David Caño/Roger Pelàez

Publicat al número 3 de Cor Pelut

«I la foscor s’il·luminà de sobte perquè érem molts
a contradir la nit»

En el segon aniversari de la reapropiació de Can Vies
i entre cortines de fum a prop del Banc Expropiat

Aquesta és la nostra bella forma de participació ciutadana, la del tumult, la que heu desoït tant que no pot comprendre les vostres paraules mortes -diàleg, consens o pacificació. Nosaltres, a qui no ha calgut experimentar als laboratoris de la comunicació política, que no ens reconeixem en aquests frankesteins electorals, que som les filles de les que no van poder trair-nos ni desil·lusionar-se en aquella falsa transició perquè no hi pintaven res, que ja estaven desencantades des de sempre, en aquesta merda de vida precària.

Nosaltres, que no podem creure en aquesta farsa-democràcia, que no vam ser educades en escoles verdes en què els debats sempre havien de contenir tots els punts de vista i calia adoptar rols diferenciats i s’anava de colònies a conèixer les formes de vida rurals… No, les nostres profes no éren unes progres que ens animaven a participar, sinó que entenien molt bé quin era el sentit de la presó-escola-manicomi des d’on ens relacionàvem i què havíem de fer per sobreviure-hi.

No érem unes pringades, patíem i ens hi divertíem, vam perfeccionar tècniques molt avançades. Els carrerons d’ara són com els passadissos des d’on esquivàvem les «espardenyes voladores» de les nostres mares, els pals d’escombra que s’allargaven fins a l’infinit, Dragon Ball Z i els videojocs amb què hem après a desenvolupar estratègies quasi perfectes. Vam haver de desenganxar-nos de les tardes de centre comercial i multicinema, de les noves ciutats modernes amb els aparadors impol·luts i les avingudes il·luminades, vam aprendre a desemmascar la realitat a costa de desemmascar-nos a nosaltres mateixes, i a cuidar-nos construint les formes-de-vida que no podeu entendre, que mai no hauríeu ni imaginat, i que ara us resulten tan estranyes.

I mantenim l’alegria, irreductibles com la mainada que juga davant del cordó policial, som els mags que us descobreixen tots els trucs de prestidigitadors negociants del no-res, i si cal dormirem al carrer per exigir el dret a tornar a la casa que tampoc no és nostra –si ens deixeu sense casa, us expropiarem les oficines.

I així estem, tornant als carrers, allà on s’entrecreuen totes les vides i els conflictes, omplint-los de solidaritat i gent, de repics de cassola, d’aquesta política tan vella que és retrobar-nos amb dignitat; però no per anar a fotre la passejada amb la birra de rigor consegüent sinó per posar el cos i la pell en la defensa de la nostra vida quotidiana, dels nostres somnis, de les nostres esperances.

Els carrerons d’ara són com els passadissos des d’on esquivàvem les «espardenyes voladores» de les nostres mares, els pals d’escombra que s’allargaven fins a l’infinit, Dragon Ball Z i els videojocs amb què hem après a desenvolupar estratègies quasi perfectes.

Nosaltres, plegades, les que no teníem ni un sol llibre a casa i a qui ens deien que si llegíem molt ens quedaríem cegues amb els fans d’en John Casavettes i els de l’Ulrich Seidl; les que compren o roben la Jot Down, la Cuore i/o les reedicions dels escrits de Malatesta amb les que s’encaputxen amb les samarretes de Manos de Topo; que la cosa només va de tenir les cames lleugeres i perdre la por i plantar la cara, tant li fot si és a ritme d’At Versaris o de la Fee Reega; que no volem perdre ni un sol minut discutint la gestió de la misèria, si tenim clar que la Política Old School és el futur i que tots els contenidors són preciosos, perquè estan de part nostra, i tornen bonica la nit, tan càlida i plena de llum que en neixen les complicitats necessàries per guanyar pam a pam aquesta ciutat. Una ciutat que haurem de (re)construir damunt les cendres de totes les ferides i morts. Així, que res, ja ho sabeu, BONA FESTA MAJOR!