Cambia de colores como el camaleón,
según lo que trame y según la ocasión.
Frente al poderoso parece ratón,
pero ante los débiles es un León.
Es blanca paloma con piel de reptil,
cuando le conviene ser ruin y ser vil.
A los animales  les pido perdón.

Por haber hecho esta comparación.

-Obreros y Patrones, José de Molina.

Contemplem la caricatura un instant: un dels personatges cobreix la seva figura rodona amb un jaqué negre i porta una barret de copa sobre el cap; l’altre porta una gorra tova, és flac i porta camisa. No hi ha dubte que el primer és un burgès, i tothom que llegeix aquell periòdic ho entén, perquè així són els burgesos, així vesteixen, així parlen, així consumeixen. L’altre és, evidentment, un treballador.

Ara viatgem cent anys en el temps i  demanem a un dibuixant adscrit a això que anomenem “l’esquerra” que ens faci una vinyeta sobre l’últim ERO o la última reforma laboral. És molt possible que la imatge representada no canviï. Potser el treballador portarà un casc d’obra en comptes d’una gorra i, amb una mica de sort, el burgès no s’haurà posat el barret de copa. Qui és capaç d’identificar aquesta imatge amb la seva realitat, com no siguin únicament els treballadors de la construcció? I ni tan sols això…

En el seu perfeccionament el capitalisme ha canviat alguna de les seves regles fonamentals.

En el capitalisme pre-fordista de finals del segle XIX i principis del XX la burgesia, fins i tot la petita burgesia, habitava en espais clarament diferenciats als de la classe obrera. res tenien a veure la ciutat-jardí de Letchworth amb les barriades obreres de Londres: ni en pavimentació, ni en transports, ni en clavegueram. És que ni tan sols l’aire que respirava la classe dominant i el proletariat era el mateix. La barriada obrera constituïa un espai físicament separat del centre burgès, on el proletariat, per mera supervivència, havia d’organitzar-se a si mateix per cobrir les necessitats més bàsiques. Avui les ciutats posseeixen un model integrador que difumina les fronteres entre barris o fins i tot assistim a la invasió de la petita burgesia a barris tradicionalment proletaris.

De la mateixa forma, una burgesia que acostumava a fer públicament gal·la del luxe del que gaudia (amb peces específiques, joies…) i els patrons de les quals de consum eren una marca de posició social, difícilment podia ser vista com a referent per a una classe treballadora que amb prou feines podia permetre’s la roba necessària per realitzar el seu treball i el menjar per no morir entre una jornada i la següent. No és que no hi hagués treballadors que volguessin viure com a burgesos –n’hi havia i molts – sinó més aviat que aquests treballadors ho tenien francament complicat per imitar a la burgesia en el seu model vital. Però en el seu perfeccionament el capitalisme ha canviat alguna de les seves regles fonamentals, i si abans el salari havia de cobrir únicament el necessari per reproduir la força de treball de l’obrer, avui a més ha de servir perquè aquest contribueixi permanentment a mantenir la demanda in crescendo i perquè identifiqui les seves aspiracions amb les de la burgesia sobre la base d’uns patrons de consum comuns. Res de jaqués i barrets de copa, avui el burgès d’èxit va amb samarreta i texans i el proletariat va en massa al centre comercial quan surt l’últim iPod. I si no pot comprar un iPod, hi ha sectors del capitalisme internacional especialitzats a fabricar models que es veuen igual de bé a un preu més econòmic. El cas és que ningú es quedi fora del constant procés de producció de valor.

On vull arribar és que en aquell món de cotxes de cavalls o de Mercedes descapotables era realment senzill identificar a l’explotador, i que l’explotat s’identifiqués a si mateix com a membre de la seva classe. Era ben clar que ser proletari no era una identitat que es triés (i per tant, confusible amb altres identitats) si no una crua realitat material. No hi ha molt camí que recórrer des d’aquí fins a la construcció, per part del moviment obrer, d’un mite sobre la base de la diferència. Les fronteres ja eren visibles i el mite només havia d’encarregar-se d’articular al proletariat en tant que comunitat enfrontada, permetent així el desencadenament d’una sèrie de violències amb la força i la capacitat d’acabar amb l’ordre capitalista. El preàmbul de la constitució de la Industrial Workers of the World –El principal sindicat revolucionari anglòfon – indica: «The working class and the employing class have nothing in common». No tenim res a veure amb els nostres explotadors, i al voltant d’aquesta idea s’articulen altres mites, com el de la superioritat ètica i moral dels treballadors o la del proletariat com a classe predestinada a acabar amb les misèries socials, per no parlar de tota una estètica vinculada a aquesta construcció col·lectiva que no per ser irracional contribueix menys a la superació del capitalisme i a l’auto-abolició de la classe obrera.
Aquests mites arriben a transformar-se en realitats revolucionàries que són derrotades.

El capitalisme, en el seu perfeccionament, aconsegueix la unificació del separat, que per a la classe oprimida suposa la separació més absoluta. Creant sistemes jurídics garantistes, sistemes democràtics universals, fent-se càrrec dels serveis o estenent els patrons de consum burgesos s’aconsegueix crear una identitat ciutadana que difumina el conflicte social i econòmic entre classes. No és que les classes deixin d’existir, és que deixa d’importar que existeixin. De fet, es creen nous mites conciliadors i la burgesia aconsegueix treure’s del damunt la seva imatge carregada de vicis entorn del fantasma de l’«emprenedor».

Davant aquest avanç, els intents de l’obrerisme de reconstruir els vells mites resulten gairebé sempre patètics perquè intenten fer-ho sobre la base d’un proletariat d’una fase històrica diferent, fent de les eines dels nostres avantpassats una càrrega per a nosaltres. Tornem a la vinyeta del nostre dibuixant i al fet que pràcticament cap proletari actual sigui capaç d’identificar-se en ella. També aquí trobem la nostàlgia estètica d’algunes posicions tardo-soviètiques o el vergonyant paternalisme de bona part de l’esquerra que es diu a favor de la nostra classe.

Altres sectors de l’esquerra, desistint de reconstruir aquells mites, tracten de construir la identitat entorn d’altres significants no classistes. Aquí estan els qui apel·len al poble, al precariat, als mil·lennials, a la dignitat, a la sobirania nacional… Identificadors febles per si mateixos, doncs pel seu caràcter flotant la seva aparició únicament pot servir per potenciar la contestació o, com a molt, la reivindicació de drets atorgats, sense posar en dubte en cap moment la identitat ciutadana omnipresent. Un pot triar, o no, identificar-se com a precari, com a part del poble, com a part d’una generació… Però, de nou, un no pot triar ser proletari o no ser-ho.

Hi ha, no obstant això, lluites contra opressions que han sabut veure molt bé aquesta qüestió al llarg de la seva configuració. La lluita feminista o la lluita contra l’opressió racial són dos exemples d’això. Si els Panteres Negres no deixaven que cap blanquet parlés per ells, organitzaven economats i milícies armades de negres i, fins i tot, van arribar a plantejar la conformació d’un Estat afroamericà, era precisament per aprofundir aquesta separació que ja era visible sobre la base de mites que els permetessin alliberar-se de l’opressió. I el lema «machete al machote» marca una frontera tan inapel·lable com un cop de ganivet. Perquè les violències necessàries per alliberar-nos puguin fer-se presents abans cal assenyalar la diferència que ens separa dels qui ens dominen.

Aquests mateixos processos no s’han donat en les últimes dècades en el moviment obrer. Permetem que elements estranys a la nostra classe ens representin, som incapaces de crear una imatge del que significa ser de classe obrera i si a algú se li acudís presentar «matxet a l’emprenedor» com el lema principal de la campanya d’un sindicat seria titllat d’excessiu pels seus propis companys. És possible que el capitalisme com a sistema d’opressió hagi evolucionat més ràpid en el sentit integrador que altres sistemes d’opressió, però també és cert que el moviment obrer no ha estat massa hàbil en les últimes dues o tres generacions a l’hora de la construcció mitològica de la diferència.

Tot això ens planteja una tasca pendent i el problema de com escometre-la. És obvi que la realitat material posa difícil la construcció d’una nova mitologia de classe. Per a això necessitaríem, en primer lloc, aconseguir marcar fronteres amb la classe explotada. No parlo, per descomptat, de tornar voluntàriament a les condicions de vida de les barriades obreres de fa cent anys, sinó que el nostre treball social i polític ha d’anar en el sentit d’articular comunitats enfrontades al conjunt de relacions socials que ha dissenyat de la burgesia i que aquest enfrontament ens permeti tornar a reconèixer-nos entre nosaltres sobre la base de nous mites alliberadors. Perquè no volem tenir res en comú amb els qui són capaços de triomfar al món que el capitalisme ha dissenyat.

El moviment obrer no ha estat massa hàbil en les últimes dues o tres generacions a l'hora de la construcció mitològica de la diferència.