El símbol de l’anomenat «poder obrer» és el d’uns obrers que aixequen els seus punys i els ajunten formant un puny gegant. Així doncs el concepte de poder obrer ve a significar «la força que aconsegueixen els treballadors a través de la unitat i l’acció col·lectiva». Pels qui defensem la utilitat del concepte «poder popular» parlar de «poder obrer» és un sinònim: allò que construeix la classe treballadora en la seva lluita. La diferència és que «popular» fa referència a «poble» mentre que «obrer» ens transporta automàticament a les lluites laborals.

Perquè és necessari per construir sindicalisme revolucionari? Anem per parts. En primer lloc el concepte «sindicalisme revolucionari» no té res a veure amb que un sindicat faci «visques» a la revolució. És revolucionari per que pretén que la societat socialista postrevolucionària es vertebri gràcies als sindicats. I aquests, per tant, hauran de ser les unitats elementals que la construeixin. Per això s’entén que històricament existissin sindicats per a altres tipus de lluites socials com els sindicats d’inquilins o els sindicats de jubilats.

Per construir aquesta idea de sindicalisme ha de poder crear-se dues coses: d’una banda la idea d’un «gran sindicat», és a dir, sindicats amb consciència per assumir la gestió de l’economia i que aquest tingui una certa força numèrica; i d’altra banda una autoconsciència de fortalesa, de capacitat per aconseguir-ho, que és el «poder obrer». Tot això es retroalimenta.

Així doncs, als anys 70, per posar un exemple, en la premsa de la CNT hi havia sindicalistes que parlaven a les clares que els sindicats havien de poder gestionar la Seguretat Social. Uns altres parlaven que caldria aconseguir el control sindical de l’INEM. Podem retrocedir als anys 30 quan els sindicats signaven les «bases» (uns convenis col·lectius de l’època) amb la patronal i els imposaven clàusules com que els sindicats volien participar en la gestió de l’empresa. L’aspiració al socialisme dels sindicats de CNT (tant faistes com trentistes) era evident. Es podia veure en cada publicació. Cada vaga era una mostra de força, un exemple de poder obrer. Així doncs s’arribava al cas de poder guanyar vagues abans de convocar-les, per no voler la patronal entrar en un conflicte de grans dimensions amb uns sindicats disposats a tot. Això és «poder». Era un símbol molt potent del que pretenia l’anarcosindicalisme o el sindicalisme revolucionari, que no era una altra cosa que el control de l’economia.

Però aquell poder va haver de començar pel principi, i per això van haver de lliurar probablement la més gran de les batalles sindicals, que es desenvolupà entre 1919 i 1920, quan es jugaven el reconeixement legal del sindicat com a representant dels treballadors, la qual cosa la patronal es negava amb totes les seves forces. Gràcies a una lluita titànica això es va guanyar.

Avui dia quan algun empresari abaixa la persiana per por dels piquets en les vagues estem edificant a poc a poc aquesta legitimitat per als nostres sindicats. Sabem perfectament que sense l’acció dels piquets moltes empreses obririen coaccionant a la seva plantilla. I després que parlin de «llibertat per treballar». La gent que lluita s’apodera i pot aconseguir moltes coses. I aquestes lluites quotidianes creen un imaginari de poder col·lectiu que es coneix com a poder popular, poder obrer o poder sindical, o a Estats Units durant els anys 60 també com a «poder negre», en aquelles comunitats afroamericanes que lluitaven pels seus drets i s’havien auto-constituït com a subjecte polític autònom.

Cap d’aquests «poders» col·lectius són una altra cosa que l’autoconsciència que juntes derrotarem a l’opressió. Són les persones oprimides qui tenen a les seves mans el derrotar a les opressores. I això ho faran a través del seu apoderament com a individus i la presa de consciència com a subjectes col·lectius. En aquest cas el sindicalisme va contribuir molt a generar una consciència de classe, de persones oprimides que s’organitzaven i aconseguien victòries. I aquesta consciència va ajudar a crear un objectiu en el qual la gent de baix tindria el control dels mitjans de producció, el socialisme. La virtut del sindicalisme revolucionari va ser instal·lar una coherència entre l’objectiu (el socialisme), els principis (els de l’anarquisme) i la estratègia (el sindicat). Per tant, és obvi que quan ja gairebé guanyes els conflictes sense disputar-los i quan aquells que disputes es converteixen en un tema de debat públic nacional, tens els objectius finals del sindicalisme revolucionari a prop. Els has construït sobre la base de la lluita quotidiana.

Si bé avui dia recrear allò de la mateixa forma no té molt sentit, hem d’adonar-nos de la necessitat de la lluita col·lectiva per construir-nos com a subjecte polític. En el nostre temps aquesta lluita la vertebrarem a través del sindicat, de la comunitat estudiantil, del barri, de l’apoderament de la dona, de la joventut, de la gent veterana, de les comunitats immigrades, etc. La multiplicitat de subjectes és producte de la destrucció de la consciència de classe que fa dècades les podia agrupar a totes. Però també hem d’evolucionar i adaptar-nos a aquesta circumstància reforçant cadascun d’aquests subjectes i fent que col·laborin uns amb els altres per dur a terme lluites que apoderen a tota la comunitat alhora. Això seria el que alguns llibertaris anomenem «poder popular».