Ja hi ha una manifestació d’hostilitat social en diferents ciutats de l’Estat espanyol contra la turistificació dels nostres barris. La narrativa hegemònica del Sistema i els seus mitjans de comunicació ja han batejat aquesta repulsa a la perduda d’espai barrial com a “turismefòbia”. Aquest terme és com l’hembrisme, el racisme anti-caucàsic o l’opressió anti-heterosexual: no existeixen. Requereix una estructura de poder, com a mínim social, que exerceixi opressió o discriminació contra aquest grup humà. I repeteixo que això no existeix. No obstant això, un terme completament artificial pot anar dotant-se de solidesa per la repetició constant de la propaganda i també per la nostra incapacitat d’establir un discurs que ho desmunti. Tirar sal a la paella d’un turista pot ser molt divertit, i segur que creiem que estem atacant al model turístic, però la realitat és que només li hem espatllat el dinar a algú. El turista, almenys el que arriba a una destinació turística low cost com Canàries, sol ser un treballador, generalment sense massa consciència, que només busca un lloc barat en el qual estiuejar(32). Fotre’l a ell, a l’individu concret, pot donar-nos molts titulars, més o menys positius segons qui ho publiqui, però deixa intacte el model i facilita la victimització que busquen els especuladors i els seus portaveus. Si a això li sumem certs tics de xenofòbia en la crítica (“fora putos guiris!”, etc.) ja li hem preparat el paquet propagandístic als mitjans burgesos sense alterar els guanys que obtenen els grans depredadors immobiliaris que devoren el barri.

La tàctica del sabotatge, important i respectable, en un lloc com Canàries, on la població residencial està tan identificada amb les bondats del turisme, no es comprendria, no si el seu objectiu són els propis turistes. El sabotatge ha de destinar-se contra l’estructura, ha de dedicar-se a fer mal al model, a evitar que segueixin acaparant immobles, que segueixin encarint els lloguers, que segueixin obtenint guanys amb el deteriorament del barri, no a carregar contra una família que dintre de 15 dies, quan torni a casa, només recordarà l’assumpte com una anècdota. La idea que molestant al turista particular aquest deixarà de venir és bastant naïf. Per a això faria falta un aparell pseudomilitar d’assetjament constant del que no disposem i del que sincerament no seria desitjable disposar. Seria l’activitat d’una avantguarda intentant dirigir la solució d’un problema que mai s’arreglarà sense la intervenció de tots aquests veïns que estan sent desplaçats, desnonats o que corren el risc de ser-ho ràpid. Cal arribar a aquests veïns, ajuntar-se amb ells i col·lectivament atacar al model; cal fer mal en el cor mateix de la bèstia.

Combatre el model implica organitzar als afectats en estructures combatives, desenvolupar una sèrie de demandes o objectius entorn dels quals articular la lluita i estar disposats a realitzar les accions necessàries que ens aproximin a aquests objectius o fins i tot que els sobrepassin. Passo a desenvolupar-ho: és necessari crear eines que els veïns puguin fer seves, organitzacions com els Sindicats d’Inquilins que haurien de proliferar a tota zona turistificada. Sindicats que, independents de qualsevol partit i institució, es dediquin a aglutinar als més damnificats del barri fins a concedir a l’enfrontament un caràcter popular. La lluita contra el turisme massiu ha de ser necessàriament una lluita barrial, veïnal, o es limitarà a ser una manifestació de malestar d’una minoria polititzada i identitària.

És necessari també articular una sèrie d’exigències, comprensibles i plausibles, que suposin per si mateixes una bateria de mesures i al mateix temps un programa. Cap partit o govern les assumiria voluntàriament, doncs suposaria tant com deslegitimar el model capitalista, però més enllà que algunes mesures sí puguem imposar-les, l’important és que generaran la tensió necessària entre la desraó del mercat i el govern i el sentit comú d’una reclamació bàsica: que l’habitatge és un bé de primera necessitat, que no pot estar sotmesa a les lleis de l’oferta i la demanda, que no és un actiu financer ni un producte mercantil, que ha de destinar-se exclusivament a una cosa que semblem haver oblidat: a viure-la.

Un model d’exigències podria ser el següent(33):

1. Establir un preu màxim del lloguer als barris obrers.
2. Fixar el preu del lloguer en funció dels ingressos de l’arrendatari.
3. Evitar les activitats especulatives dels multirentistes expropiant els immobles abandonats.
4. Impedir el lloguer vacacional en zones residencials i impedir qualsevol activitat immobiliària que promogui la gentrificació als barris històrics i populars.
5. Impedir que els habitatges públics (sigui quin sigui el seu règim anterior) puguin ser venuts a cap particular.
6. Recuperar tot el sòl i els habitatges públics venuts a empreses, gestores o fons privats.
7. El model d’arrendament, sobretot en els habitatges destinats al lloguer social, ha de ser el lloguer vitalici.

Referent a les accions, són també un objectiu en si mateix. Més enllà de les reformes governamentals, de les pintades i els boicots, al model turístic se li fa mal si som capaços d’imposar-li el nostre propi model social. Tots aquests pisos i edificis que encara es mantenen abandonats i que sabem que seran destinats al lloguer vacacional, que ja han caigut en mans d’immobiliàries o promotors turístics, han de ser expropiats i socialitzats, i han de ser ocupats per les mateixes famílies que han estat desplaçades dels seus barris natals per la gentrificació. Ja deia Kropotkin que “l’expropiació de les cases posa la llavor per tota revolució social”(34). Ocupar immobles, com a forma d’arrabassar-los la possibilitat d’especular amb el nostre sòl i amb el nostre sostre, i com a forma de demostrar, amb un exemple social viu, que hi ha una altra forma de gestionar l’habitatge, una altra model habitacional que no es basa ni en el capitalisme, ni en el paternalisme públic, ni en la propietat, ni tan sols en el lloguer; es basa en l’autogestió.

És imprescindible aspirar a un model d’habitatge gestionat de forma directa pels propis veïns. No n’hi ha prou amb combatre les formes més abusives del rentisme, com hem vist amb els excessos del lloguer vacacional en aquesta onada de turisme massiu; cal qüestionar el propi principi de la renda, un dels pilars d’aquest sistema econòmic basat en la propietat privada.

Els proudhonians clàssics consideraven que l’explotació capitalista es fonamentava en diferents categories econòmiques que consistien en parasitar l’esforç aliè: la plusvàlua en el treball(35), el lucre en el comerç, l’interès en el crèdit i la renda en el lloguer(36). El propi Proudhon va ser el primer a exigir la liquidació dels lloguers(37), demanda que va heretar la Comuna de París(38) i moltes revolucions i moviments posteriors(39) i que va esmorteir-se quan les organitzacions obreres van assumir el discurs propietari. Avui és molt difícil esperar que els nous sindicats d’habitatge assumeixin una mesura com aquesta, però tal com els sindicats laborals combatius han d’aspirar a acabar amb el treball assalariat, els sindicats d’inquilins han d’aspirar a acabar amb la renda. Abolir els lloguers pot semblar una proposta molt extrema, però ni tan sols l’argumentari econòmic més convencional pot refutar la seva coherència. Explicava Proudhon que el preu que hagi pogut pagar un propietari per una casa ja s’ha amortitzat de sobres amb diverses dècades de lloguer i que l’arrendatari adquireix un percentatge de propietat amb cada mensualitat pagada(40). Segons aquest raonament, la majoria d’habitatges construïts abans del 2000 ja han estat pagats amb escreix, cap retribució mereix el propietari. I si aquest habitatge s’ha devaluat pel deteriorament o la conjuntura i ha exigit noves inversions per part de l’arrendador? Quan el mercat fixa la revaloració d’una propietat l’arrendatari no pot reclamar-li res al propietari, ni tampoc el propietari està disposat a compartir amb ningú els seus guanys extres; que s’apliqui la mateixa lògica quan el propietari és el perjudicat i que no ens exigeixi a la resta que paguem les seves pèrdues. Però sobra argumentar això… La mentalitat capitalista ha de deixar de marcar les anàlisis socials, més quan parlem de necessitats bàsiques.

La qüestió de fons és que l’habitatge ha de trencar les cadenes que la lliguen al mercat, ha de passar a ser un patrimoni social col·lectiu gestionat directament pels habitants del barri que no estigui subjecte als fluxos turístics ni als vaivens especuladors. Potser sembli excessiu concentrar tant esforç en el tema de l’habitatge, però és que el barri no és una altra cosa que un espai comú conformat, precisament, per un conjunt d’habitatges, i subjecte per una xarxa de relacions que els qui les habiten teixeixen entorn d’elles. Certament, no cal idealitzar el barri. És simplement el lloc en el qual per bé o per mal vivim i interactuem (moltes famílies el 100% del seu temps). Però ningú ens pot negar que intentem que aquest espai i aquestes relacions es produeixin de la millor manera possible. Intentar que siguin el més sanes, igualitàries, solidàries, justes i lliures que estigui al nostre abast. La turistificació destrossa aquestes aspiracions, destrueix l’espai, trenca o vicia aquestes relacions i ho fa acaparant les nostres cases. Des d’aquí fagocita a la resta de la ciutat i des d’aquí la totalitat del territori. Defensar l’habitatge és defensar el barri, i defensar el barri és tant com defensar l’últim terreny d’aquestes maleïdes ciutats que encara podem considerar nostre.

NOTES

32- Certament no es pot generalitzar, i és evident que molts altres turistes, siguin o no de classe alta, sí tenen una mentalitat elitista, colonitzadora, que almenys en un destí com Canàries se sol revelar amb les típiques manifestacions despectives de l’europeu que viatja a Àfrica, del “civilitzat” que viatja al “tercer món”. No obstant això, aquests prejudicis no els tenen per ser estrangers, sinó per ser classistes. No hem d’oblidar-ho.

33- Aquesta bateria d’exigències les vaig redactar com una proposta de mínims per al Sindicat d’Inquilines de Gran Canària. Com que encara està en estudi, i vist que som poc donats al treball teòric, puc aventurar-me a compartir-la.

34- P. Kropotkin, La conquista del pan, 1892.

35- Encara que el concepte se li atribueix a Marx, abans que ell P.J. Proudhon va explicar el procés en la seva primera obra d’importància: Què és la propietat? (1840).

36- Aquesta “trilogia de la usura” apareix recurrentment en la literatura proudhoniana, des de les primeres obres del propi Proudhon (com l’esmentada en la nota anterior) fins als textos finiseculars de Benjamin R. Tucker com Socialismo de Estado y anarquismo: en que se parecen y en que difieren (1896).

37- “Proposo que s’operi la liquidació dels lloguers. Tot pagament de la renda equivaldrà per a l’inquilí a una part proporcional i indivisa de la casa que habiti o de qualsevol dels edificis de lloguer que s’usin per a habitació dels ciutadans” (Proudhon, Idea general de la revolución en el siglo XIX, 1851).

38- “La idea de l’allotjament gratuït es va manifestar clarament durant el setge de París [es refereix a 1870, en plena Guerra Franco-prussiana], quan es demanava l’anul·lació pura i simple dels inquilinats reclamats pels propietaris. També es va manifestar durant la Comuna de 1871, quan el París obrer esperava del Consell de la Comuna una resolució enèrgica abolint els lloguers” (Kropotkin, op.cit.).

39- Podríem citar exemples tan paradigmàtics com el Consell de Baviera de 1919 (“Un comissari del poble designat per al règim d’habitatge ordena la requisa de tots els lloguers al territori de Baviera. Cada família només tindrà dret d’ara endavant a un menjador, al costat de la cuina i d’habitacions” [R. Lewin, “Erich Mühsam i la Revolució de Baviera” en Polèmica, nº 11/3/1983]) o l’experiència de Kronstadt en el període de 1917-1921 (“A principis de 1918, la població laboriosa de Kronstadt, després de debats en múltiples reunions, va decidir procedir a la socialització de locals i habitatges. […] El primer article [del projecte aprovat pel soviet] declarava: ‘Queda abolida d’ara endavant la propietat privada de béns i immobles’. En uns altres s’especificava: la gestió de tot immoble serà confiat al Comitè d’habitatge, triat pels seus ocupants. Els assumptes importants relatius a un barri ho seran en assemblea general dels seus habitants, els qui designaran als membres del Comitè de barri. […] Ben ràpid van quedar constituïts els comitès (d’habitatge, de barri, etc.) i van començar a funcionar. El pla va entrar en vigor, fent-se realitat el principi «Tot habitant té dret a adequat allotjament»” [V.M. Eichenbaum “Volin”, La Revolución Desconocida, 1945]).

40- “[..] Cada vegada que un arrendatari paga la renda, obté sobre el camp confiat a les seves cures una fracció de propietat el denominador de la qual és igual a la quantia d’aquesta renda” (Proudhon, ¿Qué es…)