La lluita contra l’aprovació i posterior implementació de la reforma educativa que promou l’actual govern d’Enrique Peña Nieto ja és una guerra des que va ser presentada el 10 de desembre de 2012. Però, de llavors ençà, la successió de diferents mobilitzacions no ha servit per frenar-ne l’avanç.

Les setmanes immediatament anteriors als dies d’enfrontament a Oaxaca es van succeir multitudinàries manifestacions a la capital de l’estat veí de Chiapas, Tuxtla Gutiérrez. Abans dels fets que el 19 de juny a Nochistlán van fer 11 morts, 7 desapareguts, 37 detencions i 22 ferits, hi havia un plantón (acampada) al zócalo de la capital oaxaquina. Ja que aquells dies s’hi feien les eleccions per al govern autònom, des de les instàncies del govern s’havia donat ordres a les forces de seguretat de no intervenir per evitar el cost electoral que hi comportarien el desallotjament i l’actuació policial. Per això, no va ser fins a la setmana següent a les eleccions (11 de juny) que es va procedir al desallotjament i s’hi desfermà la repressió i la detenció de líders.

En aquest escenari electoral, s’havia demanat el desplegament de 20.000 efectius de la Policia Federal i la Gendarmeria, als quals es van sumar uns altres 2.000 efectius més, encara que, segons s’ha pogut saber, les detencions a la zona feia sis mesos que es feien. Una setmana després de les eleccions, es desfermà la repressió amb el desallotjament del plantón i la detenció de líders.

Una reforma laboral amb aparença de reforma de l'educació

La reforma educativa presentada per Peña Nieto el 10 desembre de 2012 i declarada constitucional el 25 de febrer de 2013, forma part d’un paquet de reformes estructurals impulsades pel Pacte per Mèxic. Tant per al Sindicat Nacional de Treballadors de l’Educació (SNTE) i la Coordinadora Nacional de Treballadors de l’Educació (CNTE), així com per a l’Assemblea Universitària amb la CNTE i una diversitat de col·lectius d’ampli espectre de tot el país, aquesta reforma educativa és una contrareforma neoliberal que atempta contra un dels pilars dels assoliments de la Revolució Mexicana de 1910 com és l’educació pública.

Per a la CNTE, la reforma educativa és en realitat una reforma laboral, ja que en el seu contingut no es reflecteixen aspectes de millora del disseny curricular ni de millora de la formació docent. No obstant això, les propostes que conté en matèria laboral indiquen que aquesta reforma està vinculada amb el procés que el país viu des de mitjans noranta, de transformació de l’Estat cap a les estructures d’estat neoliberal, que es caracteritza per la privatització de serveis públics. Per aconseguir aquest propòsit, calen de reformes polítiques en l’àmbit públic i econòmic, i de reformulació de les obligacions i competències de l’Estat envers la ciutadania. És en aquest tipus de reformes on se situa l’actual reforma educativa.

Un nou pas en l'avanç de l'extracció i la concentració de poder a Mèxic

És destacable el contrast de l’escenari oaxaquí amb el de la capital federal, on s’ha constituït l’Assemblea Universitària per la CNTE, des de la qual es promou i treballa per a la difusió del tema i per a potenciar la confluència de lluites. Per això s’han organitzat brigades informatives que se situen en diferents llocs de la ciutat —com portes d’escoles públiques, centres formatius i educatius i barris que ja pateixen els primers efectes de la implementació— per informar de les conseqüències d’aquesta reforma i el seu rerefons.

Ara els cicles escolars a Mèxic han finalitzat, amb què la mobilització en clau de vaga no s’ha dut a terme, peròdes de l’Assemblea Universitària amb la CNTE es veu imprescindible invertir aquests mesos de període vacacional a treballar amb vista al cicle acadèmic, que s’iniciarà l’agost i el setembre, per aconseguir un escenari de vaga general a nivell nacional (paro nacional).

A la Ciutat de Mèxic, la comprensió dels fets i del conflicte supera l’anècdota i la centralitat que s’atorga a les accions concretes, i el que es percep és un conflicte de llarg abast que travessa diferents sectors de la societat mexicana que viuen constantment les agressions d’un Estat que els desconeix, i que com a fruit del desconeixement, els en nega drets. A la capital federal s’està articulant un front que aglutina amplis sectors del país: des dels grups que són víctimes de l’abús i la invisibilitat entrellaçats en una xarxa de moviments socials de diferent índole.

Això es deu al fet que l’anàlisi i la visió del conflicte no es limita al magisteri, sinó que s’estableixen les connexions entre la reforma educativa, actual font de conflicte, amb els fets esdevinguts amb els normalistas de Guerrero (els 43 de Ayotzinapa), les lluites vigents des de fa deu anys com Atenco i el desmantellament de l’estat del benestar, amb les prestacions en seguretat social o la privatització que es va donar de Luz y Fuerza en una anàlisi política que es vincula amb la pressió per a la implementació de les reformes neoliberals. Des de la capital, el conflicte respon a la situació d’injustícia social, política i econòmica que travessa el país. Aquesta anàlisi i la profusió de militància es tradueixen en manifestacions multitudinàries de front comú i un escenari de rèdit polític per a partits com Morena, que en tant que es concep com la proposta vinculada a la ciutadania busca deixar-se veure i connectar-se amb les lluites de base.

Dins d’aquest context d’implementació del neoliberalisme extensiu a escala mundial, les conseqüències i els recorreguts prenen formes particulars segons les trajectòries pròpies de cada país. En el cas mexicà, com a d’altres punts d’Amèrica Llatina, actors importants en les decisions que es prenen en matèria de política nacional responen a les necessitats i pressions d’organismes com l’OCDE. Segons persones vinculades a les lluites socials, com la que ens ocupa en aquest article, aquests organismes també són darrere d’aquesta nova reforma del sector educatiu nacional. Per això, es creu que és el moment d’organitzar-se per defensar un model d’educació pública i gratuïta, però com a via per emprendre un canvi al país, ja que les anàlisis vinculen la reforma educativa amb l’opressió sistemàtica i l’explotació, que al seu torn es vinculen amb una política econòmica i social que obeeix els dictàmens de l’OCDE i que busca crear les estructures de país que facilitin l’extracció de recursos naturals i la privatització de serveis públics, allò que Harvey descriu com «acumulació per despossessió», és a dir, que els recursos i riqueses que té el país serveixin per enriquir agents externs en una economia extractiva —en tots els nivells i accepcions de la vida—, deslocalitzant i privatitzant els beneficis.

A més a més, en el cas mexicà, l’educació pública a les àrees rurals està molt vinculada a les polítiques impulsades pels governs postrevolucionaris que durant el seu govern, a part de la implementació de l’educació pública, van promoure el repartiment de terres amb la conformació d’ejidos* (forma de gestió de la terra semblant als nostres emprius) tot donant resposta a una part de les demandes de la Revolució.

En català es diuen emprius però el conccepte de l’empriu no és sinònim al ejido. Són formes de gestió de la terra com una pseudo terra comunal. Les preses de decissions es prenen de forma col·lectiva entre els membres ejidatarios però es treballa per parcel·les individuals. Un dels punts de la Revolucío era la recuperació de les terres que l’Estat va expropiar (desamortitzacions) amb la la Ley Lerdo a mitjans del s.XIX. Es va quedar terres de l’església però també la majoria de les terres comunals. Els ejidos del reparto agrario de la reforma agraria són una manera de devolució, tot i  que les condicions reals dels ejidos no són exactament el mateix que les terres comunals.

Així, doncs, la reforma educativa que es proposa conté una vinculació estreta amb el neoliberalisme en dos punts: en matèria pedagògica promou la implementació del pensament únic i l’anul·lació de les garanties laborals dels professors del sistema públic d’educació, fet que implica l’eliminació del funcionariat en àmbit educatiu, amb què es facilita la privatització sencera del sistema públic d’educació, i amb ella, l’Estat mexicà retira la seva responsabilitat sobre aquesta matèria.

La mostra del cisma

L’escenari de la capital oaxaquina ens mostra de forma molt contundent les barreres existents entre els diferents sectors i la seva diversitat de realitats i interessos, diversitat i desconnexió que són una metàfora de l’enorme cisma que travessa la societat mexicana.

Precisament, aquesta ciutat des de fa anys arrossega una desafecció amb el moviment magisterial, un posicionament que mostra una desconnexió d’estrats amplis de la ciutat amb la realitat diària que viuen poblacions senceres de la resta de l’estat. Es respira disconformitat amb els successos i els conats de conflicte que han passat en les últimes dècades i s’argumenta que sempre és igual, que no serveix per a res i mostrenuna visió del conflicte que se centra en el sector magisterial i en la secció XXII del SNTE.

En part això passa perquè el govern de l’estat promou una estratègia d’estigmatització i deslegitimització dels col·lectius que lluiten i que funcionen en una ciutat com Oaxaca de Juárez, on la problemàtica de fons no arrela ni connecta amb parts importants dels seus habitants. Els canals pels quals les instàncies governamentals —estatals i federals— elaboren aquest aïllament dels sectors en lluita són variats, però un d’ells és el tracte informatiu del conflicte on se cerca, principalment, la deslegitimització dels col·lectius que lluiten a partir de tres eixos temàtics: la lluita dels mestres presentada com una lluita per al manteniment dels seus privilegis, l’ús de la violència i la promoció de la por a perdre la pau en l’estat per la vinculació de la guerrilla amb el sector magisterial en una estratègia d’aïllament del conflicte respecte del «ciutadà del carrer».

No es plantegen els punts greus que comporta la reforma educativa en matèria laboral i en la mesura que, com asseguren els mateixos membres de la CNTE, no és una reforma educativa si no laboral, facilita la transmissió d’un discurs que presenta les demandes del professorat com la lluita per interessos particulars que no tenen en el focus dels seus objectius el bé per als alumnes, i més quan la zona compta amb la Secció XXII del Sindicat Nacional de Treballadors de l’Educació (SNTE), una de les seccions més consolidades i amb major poder de mobilització dins del sindicat i, per això també, molt controvertida. Pel que fa a l’ús de la violència, es treballa entorn de l’ús desproporcionat de la violència per part dels col·lectius, tot magnificant les conseqüències que se’n deriven per manera que les intervencions de les forces policials siguin percebudes com les accions que garanteixen la tornada a la pau i la tranquil·litat. És sabut que Oaxaca, juntament amb Guerrero, compten amb una trajectòria de lluita a través de les dècades, que van ser escenari de les guerrilles de les dècades dels setanta i dels vuitant. Aquest imaginari, és usat en l’actualitat per accentuar la sensació de perill, l’amenaça a la tranquil·litat i reverberar els efectes de les estratègies de lluita com la crema de pneumàtics, les barricades o els bloqueigs per carretera. D’aquesta manera, la informació centra el debat en l’àmbit magisterial i la lluita pels privilegis de què gaudeixen neguen l’existència de tot un discurs que vincula la reforma amb les polítiques neoliberals a nivell estructural arreu del país, i amb afectacions futures de gran abast.

En el seu llibre Chavs, la demonización de la classe obrera, Owen Jones fa una encertada anàlisi de com operen els mitjans de comunicació en la construcció de la percepció dels pobres del Regne Unit, com a ganduls, improductius que només aspiren a les ajudes socials. Jones, explica com des de les polítiques d’Estat promogudes per les reformes neoliberals de Thatcher en les dècada dels setanta i dels vuitants, de destrucció d’ocupació i serveis públics, gran part de la població es va veure sumida en un espai de fragilitat que va degenerar en dependència de les ajudes d’un sistema de serveis socials que va virar cap a l’assistencialisme, una situació que després és explotada pels mitjans de comunicació, que contribueixen a aprofundir aquesta realitat que busca aïllar aquests sectors de població, és a dir, trencar qualsevol llaç d’empatia de les classes mitjanes acomodades amb ells.

«L’odi als chavs és molt més que esnobisme. És lluita de classes. És una expressió de la creença que tothom hauria de tornar-se de classe mitjana i abraçar els valors i estils de la classe mitjana, deixant als qui no ho fan com a objecte d’odi i escarni. (…) Això és el que implica la demonització de la classe treballadora (p. 168).» (Rendueles, TeknoKultura)

També Philippe Bourgois, en la seva etnografia A la recerca de respecte, venent crack a Harlem, fa tota una anàlisi entorn de la població llatina porto-riquenya i la seva forma de vida des de l’exclusió, mostrant com les reformes de desindustrialització de l’economia nord-americana van impactar de forma directa en una generació que va veure de forma molt ràpida, eliminades les seves fonts tradicionals de treball, llançant a aquests sectors socials a l’exclusió, la falta d’aspiració i la dependència de programes socials de tall assistencialista.

Si bé tots dos autors exposen casos que d’entrada no es connecten amb el que aquí tractem, una mirada més profunda ens permet veure dos elements clau que sí trobem en el cas d’Oaxaca: mecanismes estructurals que fomenten l’exclusió i mecanismes de comunicació que alimenten l’estigmatització i la demonització d’aquests sectors de la població.

De la mateixa manera que descriuen els autors citats, parts importants de la societat de la capital oaxaquina assumeixen aquest discurs i entenen el conflicte com magisterial, sobre els seus privilegis i molt centrat en la Secció XXII del SNTE. Aquesta facilitat que les autoritats del govern de l’estat troben en l’acceptació d’aquest fet està condicionada per factors estructurals d’un país que s’ha construït d’esquena a la seva realitat diversa. Aquesta negació del que actualment es coneix com a plurinacional, deriva en una invisibilitat apressant de sectors molt amplis de la població que al seu torn són receptors de tots els tipus de violència existents, des de la més explícita (desaparicions, assassinats) a les més invisibles (institucional, no reconeixement de drets, considerar-los el llast al desenvolupament, la consideració de les llengües indígenes com a dialectes). Els nadies de Galeano. És sabut que quan s’apliquen reformes estructurals de tall neoliberal, els primers segments de la població que acusen les seves conseqüències són aquells que estan en situació de fragilitat. Veiem, doncs, que quan afloren conats de disconformitat als carrers de la ciutat oaxaquina, gran part de la població no se sent interpel·lada per aquest conflicte, ja que no conviu amb aquestes situacions quotidianes. En aquest punt tots dos sectors se senten «poble», però qui és «poble» per a les estructures de govern de l’estat oaxaquí? I per al govern de l’Estat?

Malgrat els esforços dels mitjans de massa per a la desinformació i l’aparent èxit que té aquest discurs, a Oaxaca de Juárez s’ha fet un salt de la lluita gremial a una lluita que s’articula en contra dels canvis estructurals als quals està sotmès Mèxic des de 1992, també a la capital oaxaquina, sobretot després dels esdeveniments de 2006, amb l’APPO.

La manifestació de problemes estructurals

La CNTE i el SNTE són grups amb gran capacitat de mobilització. Especialment el SNTE, és un sindicat de tall corporativista i clàssic. Com a conseqüència de les seves deficiències en democràcia interna es va produir una escissió de la CNTE. Però, més enllà de com de democràtics són aquests grups en les seves relacions internes, allò que mantenen tots dos és una gran capacitat de capitalitzar poder. Això implica que per als diferents governs, aquests espais són profundament incòmodes. De fet, aquests espais són coneixedors de la seva capacitat de mobilització, i l’usen per als seus objectius. Aquest punt, que gairebé no s’analitza, és bàsic per entendre per què el govern de l’estat d’Oaxaca o el mateix Govern Federal, treballen des de la consolidació i la creació del discurs entorn de la seva deslegimitització.

El SNTE, com es recull a la seva pàgina web, és una «Organització Sindical a nivell nacional, que sorgeix per acord del Congrés Nacional de Treballadors de l’Educació celebrat al desembre de 1943, la missió de la qual és l’estudi, defensa i millora dels seus interessos comuns». Per tant, és una estructura històrica amb força que representa un moment de la història política i social mexicana de projecte de gran Estat amb gran capacitat d’ingerència. Pel seu costat, la CNTE és una «organització de masses, no d’avantguardes, que lluita a l’interior del SNTE per a la seva democratització».

De tot el que s’ha dit fins ara, se sostreu que darrere dels últims esdeveniments succeïts a Oaxaca, així com a Chiapas, el tema de l’educació és un punt de convergència i confluència, capaç d’aglutinar sectors en lluita de més pes. Per dir-ho d’una altra manera, el que es posa al descobert a través de les mobilitzacions de protesta per la reforma educativa no és una qüestió d’educació sinó un símptoma a través del qual es posen de manifest problemes estructurals del projecte polític mexicà. Diverses declaracions uneixen la gravetat de la reforma que s’està vehiculant a través de la reforma educativa amb el model econòmic neoliberal de base extractiva, com un model que necessita la privatització, la concentració de les preses de decisions en unes poques mans amb grans nivells de pobresa i la precarització per poder manegar l’economia nacional de forma privativa.

Aquest conflicte és una de les múltiples formes que pren la realitat d’un projecte d’estat-nació que es va construir a partir de la desigualtat estructural i que no inclou ni contempla com a part del país nombrosos estrats de la seva població. Mèxic és un estat plurinacional, però les seves estructures polítiques i econòmiques no contemplen el fet d’una diversitat estructural. La negació d’aquest fet es tradueix en una exclusió de facto, acompanyada d’una complexa xarxa de mecanismes institucionals que busquen el reconeixement de part de la població. El resultat és una fragmentació en la qual conflueixen dos eixos, la pobresa i el no reconeixement inclusiu com a subjecte de ple dret de la població indígena nacional. En l’escenari descrit, la reforma educativa impacta de forma directa a aquests segments de població. En una visió de llarg abast, afecta a tota la societat mexicana futura, però on aquests efectes es materialitzen de forma abassegadora i directa és en les poblacions i habitants de les zones empobrides, que és on té més presencia l’educació pública, que per més desatesa que estigui i de qualitat dubtosa que sigui és, si més no, un reducte de servei social entre grups que sense aquest servei queden encara més a costa de l’exclusió.

Des de la Ciutat de Mèxic, els objectius per als quals es vol treballar són, principalment, la coordinació entre col·lectius i els fronts de lluita. Aquesta opció parteix de la perspectiva àmplia dels problemes de fons que manifesta el conflicte magisterial i sorgeix de la conclusió que són molts anys de lluita i que és necessari enfortir l’aspecte estratègic-organitzatiu a partir de la coordinació, per poder consolidar un front multisectorial que sigui prou fort per poder marcar un punt d’inflexió en la deriva neoliberal i d’empobriment que en les últimes dècades viu el país.

Per tant, aquests conflictes són indicadors importants que el que aflora en moments de tensió supera el marc del motiu exposat, com en aquest cas l’educació, i del que realment informen és dels problemes de fons.

Per concloure, atenent les anàlisis que es fan sobre la reforma educativa, és important que es tingui en compte que propostes com l’actual reforma educativa no provenen del president electe de torn, ja que responen a pressions d’organismes internacionals com l’OCDE o el BM, per tant, qualsevol president les durà a terme. Més enllà encara. En aquests focus de lluita el que aflora són problemes de més llarg abast que necessiten l’articulació d’una lluita que contingui, també, propostes de canvi en la línia de buscar eradicar aquests problemes estructurals que assolen al país, com pensar propostes d’organització de l’Estat des de la perspectiva de la transversalitat plurinacional, com un punt d’inflexió cap a millores de gran importància.