El temps just de la revolució (II.I) El terror al caos. Un món irrespirable.

La propaganda genuïna (…) és moralment possible només si de veritat un està disposat a comprometre’s de forma total –«racional» i «irracional»– en la lluita.

Furio Jesi, Spartakus. Simbología de la revuelta

Un exemple pres del Spartakus, on Furio Jesi desenvolupa aquests temes, ens permetrà avançar. Per a la crítica bonista d’esquerres, l’apel·lació, dins dels discursos conservadors, als dimonis del caos, és només una representació febril de realitats racionals quotidianes. No obstant això, per al fons conservador que estructura la civilització occidental, no són metàfores només, sinó que és una apel·lació que s’ancora profundament en el vincle entre realitats mítiques i estratègia política, pròpia al capitalisme de base cristiana. Cal prendre’s seriosament el maniqueisme ocult a Occident, i que consisteix, no només en la dualitat llum/foscor, on la llum és el bé, el correcte; i la foscor, el nocturn, és el dolent, insà, anormal. Dualisme que, entre nosaltres, Santiago López Petit ha estat un dels que han buscat desarticular amb més força. El maniqueisme consisteix també, en paraules de Jesi, en «el terror al caos, el temor exasperat al desordenat pul·lular de formes que un cèlebre salm de Turfán evoca com a atribut específic del Príncep de les Tenebres».

Mentre per a l’Islam sufí, Saitan, o Satán, és la por en nosaltres mateixos i els problemes que ens causa, per al fons maniqueu occidental, la proliferació de diferències en les formes de viure i resistir és demoníaca, i cal destruir-la. I això ocorre fins i tot quan el govern de les coses es transforma en «gestió de les diferències», doncs aquestes mai poden sobrepassar un cert llindar. I si no, pensem en la violència que es desferma contra les comunitats indígenes que pretenen un ús comunal de la terra; en la caracterització com a «rates d’embornal» dels qui okupant terres o edificis plantegen un ús sense dret de llocs sotmesos a la propietat privada, i pretenen defensar-los fermament, a Can Vies, la ZAD o Gamonal. Pensem en el combat permanent de «dones, lesbianes i trans» contra les formes arcaiques però molt presents de violència patriarcal, que arriben fins a l’assassinat quotidià i continu de dones. Pensem en la campanya d’assetjament als venedors ambulants del color de la terra, qualsevol pensaria que Barcelona s’ha convertit en el salvatge oest llegint el que escriu La Vanguardia aquest 24 de Setembre: «Pel que sembla, la distribució de molts efectius de la Guàrdia Urbana pels diferents escenaris de la Mercé (festes de la ciutat) va propiciar que el Port Vell, on els venedors solen concentrar-se en horari nocturn, quedés desprotegit, amb prou feines sense vigilància, convertit de nou en una autèntica zona franca del comerç fora de la llei». La pàtina d’arguments legals no pot ocultar l’agressiu malestar davant el que pretén ser absència d’ordre, caos, territori «desprotegit, amb prou feines sense vigilància (…) autèntica zona franca del comerç fora de la llei».

La pulsió maniquea occidental en defensa del seu ordre és completament paradoxal. El que ocorre és que el fons conservador que sosté les formes de la nostra civilització optarà sempre per pactar amb el dimoni per impedir una proliferació de diferències que percep com a demoníaca. En paraules de Jesi, «el pacte amb el dimoni, neix de la constatació de la impossibilitat no de dominar sinó d’ordenar la realitat multiforme de la matèria». Tenim exemples d’això en emblemes de la cultura de dretes dels quals l’esquerra bonista i il·lustrada no percep la radicalitat, com el Faust, o el Gran Inquisidor de Dostoievski. Emblemes que segellen la capacitat de crear un infern a la terra quan es tracta de mantenir l’ordre. Des d’Afganistan, l’Iraq, Síria, Ayotzinapa, fins a la impunitat policial que quotidianament mutila i assassina, a tot arreu. Cal pactar amb el dimoni per mantenir l’Església com a societat dels sants, és a dir, el Capitalisme com a societat dels innocents. Per evitar l’arribada del caos i l’Anticrist, i, per sobre de tot, l’arribada del Regne messiànic, l’Estat democràtic pacta amb una policia que, com deia Walter Benjamin a Crítica de la violència, és la veritable an-arquia del poder contemporani. A la policia es confonen contínuament un poder constituït per defensar el dret, i un poder constituent que funda míticament el dret, confusió que genera l’arbitrarietat més brutal i detestable. El poder constituent funda «míticament» el dret, perquè el que funda realment és un poder, una violència, és a dir, el que sanciona és la cristal·lització d’una relació de forces. Precisament, la que el poder constituït s’encarrega de conservar, de defensar. La policia dels Estat moderns no estan aquí només per defensar el dret, sinó anant sempre al límit de la llei i una mica més enllà, mutilant i assassinant, desplega un poder arbitrari que aparenta fundar-se contínuament, sobre el buit. El dret, en la seva confusió amb l’àmbit de la justícia, no és més que el camp de la injustícia que s’imposa sobre un món esquerdat, trencat, on els interessos de posseïdors i desposseïts són totalment antagònics. Vivim una guerra entre mons, no un dèficit de moral i dret. Com va afirmar Franz Rossenzweig, «la violència retorna a la vida els seus drets contra el dret». Enfront de la an-arquia del poder, la tasca revolucionària consisteix realitzar la veritable anarquia.

Radical dualisme mític i metafísic

Aquest maniqueisme el podríem enunciar, seguint a Eduardo Viveiros de Castro, com el radical dualisme metafísic de la civilització occidental, home-món, on cada terme, «home», i «món», és una cosa separada de l’altra, fins i tot oposada a l’altra, i on un dels costats acaba sent el bo i l’altre el dolent, un a dalt i un altre a baix. Si generalment la divina racionalitat de l’«home» estava per sobre de la «naturalesa salvatge», últimament s’ha buscat invertir la polaritat, però mantenint la separació i la subordinació, la naturalesa bio és el costat bo, la racionalitat instrumental dominadora és el costat dolent. Oposició a la qual, sigui quina sigui la seva polaritat, se li oculta la seva esquinçada, la seva sensiblement impossible separació. Aquesta estructura metafísica dualista històricament ha oposat, tant el cel sant a la terra culpabilitzada, com el pensament diví a la matèria demoníaca i l’home racional a la naturalesa salvatge. Un desconegut professor de filosofia barceloní, de principis del segle XX, ho deia de la següent manera, comentant el concepte de llibertat en Calderón: «la prudència (…) l’ajudarà a tenir mort al vell salvatge, a l’home natural que porta dins». No podia una afirmació ser alhora més inconscientment metafísica i més occidentalment certa. És a dir, per a altres cultures, en altres mons, tal separació i oposició no té cap sentit, allí els animals i vegetals formen societats senti-pensants que cal reconèixer i respectar, i la separació cos – cos de la Terra és només un anunci apocalíptic. Precisament el de l’arribada d’Occident. En alguns llocs, com aquí en un altre temps, l’irracional, els símbols i pulsions tenen també una potència positiva, la màscara de l’esperit de la terra lliga una crida a la rebel·lió, o permet superar una dolorosa crisi existencial…

Que avui tota l’emblemàtica del dualisme (pensament diví, cel sant…) s’hagi secularitzat, entrant dins del políticament correcte, caient sota l’esfera d’una legalitat i una tecnociència que no deixen de ser mítiques, no vol dir que la idea teològico-política d’«el govern és necessari contra el caos», així com l’irracional sentiment religiós de «terror al caos», no segueixin operant en tota la seva virulència, impulsant i legitimant brutals massacres de punta a punta del planeta, així com mutilant la fantasia de tot el que podria fer una vida comuna.

L’ésser humà que ja no requereix de la biologia per subsistir, producte de l’última al·lucinada utopia capitalista, per la dreta com singularitarianism, per l’esquerra com acceleracionisme, que proposa una alternativa de silici per qui pugui pagar-la, enfront de la irreversible degradació ecològica del planeta, no deixa de ser, com sosté Viveiros de Castro, una versió del mateix ordre d’idees, del mateix dualisme catastròfic, que oposa aquí un cel capitalista i cibernètic contra un món natural contaminat de manera irreversible.