Imatge: Fotomovimiento

La següent reflexió probablement arriba tard per moltes que fa temps que tenen la sensibilitat requerida per a l’època. A algunes, durant un llarg període ens ha mancat la capacitat per habitar un territori, per captar la immanència dels gestos que expressen la vida comuna. Els fets més simples que constitueixen lo polític, eren aixafats contínuament per l’ímpetu malaltís de fer política. Paradoxalment, aquesta centralitat de la lògica militant es va diluir quan vaig deixar el – a priori – radical moviment llibertari de Barcelona, i aquest va ser substituït per formar part d’algo suposadament tan reformista com la PAH. Uns pocs mesos han estat suficients per clarificar el que s’enterbolia amb cada assistència a una assemblea preparatòria de l’1 de maig.

L’estancament i la decadència que inunda el com fer de la majoria de projectes d’aquesta ciutat no es podrà obviar eternament. El cec voluntarisme militant que es respira en una reunió, l’organització dels imprescindibles sopadors vegans, la desmesurada quantitat d’octavetes anunciant els sempre evidents mals del capitalisme, les innumerables xerrades i debats al carrer per arribar a la suposada gent, cada dia ho tenen més difícil per ocultar que són un projecte esgotat. La mateixa manera de procedir independentment si s’afronta un cas de repressió, un desallotjament o una campanya política, el perpetu esquema es repeteix, una frustració latent arrela, una soledat ho envolta tot.

Aquesta forma d’entendre lo polític no és capaç de donar resposta a les problemàtiques més comunes de la nostra vida.

La mateixa turmentosa qüestió travessa qualsevol dels debats, aquella que pregunta perquè les més castigades per la crisi no venen, i que en el meu cas ha rebut una sincera resposta, com no podia ser d’una altra manera, quan he lluitat braç a braç amb elles.


Amb una breu mirada a la composició dels ateneus llibertaris, els centres socials i els casals independentistes de Barcelona, podem dir, sent honestes, que la majoria de les seves militants són, ho han estat, estudiants universitàries. Un problema ontològic ens revela la terrible dificultat que existeix entre formes de vida tan diferents per a trobar nodes comuns en la interpretació dels seus desitjos i necessitats. És a dir, res és capaç d’expressar alguna cosa que no conté en si mateix, i per tant, impossibilita que a la vegada pugui connectar amb la forma de vida a la qual apel·la. Una forma de vida, com és la de la militància barcelonina, subjectivada com classe mitjana – en cap cas estic fent referència a una repugnant categoria sociològica que depèn de la renta –, dóna resposta formidablement als interessos de les que la reprodueixen. El conjunt d’activitats lúdiques que es realitzen contínuament, com les xerrades, festes o els disturbis ocasionals en les manifestacions en són un exemple.

Amb això em refereixo al fet que aquesta forma d’entendre lo polític no és capaç de donar resposta a les problemàtiques més comunes de la nostra vida. Coses tan centrals com poden ser l’habitatge, la feina o el transport. Més que res s’encarrega de generar una identitat forjada a partir d’una ideologia política, uns gustos musicals o el sentiment de culpa comú, i com no podria ser d’una altra manera, dóna resposta a això. Sent honestes, podem dir que això no dista molt del que pot fer qualsevol grup de seguidors del futbol o banda de joves llatins, que també tenen els seus propis locals, festes i conflictes amb la policia. Aquesta forma de relacionar-se amb el món, a causa de la seva escissió amb la centralitat de l’existència, converteix la lluita en algo accessori i prescindible en qualsevol moment de dubte individual. Arribat aquest moment d’abandonament, les més hàbils tindran la possibilitat d’aprofitar el prestigi acumulat, dedicar-se a escriure llibres, fer xerrades i concedir entrevistes. Les que no posseeixin aquesta ambició i capacitat hauran tingut una atractiva joventut rebel.

Aquesta superficial crítica del que anomenem ghetto, és al final un simple acte d’humilitat amb una mateixa que coincideix amb la següent reflexió feta per Foucault: “Sin duda el objetivo principal hoy en día no es el de descubrir, sino el de rechazar lo que somos”. Seria un profund exercici de sinceritat i com a conseqüència revolucionari – com tota manifestació de les veritats que habiten les nostres vides – ser capaces de reconèixer que no estem encertant en la nostra perspectiva d’entendre lo polític, i que a més, potser són altres les que ho estan fent. És molt revelador veure com els manters, coneixedors òbviament de la seva pròpia forma de vida, són capaços d’organitzar-se en un Sindicat Popular de Venedors Ambulants. Abastant pràcticament la totalitat dels venedors ambulants africans de la ciutat i sent, almenys mediàticament, un dels principals problemes de l’Ajuntament. No deixa de ser menys il·lustratiu el cas de Las Kellys, que en breus tindran més militants que tota la CNT. Resulta paradoxal que els sectors més organitzats no tinguin militants, i que aquestes segueixin petrificades en una grotesca posició de radicalitat moral on s’entén ser revolucionària com una qüestió de principis i no de conseqüències.


Ara bé, aquesta reflexió no pot pretendre ser l’enèsima crítica de la crítica a la dominació, passant a formar part d’aquest ampli ventall de posicions que sempre tenen raó però mai transcendència. És el resultat de formar part d’una PAH més, entre totes les existents en la geografia peninsular, i la repercussió que ha tingut l’experiència acumulada allí. El simple fet d’organitzar-se al voltant de la resolució de problemàtiques concretes, en lloc de combatre un hostis indeterminable, afegeix la vessant empírica a la problemàtica epistemològica que posseeixen totes aquelles que creuen que algun dia seran capaces de fer un programa polític llegint llibres i opinant sobre lluites alienes. És imprescindible, o almenys per a aquelles que pretenguin encendre la flama de la insurrecció, formar part d’espais com aquests, múltiples, transversals i contradictoris. Deixar-se contaminar – en el millor sentit de la paraula – d’aquest com fer que més que tenir grans pretensions polítiques té petites veritats comunes, abandonar la pesada motxilla plena a vessar de moral, discurs i prejudicis. Destituir la subjectivació creada a partir de l’acumulació de capital social que implica la militància – molt similar a la que posseeix qualsevol jove emprenedor – i subjectivar-se a partir de pràctiques col·lectives que fiquin la vida al centre. Sentir la dosi de realitat que és arribar a una assemblea i veure com tota la teva proposta política és aixafada per una multitud de desnonades que fa anys que porten a la pràctica una lluita que relleva a l’ostracisme tot el que hem proclamat fins ara.

Existeix un procés d’aprenentatge i increment de potència que només es pot donar en una lluita quotidiana. Això es materialitza en algo corpori, que es veu a simple vista en la diferència de tensió en els cossos, entre les que intervenen en un stop desnonaments de la PAH i les que participen en qualsevol manifestació del ghetto durant l’últim any. És la lògica del conflicte, no et posiciones de la mateixa manera al davant de la policia quan cada vegada que es posen enfront de tu et mantens ferma o te’n vas corrents. Per una part es sent un increment de la potència constant, per l’altra es respira frustració.


De totes maneres, seria deshonest no mencionar que en algunes PAHs la situació és més complexa, ja que les assemblees estan controlades per buròcrates – a sou de partits polítics o els seus think tanks en alguns casos –. Allí la lluita serà molt àrdua que en la majoria de PAHs de l’Àrea Metropolitana. En qualsevol cas, és únicament responsabilitat nostra, d’estar allí, que les actuals petites coaccions a directors de bancs per frenar desnonament, les okupacions de blocs del SAREB i el fonamentalisme judicial es transformin en atacs coordinats a sucursals, organització d’autodefenses populars i vagues de lloguers. La qüestió és estar allí, en un moment en què per raons estructurals cada vegada són menys els casos de desnonament per impagament d’hipoteca i més els casos per problemes pel preu del lloguer, el discurs inevitablement està basculant cap a posicions de ruptura.

És imprescindible formar part d’espais com aquests, múltiples, transversals i contradictoris.

No et posiciones de la mateixa manera al davant de la policia quan cada vegada que es posen enfront de tu et mantens ferma o te’n vas corrents.

El flux d’afectades no es deté i setmana rere setmana assisteixen noves companyes, el mite d’arribar a la gent es desvaneix quan t’impliques en aquesta lluita, una comunitat en construcció està en marxa. Escrivia fa mig segle un jove poeta rus: “Si yo hiciera la revolución los primeros en los que me apoyaría serían esas personas entre las que caminábamos, los que eran como yo: desclasados, criminales y maleantes. Establecería el cuartel central en el barrio con mayor criminalidad, me relacionaría solo con gente necesitada, eso era lo que pensaba”, potser és una consideració a tenir en compte en els pròxims temps per a les capficades en fer política en els barris turístics i les universitats.

Ens hem despertat tard, però segueix existint una contingència revolucionària, només depèn de la nostra sensibilitat i audàcia que puguem obrir una escletxa ardent en aquesta metròpolis gelada.