Doaa Elghobashy, jugadora olímpica de volei platja (Egipte)

tolerància 
f. [LC] [RE] Acció de tolerar. 
f. [LC] [RE] Disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc. 
 [LC] [RE] tolerància religiosa Reconeixement legal per part de l’Estat del dret a professar qualsevol religió distinta de l’oficial. 

(…)
f. [MD] Facultat d’habituar-se a l’ús continuat o creixent d’una droga, d’un medicament, etc., o facultat de suportar aquest ús.

Diccionari de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans)

Aquest estiu ha estat especialment generós per a les persones que no hem tingut vacances o no hem marxat prou lluny com per desconnectar de la nostra realitat o activitat habitual. Mereix una menció especial la celebració dels Jocs Olímpics de Rio, tant per l’esdeveniment purament esportiu, com per les narracions variopintes que se n’han fet des dels diversos mitjans, i les seves conseqüents crítiques a les xarxes.

Busqueu a google “Jugadora egípcia volei” i començarà el vostre viatge al·lucinògen.

Vet aquí un dels petits miracles de la globalització virtual: les notícies esdevenen notícia. Fem titulars sobre com un mitjà o periodista ha narrat tal o qual esdeveniment, i per tant les no-periodistes, les no-redactores, posem la lupa, des del nostre mòbil o PC, en aquelles notícies especialment indigestes i, en alguns casos, gairebé inexplicables. Reconec que és un esport apassionant: m’he recreat especialment (i tirat les mans al cap) amb les notícies subtil o descaradament masclistes, lgtbfòbiques i racistes, i per suposat aquelles que combinaven de forma magistralment desgraciada vàries de les opressions anteriors. Ara que ja han finalitzat els Jocs d’enguany, estarem d’acord que la medalla d’or al major esperpent islamòfob se l’ha endut el l’acarnissament mediàtic patit per la Doaa Elghobashy, jugadora de l’equip olímpic de volei platja d’Egipte. Si algú no sap de què va la cosa perquè ha tingut la sort de desendollar-se o quedar-se sense cobertura, busqueu a google “Jugadora egípcia volei” i començarà el vostre viatge al·lucinògen.

Pocs dies després que s’iniciés la tremenda polèmica (suposadament entorn a la vestimenta) de l’esportista egípcia, un amic em va enviar el podcast d’un dels programes d’estiu d’“El Matí de Catalunya Radio” en el qual es parlava de la necessitat (no possibilitat, i encara menys probabilitat) de construir una gran mesquita a Barcelona. Aquí, la onada de respostes racistes a les xarxes va ser tan brutal que el periodista i presentador Oscar Fernàndez li va dedicar al dia següent la seva editorial a l’elevadíssima islamofòbia que desprenien els comentaris fets al fil de notícia a la pàgina facebook del programa.

Al marge del tractament periodístic (aquest punt mereixeria un article a part, o varis), en les notícies i debats en els quals es posa en joc el respecte i la tolerància real que tenim entorn a la diversitat (en aquest cas religiosa i cultural), és molt revelador revisar la tipologia de comentaris que s’hi fan a les xarxes socials: fòrums d’opinió, fils de respostes i comentaris, converses amb menció, etcètera. Aquests grans abocadores d’opinions, argument i idees donen forma a la opinió pública virtual: un termòmetre que ens indica quin està sent el posicionament predominant, l’actitud comunitària majoritària entorn al tema concret.

Opinió pública virtual: Qui? Què?

Fixant-nos en les opinions i arguments formulats entorn a les notícies de la Doaa Elghobashy i de la improbable construcció d’una gran mesquita a Barcelona, és relativament fàcil identificar tres grans corrents d’opinió en funció del posicionament expressat :

1. Posicionament clarament antiracista, defensor dels drets de les creences i de culte. Reconèixer el dret a persones musulmanes a ser, a existir, a exercir, a practicar, a transitar. Reconèixer que així com el dret a l’avortament no t’obliga a avortar, ni el dret del matrimoni gai t’obliga a casar-te amb una persona del teu sexe, el dret a l’existència d’una mesquita no t’obliga a anar-hi a resar (exemple de comentari real: “Sense espais de culte dignes, l’únic que aconseguim és aprofundir en la marginació i exclusió social. A veure quan assumim que hi ha catalanes i catalans musulmans”)

2. Posicionament “no ho tinc clar, és complicat”. Seria el d’aquells opinadors que s’identifiquen com amb certa sensibilitat o compromís en alguns temes, però que diuen que aquest és un camí espinós, un tema complex, la patata calenta de les converses. Tenim masses dubtes, informacions que no ens quadren, i múltiples contradiccions. Ens movem en la zona dels grisos. És la zona del “sí, però…”. L’islam d’acord, però…i els terroristes? El dret a culte sí, però… i la opressió de la dona? I així, en bucle.

3. Posicionament en contra dels drets i llibertat de culte (que no siguin les pròpies), apel·lant a qualsevol corpus ideològic que ho justifiqui. Per citar els dos més estesos: d’extrema dreta, amb xenofòbia pura i dura (“jo no vull una mesquita gegant on adoctrinin a quatre bojos i que a uns quants se’ls hi creuïn els cables i vagin a afusellar a gent a les rambles!”) , o de progressisme mal entès, amb l’ateisme exercit com a una religió no diagnosticada que ha de guanyar la guerra santa contra les altres religions, les “bàrbares” (“estic en contra de qualsevol religió, font de tots els mals i de les guerres contemporànies. És anar enrere!”).

I ens deixàvem (oh, sorpresa) una quarta categoria: el posicionament de defensa del propis drets, per part de les persones que estan sent directament violentades pels comentaris racistes. Aquelles persones que escriuen comentaris i arguments defensant les seves creences i els seus drets, inclús justificant-se davant de rumors, prejudicis, estereotips i insults varis. Per no parlar de les persones violentades que no escriuen, que no es pronuncien. Perquè no gosen, perquè necessiten de la invisibilitat per a no ser més agredides del que ja ho han estat, i del que ho estan sent.

I en aquesta plaça pública d’internet, on des d’aquests posicionaments (i d’altres) cadascú fica la seva cullerada en la creació de la opinió pública virtual, les opinions racistes i intolerants representen avui en dia una aclaparadora majoria.

L’espiral del silenci

Pensem en les persones identificades amb el primer grup, i que estan prou interessades en aquest tema com per transitar i navegar en els espais virtuals on es comenta, on es debat, on es genera opinió pública. Si hi ha opinadores antiracistes “en circulació”: perquè el discurs de la tolerància activa, del reconeixement, del respecte, està tan poc present? Perquè trobem tan pocs missatges de suport a l’existència de mesquites, al dret de la llibertat de culte, del dret de les dones musulmanes a decidir sobre el propi cos i la seva vestimenta? Si ja estem llegint el fil de comentaris, i ens rebel·la el que llegim…perquè no opinem, perquè no ens pronunciem?

Sense dubte, el comportament humà és multifactorial, però pot aportar una mica de llum el que la politòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann va explicar com a model de l’espiral del silenci. Segons Neumann, la societat amenaça amb l’aïllament als individus que expressen posicions contràries a les assumides com majoritàries, de tal manera que el comportament del públic està influït per la percepció que es té del clima d’opinió dominant. Com més es difon una opinió dominant, més es silencien les veus minoritàries en dissidència, amb la qual cosa s’accelera l’efecte de les opinions majoritàries, construint un procés de retroalimentació ascendent. En aquest cas, l’espiral del silenci ens ajuda entendre perquè no fem el que no fem, però sobretot per explicar-nos la importància que té no fer-ho: si les opinions racistes van in crescendo ocupant i monopolitzant l’espai de debat, i deixem que les veus antiracistes quedin arraconades i silenciades, convertint-les en dissidents i anecdòtiques, permetem que es construeixi una opinió pública virtual racista.

És realment important incidir en la opinió pública virtual?

Hi ha una tendència alarmant a menystenir-la, al·legant que és virtual (i?), o que és parcial (segur?) Ens l’espolsem de sobre i despreciem el seu valor real. Un error garrafal, per 4 motius:

Per començar, pensem en qui formula un comentari racista. En l’espiral del silenci, on el discurs racista és majoritari i no existeix discurs alternatiu…bingo! La intolerància hi troba refugi i reforç, fins i tot premi. En aquest escenari virtual, el racisme és cavall guanyador i si és així, quin bon motiu tenim per no seguir apostant-hi?

En segon lloc, pensem en l’opinador dubitatiu: es passeja pel fil de comentaris “aviam què diu la gent”. Espera trobar arguments i opinions que decantin la seva balança personal, recol·lectar pistes que el treguin del laberint. En una espiral del silenci on la opinió pública és manifestament racista, tindrà clar que el relat de la majoria, el gran grup, està del costat “Mesquites, no”. I si el gran grup ho pensa, és que potser no és tan mala opció, no?

En tercer lloc, el grup més important de tots: el grup discriminat. Pensem en les persones que són habitual i sistemàticament discriminades, llegint un fil de comentaris predominantment racistes respecte a les seves creences, els seus orígens, la seva família, la seva identitat. Barra lliure per més violència, més exclusió.

Per últim, i no menys important, la opinió pública virtual ens ha d’importar (i alarmar) perquè un espai virtual on es normalitza la predominança de discursos racistes està alimentant el pensament, l’actitud i el comportament racista fora de les xarxes. L’espiral creix i creix. Dins de la pantalla i fora d’ella.

Tolerància amb la intolerància

La lluita antiracista, com la feminista, pateix un fort burn-out. L’estat general és d’un gran esgotament. Esgotament per repetir obvietats, per xocar amb estructures mastodòntiques i inamovibles, per haver de viure i conviure amb violències extremes, per haver de dialogar amb persones que fan monòlegs. De vegades, la majoria de vegades, ja no ens queden forces per entrar en converses eternes, en arguments i contraarguments, en discussions sense fi on acabem enrabiades i esgotades, desitjant no haver començat mai a parlar d’aquest tema. Per això l’activisme virtual és una bona alternativa: no és una conversa, no hi ha rèplica i contrarèplica, si no es vol. És un abocador d’opinions. És la gran olla on cadascú hi fica el seu ingredient. I és aquí on, si hem trencat l’espiral del silenci, haurem generat un espai real per al sector defensor dels drets, tolerant amb la diferència excepte amb la diferència opressora.

És aquí on haurem configurat una opinió pública diversa, i sent optimistes, majoritàriament antiracista. Oferint opcions al racisme, possibilitant alternatives que no aboquin indefectiblement a concloure que és natural i obvi tenir un posicionament racista. I, sobretot, per estar al costat d’aquelles persones violentades, obrint espais comunicatius de solidaritat i suport.

Deixar créixer l’espiral del silenci és haver-se fet la pell dura, donar la batalla per perduda, cedir tot el terreny. Deixar encara més espai per a la violència. És haver-se tornat resistent a la toxina, tolerant amb la intolerància.

Tancant aquest article, diversos municipis francesos han prohibit a les seves platges l’ús del banyador de cos sencer (burkini per als incendiaris), s’ha obert el debat a tots els mitjans i tenim companyes musulmanes que estan sent qüestionades i insultades, patint una gran violència virtual, simbòlica, real.

Ens veiem a les xarxes?