La pedra fundadora del sindicalisme revolucionari és la carta d’Amiens, declarada pel congrés de la Confederació General del Treball (CGT) francesa celebrat en aquesta ciutat el 1906. Allí estan totes les claus que portarien al moviment obrer revolucionari molt proper al triomf passada una dècada. Producte dels errors del moviment previ, la CGT assenyala que la lluita del proletariat cap a la revolució ha de ser una lluita econòmica, separada de la política; una “doble tasca quotidiana i d’avenir” que busca la desaparició de l’assalariat i de la patronal. L’autoabolició del proletariat pels seus propis mitjans.

És curiós com al llarg de la segona meitat del segle XX es produeix una inversió de papers entre la dreta i l’esquerra polítiques. Si al començament de segle era la burgesia la que construïa Estats nacionals basats en la kultur i aconsegueix que parlar alemany o anglès sigui excusa suficient per a la massacre de centenars de milers de persones en uns quants quilòmetres quadrats de terreny; el proletariat, per la seva banda, construïa organitzacions de masses on l’única cosa important per unir-se era la posició econòmica socialment compartida. Georges Sorel, en les seves Reflexions sobre la violència, retrata a una burgesia temorosa, reformista, reduïda a centrar les seves preocupacions en qüestions socials i culturals, mentre la classe obrera manté una posició cruament materialista, violenta, entorn de la lluita pels seus interessos econòmics.

Però, després de la derrota del cicle revolucionari i, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial, la qüestió s’inverteix. El consens social-demòcrata que s’estableix a occident deixa resolta la qüestió econòmica entorn d’un capitalisme “de rostre amable” i el que anomenem esquerra queda arraconada entorn de qüestions socials, culturals i nacionals. El feixisme, que buscava precisament acabar amb el conflicte classista mitjançant la construcció d’Estats totalitaris (on tota qüestió social, cultural o econòmica era dirimida per l’Estat i les corporacions) potser fou derrotat militarment, però el món que sobreviu a 1945 ens fa plantejar-nos si no haurà vençut en les seves posicions polítiques.

“Sota les llambordes, la platja” és la consigna escrita a les parets de París al maig del 68 i suposa tota una declaració de la nova correlació de forces. Llavors els joves universitaris d’esquerres (fills precisament dels elements de la classe obrera que van patir el conflicte mundial) van declarar la seva renúncia a la lluita per l’espai econòmic, la seva ruptura amb la tradicional associació entre progrés econòmic i alliberament que havia fet el moviment obrer. El Capital semblava haver guanyat el seu conflicte sobre el Treball.

Des d’aquest moment hem viscut en un imperi de mercaders gegantí. En cap de les civilitzacions que ens van precedir van ocupar la mercaderia i la producció de valor un lloc més preponderant. Les classes mercantils i financeres, històricament reduïdes a una posició subalterna, han aconseguit imposar un món a imatge i semblança seva. I, amb el final del segle XX, els papers s’inverteixen completament. Ara és el capitalisme, en la seva fase neoliberal, el que adopta un paper violent, destructor del consens social i economicista, mentre joves d’esquerres de totes les universitats del món es dediquen a la cultura.

M’agrada comparar el neoliberalisme amb l’arquitectura brutalista. Les grans estructures de formigó construïdes pels seguidors d’aquest enemic de la humanitat que va ser Le Corbusier, imponents, semblen incontestables, com si res més pogués construir-se després d’elles. Però aviat comencen a presentar esquerdes i, d’aquí a unes dècades i amb una mica de sort, totes acabaran sent runes. Una cosa semblant està passant amb el model neoliberal. I és aquí on comencen els temps interessants.

Hi ha tesis molt a tenir en compte, com la que va fer la revista alemanya Wildcat a l’abril de 2013, sobre la formació d’un nou proletariat. Segons aquest anàlisi, en els últims anys milers de persones estarien sent expulsades dels sistemes garantistes, apareixent una nova capa de treballadores i treballadors no-qualificats (o que desenvolupen treballs pels quals no és necessària la seva qualificació). Aquest fenomen ha anat acompanyat d’una degradació de les condicions del treball. El que a l’Estat espanyol s’ha visibilitzat últimament en la forma de “treballadors pobres”. Això és, l’escenari que es dibuixa després de l’última crisi és la d’una reducció de l’atur, sobre la base de la creació d’ocupació precaritzada, temporal, desregularitzada…

La fallida dels models d’Estat social, dels mercats laborals protegits i les esquerdes en la fugida cap a endavant neoliberal s’expressarien, d’una banda, en esclats en els altres sistemes d’opressió en els quals el capitalisme es recolza –l’augment del conflicte racial als EUA, l’auge dels nacionalismes xenòfobs a Europa o una major activitat dels feminismes davant l’ofensiva neomasclista serien exemples d’això–; i per una altra, en conflictes laborals tant en sectors precaris (les vagues del telemàrqueting o l’organització sindical de col·lectius com les netejadores d’hotels, els manters o les treballadores sexuals), com en sectors relativament protegits que veuen perillar les seves condicions (cas dels controladors aeris o els estibadors).

Tot això obre un ampli camp a la nostra acció. No obstant això, cal dir que ens trobem en un punt crític. És difícil dir fins a quin punt aquests conflictes són els primers crits d’un proletariat que es renova o els últims laments d’una classe mitjana que es resisteix a proletaritzar-se.

Per posar un exemple que m’és especialment proper, el sector del telemàrqueting porta des de 2014 en negociacions per un nou conveni. Durant aquest període s’han succeït una bona quantitat de vagues i jornades de lluita reivindicant una millora de les condicions en un sector on la patronal abusa sistemàticament de la temporalitat i on els ritmes de treball i pressions a les quals se sotmet a les plantilles freguen límits dickensians. Mentrestant, els sindicats majoritaris del sector signen un preacord de conveni que manté en essència l’anterior i reafirma la pèrdua de poder adquisitiu de les treballadores i treballadors. Des de fora podria semblar que aquests moviments signifiquen un augment en la consciència i en l’organització d’aquesta nova expressió de la classe proletària, però des de dins la cosa pot tenir molt més a veure amb un recanvi, amb una renovació en la representació sindical, recolzada per noves forces político-parlamentàries, que no posa en dubte el model sindical en si.

I aquest mateix exemple pot traslladar-se a la resta. Sí, és molt possible que estiguem assistint, en aquells països on parlar de classe semblava cosa del passat, al sorgiment i expressió conflictiva d’un nou proletariat. Però això no ens lliura del perill que aquesta expressió de classe sigui canalitzada pel parlamentarisme, o derivi en posicions gremialistes o reformistes. I això passa en un escenari en el qual cada vegada és més difícil distingir a una esquerra que es tanca entorn del populisme i a la reivindicació dels Estats nacionals, dels monstres de la alt-right que prometen aixecar murs mentre criden “pàtria”.

Existeix, a més, un factor afegit. El primer liberalisme es va desenvolupar en un moment d’expansió capitalista, d’escalada, sostingut pel descobriment de noves formes d’aprofitament dels recursos energètics i minerals. El neoliberalisme ho fa en un moment d’embús, d’altiplà. Un escenari que pot col·lapsar en un futur proper, si no és que ja ho està fent. Aquest escenari ha de ser comprès i inclòs en qualsevol futur que ens atrevim a somiar. Perquè, i això ho hem de tenir molt clar, no hi ha refugi possible en el passat. El socialisme revolucionari mai s’ha refugiat en cap passat.

Queden clares les cordes sobre les quals hem de moure’ns els equilibristes. Si la classe explotada s’està renovant, si la lluita econòmica torna a estar sobre la taula, els qui defensem una acció sindical dirigida cap a la transformació revolucionària hem de presentar batalla en totes les ocasions que se’ns presentin. El sindicalisme revolucionari ha de sortir, perquè per fi té possibilitat de fer-ho, del somni autoreferencial i estètic en el qual s’ha passat les últimes dècades. Ara la nostra acció és clau. Una acció que ha de ser, com ja ho va ser, alhora quotidiana i d’avenir.