Nyra Bouznakar / Dani Echezarreta

El passat divendres 28 d’octubre la policia marroquina aturava un venedor de peix, Mohcine Fikri, a Alhucemas -una de les zones no arabitzades-. Pràctica habitual en aquests casos: la policia li va exigir pagar el seu propi peatge -ritual del suborn- si volia passar per aquest punt, Fikri va rebutjar donar-li el poder a la policia i es va negar a col·laborar, així que davant la seva negativa li van requisar la mercaderia i la van llançar a un camió d’escombraries. L’home es va llançar al camió per intentar recuperar-la. L’endemà van inundar les xarxes imatges de Fikri aixafat per la màquina. Un home era assassinat, un país s’aixecava.

Fikri va ser assassinat per la policia, justament aquest és el detonant d’un moviment que ho qüestiona tot. Si ja el seu funeral a Imzouren va ser multitudinari, no ho han estat menys les mobilitzacions que han tingut lloc des del passat 30 d’octubre. No és, simplement, un altre assassinat més: en ocasions, com amb Mohamed Bouazizi, una mort encén la metxa d’una bomba que es trobava en estat latent. I encara més, ja ho vam veure a Tunísia o a Egipte: sembla que el rebuig a ser reprimits per la policia es constitueix com la Internacional visible del nostre segle.

El que passa no és només la cara de la desocupació i la lluita contra la corrupció d’uns quants indignats. La trajectòria històrica del present moviment és molt més profunda. Al Marroc es troben convivint dues cultures: l’àrab i l’amazigh. Aquesta última forma part del Rif, una regió muntanyenca al nord de l’estat.

Els pobles amazigh van adoptar la religió cristiana fins que, l’any 642, van començar a patir les primeres invasions procedents de la península aràbiga i amb elles va arribar l’aparició d’una nova religió i cultura que va comportar la segmentació de la societat –tractaven als habitants de la regió com a musulmans de segona i fins i tot van arribar a esclavitzar-los. Anys més tard, amb el trasllat del Califat a Damasc, un gran exèrcit va ocupar la zona per forçar l’arabització de la població del nord d’Àfrica per la necessitat estratègica de dominar el Mediterrani. En aquest lapse de temps van ser necessàries més de seixanta guerres per sotmetre als rifenys.

Des de llavors, les tensions es van agreujar i van donar origen a múltiples revoltes. Una d’elles al segle XX, amb la descolonització i la creació de cinc nous estats – Tunísia, Líbia, Egipte, Algèria i el Marroc- els rifenys van veure l’oportunitat de trencar amb l’opressió àrab i van sortir al carrer demostrant el seu rebuig cap a una cultura estranya i reclamant la seva llibertat. Aquestes reivindicacions van ser respostes amb massacres per part del règim de Hassan II, al gener de 1984, on els manifestants van ser tirotejats des d’helicòpters i les morts van ascendir a més de mil.

A l’actualitat, el govern marroquí segueix menyspreant a aquesta població, la margina fins a tal punt de ser massacrada a impostos i tot i així en certes zones ni tan sols disposen d’aigua corrent, col·legis o camins accessibles. Tot aquest acarnissament no té una altra finalitat que ser el càstig a les constants negatives de sotmetre’s a la política d’arabització de les poblacions autòctones.
Els àrabs marroquins s’han convertit en opressors d’una minoria -no és d’estranyar, ja que estaríem parlant d’un règim dictatorial en el qual el nacionalisme i el culte al líder estan a l’ordre del dia- i els rifenys en serien les víctimes principals, sobretot del cos policial de la zona -arabitzats, per evitar llaços d’afinitat-, que s’aprofita de la situació perpetrant tortures i suborns amb total impunitat.

En aquest sentit, podem confirmar que el que impulsa l’onada de protestes no és només un cadàver, sinó la sistemàtica repressió a tot un poble. Hem d’entendre, llavors, que Fikri és l’anònim general -“li podria haver passat a qualsevol de nosaltres”, deia un manifestant- i així el que ha emergit aquests dies se’ns presenta sense líders, sense organització, sense programa. La seva consigna: tots som Mohcine. La seva demanda: tot.

Davant aquesta situació, el govern s’ha vist novament qüestionat. Amb Mohamed VI fora del país -qui, per cert, ha posat a la disposició d’un cantant acusat de violació els seus millors advocats-, s’ha tractat de gestionar el moviment, tornar-lo governable i, d’aquesta forma, vèncer-lo. I per això no quedava altra sinó investigar l’assassinat i establir responsables, de manera que tot tornés a la normalitat. Diumenge passat el fiscal del Tribunal d’Apel·lació d’Alhucemas va obrir una recerca per “determinar les causes de la mort del venedor de peix i establir responsabilitats” i, l’endemà, eren detinguts onze presumptes responsables per l’assassinat de Fikri. Els detinguts estan acusats d'”homicidi involuntari després d’una sèrie d’irregularitats administratives”, fins i tot havent-hi un vídeo en el qual a un dels policies se l’escolta donar l’ordre d’aixafar tot el que hi havia al camió, Fikri inclòs. D’aquesta forma s’intentava tancar l’esdeveniment i silenciar tot crit discordant, arribant a la conclusió que el govern marroquí, una vegada més, manipula per ocultar els seus crims d’odi.

Amb tot això, les protestes, les concentracions, les convocatòries i les manifestacions no han cessat ni tan sols una setmana després i sembla que al govern només li queda esperar i assenyalar als suposats elements radicals amb l’esperança que, així, tot torni a ser un incident més. La qüestió que se’ns obre ara és si estem davant un nou moment fet per morir -establint uns responsables- o si, per contra, estem davant una cosa capaç de perllongar-se en el temps introduint canvis radicals. Avui, 7 de novembre comença a Marrakech la COP22, conferència sobre el canvi climàtic, i tal vegada aquest sigui un bon escenari per valorar la potencialitat i fortalesa d’un moviment totalment espontani en el qual, sembla ser, s’ha perdut la por a l’opressió i a les possibles represàlies.

Estaríem parlant, llavors, d’una Primavera Amazigh?