïen les primeres detencions, va semblar que el Règim del 78 podria trencar-se. Milers de persones van baixar als carrers, moltes no independentistes, sentint-se vives, trencant la solitud. L’autoorganització en comitès locals s’estenia com una de les evidències polítiques de l’època. Bloqueig i sabotatge, ocupació o obertura de llocs de trobada anòmics, positivament delirants, i atacar a la policia formen part d’una constel·lació d’època incomplerta. De tota manera, després de la tristesa dels últims anys, que el reflux del cicle de lluites s’ha pagat amb multitud de suïcidis i amb un aprofundiment de la regnant politoxicomania difusa… val més això que res. Estratègia no, però sí alguna cosa.

4

Fascinació de massa. Per fi baixen les masses al carrer! Aquesta «gent» estranya a la qual un fa veure que no pertany.

El dia 3 d’octubre a la tarda, amb Catalunya bloquejada i plens de manifestants els carrers de Barcelona, ens unim al piquet que venia de Santa Eulàlia, Sants i el Poble Sec. Una multiplicitat en bloc creuant la metròpoli per on li donava la gana, corejant «Els carrers seran sempre nostres!». Arribem al límit de la zona alta de la ciutat, l’Avinguda Diagonal, on ja no vam poder moure’ns. En un moment vaig anar al bany i a buscar aigua. Vaig haver d’anar molt lluny. La composició de la massa que vaig estar creuant portava igualment banderes independentistes, però, en la seva manera de conduir-se, no tenia cap pinta de desitjar la mateixa independència. Vaig tornar al bloc, però em vaig sentir infinitament estrany, així que em vaig acomiadar i vaig marxar caminat a casa, durant més d’una hora travessant carrers plens de banderes nacionalistes.

Esmentaré que, al migdia, havent marxat alguns del piquet barrial, fastiguejats per l’ànsia de governar-ho tot d’algunes companyes, vaig anar a veure, al costat d’un piquet infantil al centre, a una amiga israeliana. Allí ens creuem amb uns amics anarquistes andalusos, que havien pujat a Barcelona i que estaven acompanyant un piquet de la CNT. La meva amiga israeliana estava furiosa. Ens va fotre una bronca monumental. «Al meu país tot això ja ho hem vist, ho portem veient fa molt!», deia, «àvies fent front a càrregues policials i que abracen a altres policies, als seus; banderes nacionals disfressant ideals emancipatoris, que acaben en el femer! Fa dies que veig a Facebook missatges horribles, s’estan posant fotos d’abraçades a policies i fregant el supremacisme, dient: “Els catalans sí farem un Estat com Déu mana”. I quin poble ha estat més oprimit que el poble jueu? I mira el què ha passat! Voleu un Estat? Estem bojos o què? Nosaltres no lluitem contra tot el que aquest significa…?» —Ella havia llegit en la situació tot allò que qui estava participant des del desig de canviar-ho tot es negava a reconèixer. Fragmentació.

Vicente Barbarroja / G. Sinan