Aquest és un projecte de Krasnyi BCN l’eix central del qual és una pel·lícula documental, però que volem difondre mitjançant diferents vies i suports (exposició fotogràfica i publicacions que barregin imatge i text) donat que la seva cobertura a l’estat espanyol ha estat gairebé inexistent. El proper divendres 16 de juny es presentarà a Can Vies una exposició fotogràfica.

Es tracta de la resistència d’uns activistes que des de 2012 s’enfronten a la multinacional RWE i la mina a cel oberta més gran d’Europa, la més profunda del món. L’extracció de carbó lignit i la seva posterior combustió converteix a aquesta corporació en la principal emissora de C02 al continent.

Situada a Alemanya, aquesta s’estén per 48 Km2 i té 400 metres de profunditat. El bosc mil·lenari sota el qual es troben els jaciments, Hambach, ha estat desforestat en un 93%, i és en el tros de bosc que perviu on les activistes s’han instal·lat en plataformes en els arbres per protegir-lo de les màquines. El conflicte amb la policia i l’empresa no ha deixat d’escalar des de llavors, tenint en compte que la tala completa està prevista pel 2018.

Activistes resisteixen al bosc d’Hambach contra la mina més profunda d’Europa

La mina a cel obert més gran d’Europa s’estén per 48 Km quadrats a la regió de Renania del Nord, Alemanya i es dedica a l’extracció de carbó lignit. La combustió d’aquest mineral fòssil per generar energia resulta en l’expulsió de 100 milions de tones de CO2 a l’atmosfera cada any.

La multinacional encarregada, RWE, té permís fins al 2045 per extreure el carbó i és la principal emissora de diòxid de carboni a Europa. Una vegada finalitzada l’extracció, la mina deixarà un forat de 400 metres de profunditat on l’empresa té la intenció de crear un llac d’ús recreatiu, que trigaria 60 anys a omplir-se.

Pobles sencers han estat esborrats del mapa i els seus habitants desplaçats a nous municipis fora del territori d’explotació. El bosc de 12.000 anys d’antiguitat que s’estenia per unes 5.500 hectàrees ha estat desforestat en un 93%.

L’any 2012, un grup d’activistes decideixen plantar cara a la corporació i defensar el tros de bosc que segueix en peu. Les maneres de defensar Hambach són diverses: des d’organitzar passejades als quals s’uneixen centenars de visitants de la zona, fins a l’acció directa. També es construeixen plataformes i cases en els arbres com a posicions de resistència i barricades en els camins per impedir el pas de les màquines.

Després de diversos desallotjaments, la resistència segueix. El conflicte entre activistes, RWE i la policia no ha deixat d’escalar des de llavors. L’empresa minera té previst acabar amb el que queda de bosc el 2018.

Crònica

(Aquest text utilitza el genèric femení per referir-se a grups de persones. L’autora considera que el llenguatge no només explica la realitat sinó que també la configura en el seu ús, i que aquesta decisió contribueix a trencar amb la dinàmica d’invisibilització de les dones al llarg de la Història. Parteix també del respecte als valors de convivència de la comunitat de la qual es parla a continuació, on es rebutja el binarisme imposat i la classificació de persones segons sexe o gènere).

La llum blanquinosa il·lumina vagament l’estada a través del gran cristall que és la finestra. Guineu es treu la mandra i veu retallades sobre el cel somort les copes dels arbres que ho omplen tot. Les branques joves, ara sense fulles perquè és hivern, es bressolen discreta i elegantment. L’habitació sencera es bressola amb elles.

Guineu, que en realitat no es diu Guineu, recull del terra els llibres que va estar llegint anit a la llum d’una llanterna i es vesteix. Pantalons militars, botes de muntanya, arnés, mosquetons, passamuntanyes. Assegut a la vora de l’estructura de palets folrats de palla que sosté la seva cabanya, amb les cames penjant a vint metres sobre el terra, passa una gruixuda corda a través de la peça en forma de vuit que porta lligada a l’arnés. I fa un salt. I llisca corda avall amb la facilitat i la normalitat de qui porta anys vivint en una casa en un arbre.

Igual que Guineu, Ni Hodei, ni Siao ni Fledermaus tenen noms tant pintorescs, però qui ve a viure al bosc de Hambach sap al que s’até i algunes, com elles, han passat per la presó per això. La repressió contra els qui el defensen és una constant en el seu dia a dia: se succeeixen les batudes nocturnes al campament i la vigilància des d’helicòpters, la policia patrulla de matinada els camins o espia sense llanterna a la nit sota les cases arbre. Les activistes han estat gasejades, violentament arrestades i seriosament maltractades a la presó. Blaus, canells trencats.

Moltes d’elles tenen processos judicials en marxa i a algunes fins i tot els han fet jurar que no tornarien a trepitjar el bosc. Els sobrenoms, i sovint els passamuntanyes, es converteixen en mesures de seguretat.

Les que s’acosten des de l’estació de trens de Buir solen ser identificades en el camí i rebre pitades quan es creuen amb les furgonetes de càrrega blanques dels guàrdies de seguretat de l’empresa minera. Aquests, que fan ús també de la violència repressiva i psicològica, s’atreveixen a endinsar-se per els camins del bosc i deixen anar els gossos. Fins i tot van atropellar a un activista el gener passat, que va acabar hospitalitzat i després a la presó.

Abans, quan encara no es podia distingir el buit després de les branques, quan encara calia caminar i caminar entre arbres per poder espiar a les màquines, els camins eren només trepitjats pels cérvols i altres animals que en ell habiten, i per les ocupants que els recorren en silenci i a les fosques perquè se’ls han après de memòria. Abans de l’inici de l’última època de tala, que a cop de serra aquesta tardor va empassar bosc i va escopir fusta morta, les rates no s’acostaven a alimentar-se fins a la cuina del campament.

La cuina és vegana, construïda amb tova i fusta. Així s’ha aixecat també la sala comuna, l’hotel de convidats, la biblioteca, el teatre i la cabanya on viu Coriandre. Les altres estades són caravanes mòbils instal·lades en el campament, moltes d’elles colorits remolcs antics del camp alemany que recorden algun circ misteriós d’un altre segle. Unes altres estan plenes de missatges pintats per al visitant: ‘Solidarity with the freedom fighters of Rojava’ (Solidaritat amb les lluitadores per la llibertat a Rojava), ‘Il faut l’esprit dur et li coeur tendre’ (Es necessita l’esperit dur i el cor tendre).

L’anomenen Meadow, es troba al límit del bosc i serveix com a lloc de suport, coordinació i vida comunitària per a habitants, solidàries i visitants. Aquest terreny va ser cedit pel propietari, que el va comprar amb l’objectiu que les primeres ocupants del bosc, cap a l’abril de 2012, li donessin ús.

Els panells solars i el molinet de vent que gira al capdamunt serveixen per carregar bateries, llanternes i mòbils. La tenda gratis, el local informatiu, la sala de bany, la caravana tecnològica, l’hivernacle, el compostatge i els lavabos secs completen les instal·lacions per a un dia a dia el més autosuficient possible.

Coriandre explica amb el seu parlar dolç i pausat el fàcil que sembla construir aquestes cabanyes ecològiques amb l’ajuda d’un grapat de persones a la primavera o tardor: forat a terra, lona de plàstic per protegir-lo de la humitat, estructura de palets i bigues de fusta per al sostre. Després es barreja la tova amb aigua i es calciga fins a aconseguir la textura i fermesa adequada per a les parets, afegint sorra per combatre les esquerdes quan s’asseca i palla per unir els trossos uns amb altres.

Va arribar per a un taller de compartir habilitats i va decidir quedar-se, perquè aquest espai li va inspirar la necessitat de cuidar-lo. Ara no passa més de quatre dies fora del Meadow. Visita amics i familiars, pren aire de l’estrès que genera la repressió constant i torna, perquè aquí aprèn de les altres i de la vida en col·lectiu i perquè li sembla el lloc més sa en el qual viure ara com ara. Moltes persones visiten l’ocupació i es queden, unes altres tornen per temporades. Gairebé totes tornen, diu Onion, perquè “quan véns a Hambi, una part de tu es queda atrapat en el bosc i alguna cosa del bosc es queda dins teu. Un vincle invisible, difícil de trencar ”. Aquesta barcelonina va conèixer el projecte fa més de tres anys i des de llavors no pot deixar passar massa temps abans d’escapar-se de la ciutat: “ Aquí es barregen moltes emocions i aquestes experiències entren dins teu i creen en tu l’obligació de seguir tornant, de no deixar el bosc de costat… el ‘vull’ tornar és sobretot un ‘haig de’ tornar, provocat per un sentiment d’amor explosiu que neix quan veus el bosc, quan dorms en el Meadow, quan vius la vida a dalt dels arbres i sents la lluita per la naturalesa en el teu dia a dia”.

El buit s’estén fins a on arriba la vista. L’horitzó es torna borrós, gris, malaltís, i contra ell es dibuixa una estructura monstruosament gran, metàl·lica i freda: l’excavadora. Amb les seves pales gegantines, plenes de garfis, i el seu implacable, persistent, percutit girar i girar. Enfront de les últimes barricades aixecades al bosc, una terra deserta i desolada on només es veuen munts de troncs dispersos i asèpticament apilats. Aquesta és la mina, el forat més profund fet per l’home en el continent europeu.

RWE és la responsable de la desforestació d’un 93% de bosc a la regió de Renania, on es troba Hambach. Es tracta d’una mega corporació energètica amb empreses subsidiàries a tot el món. Hambach és la més gran de la tres mines a cel obert que explota a Alemanya. La seva activitat d’extracció del carbó lignit la converteix en la principal emissora de CO2 d’Europa i, al seu torn, en l’agent de canvi climàtic número u. Per cada tona extreta de lignit es produeix una tona de CO2, fins a un total de 100 milions a l’any. Aquest s’expulsa juntament amb pols fina i altres elements radioactius contaminants a través de les xemeneies de cinc centrals de combustió. Els trens que transporten el material fòssil mai es detenen i la contaminació lumínica és tal que mai es fa completament de nit a Hambach.

Existeix, molt a prop del campament, un poble gairebé fantasma. Ningú passeja ja pels carrers deserts, els comerços estan tancats i les bústies de moltes cases estan tapades amb cinta adhesiva. La majoria de les habitants han marxat, perquè el lloc on van néixer serà empassat aviat per la mina.

Explica una habitant que la història que van sentir des de petits s’ha fet realitat: ‘Que ve la mina’, els deien els seus pares fa quaranta anys. La mateixa història de més de 55.000 persones a les quals RWE ha pagat diners per reallotjar en altres pobles construïts fora del seu territori. Resignada, creu que els ocupants del bosc arriben tard i que la seva resistència no servirà de res.

De tornada al Meadow, en caure el sol, arriba el cotxe que ha anat a buscar aigua a una casa comprada comunitàriament a Düren, una ciutat propera. Les habitants del bosc poden descansar, dutxar-se o rentar la roba en ella. A la sala comuna s’ha encès la xemeneia i algunes activistes sopen a la llum de les llanternes. Unes altres transporten les garrafes plenes fins al campament i en la calma del capvespre les seves trepitjades sonen humides sobre el camí entollat de fang. És curiós que les que viuen aquí es passegin sempre tan immaculades. Les que dormiran a la part alta dels arbres agafen tot el necessari: menjar, aigua, mantes, walkie-talkies i bateries suficients.

No cal oblidar que les cabanyes són posicions de resistència i que cal estar sempre preparades per a un intent de desallotjament. El primer d’ells, al novembre de 2012, va durar quatre dies i va suposar la resistència més llarga ocorreguda a Alemanya. Diverses activistes s’havien encadenat a bidons de ciment, una d’elles a l’interior d’un túnel cavat sota el terra que tenia desconcertada a la policia. Des de llavors hi ha hagut tres desallotjaments més, però en cada ocasió es tornava a ocupar el bosc al poc temps i es tornaven a habitar els arbres.

Les cases arbre, agrupades en petits grups amagats en el més frondós del bosc, també posseeixen noms propis. Nest i Mona tenen fins a dos pisos d’altura, unes altres són simples plataformes en les quals s’aixeca una tenda de campanya. Chillum és la única que té llum elèctrica – i fins i tot wifi – i per això l’anomenen el far del bosc.

Sabotejar les bombes que descendeixen el nivell de l’aigua a la terra perquè la mina no s’inundi, causar danys materials a vehicles i instal·lacions de l’empresa, bloquejar el pas dels trens o de les cintes transportadores de carbó… aquestes i més formes d’acció directa són part de la resistència a Hambach. L’objectiu és fer-li perdre temps i diners a RWE i als seus treballadors, entorpint el funcionament de la mina i frenant la seva expansió.

Per això també es construeixen una vegada i una altra barricades de tot tipus per dificultar l’accés de les grues al bosc que encara segueix en peu. Aquestes entren freqüentment pels camins escortades per la policia per talar els arbres que sostenen les cabanyes. En els anells de l’escorça deixats al descobert es pot llegir l’antiguitat del bosc, que havia romàs durant 12 mil anys abans que es descobrís carbó sota el sòl fèrtil.