Imatge: Dani Gago/Disso Press

La imatge piramidal que acompanya el text em va sorgir després de l’entrevista que Ana Pastor va fer recentment al seu programa El Objetivo a Iñigo Errejón qui va descriure al partit com una estructura massa piramidal que calia transversalizar. Aquesta peculiaritat per a alguns per a d’altres és una definició que grinyola i que no passa desapercebuda. Les estructures piramidals en les organitzacions són massa aberrants, així que em limitaré a no fer greuges comparatius per no alarmar a ningú i embrutar el missatge. Així i tot diré que aquest tipus d’estructura és fins i tot pitjor que l’estructura verticalista que sol agradar tan poc als que lluiten i, només per donar una dada, tracta al conjunt dels integrants que no ocupen el vèrtex com a carn per a la picadora.

Aquesta reflexió va dirigida com sempre a tot el públic, però especialment a aquestes persones de PODEM i a les bases de les confluències en plataformes polítiques que encara confien en un canvi social impulsat en una organització d’estructura igualitària de caràcter social. Ni tan sols em centro en aquests cinc milions de votants que són la clau per a totes les portes. A tant no ascendeix la meva ambició comunicativa, de totes maneres tampoc és que cregui que tal nombre tingui a veure amb la gent compromesa en el projecte polític, però tampoc vull restar-los importància. No obstant això m’importa arribar als i les podemites desprogramats del fanatisme. Una excepció, no tinc el més mínim interès en assemblar-me en res a les típiques crítiques que exhorten els partits rivals o els mitjans de comunicació i encara que pugui compartir algunes d’aquestes crítiques m’esforçaré en no assemblar-me a cap.

Han posat potes enlaire el bipartidisme, encara que no està molt clar que l'hagin dilapidat doncs no hi ha evidències suficients que facin pensar que estiguin contra el règim del 78, sinó que per diversos motius són més aviat una versió restaurada.

És de sobres sabut que PODEM és enaltit al mateix temps que vilipendiat per l’escenari mediàtic al que han entrat com a elefants en una terrisseria. És més aquest enfocament piramidal va marcat pel pols de les xarxes i les grans cadenes informatives que gairebé eclipsen tot la resta. Reconec que l’aparició d’aquest partit en l’escena política ha aconseguit certs resultats. És molt graciós veure com ara tots els partits rancis es maten per fer primàries i de com ha donat color al vetust monocrom de la política. En contra cal dir que sobren polítics en un país tan sobredimensionat en el funcionariat polític. Han posat potes enlaire el bipartidisme, encara que no està molt clar que l’hagin dilapidat doncs no hi ha evidències suficients que facin pensar que estiguin contra el règim del 78, sinó que per diversos motius són més aviat una versió restaurada. Tot i això es pot afirmar que l’entusiasme polític els està portant a bons ports institucionals, però en el terreny social és tot el contrari. No s’aprecien garanties de voler transformar la societat, l’afany prioritari és aconseguir el govern i tots els que estem per un canvi més substancial sabem que això no és el mateix. Però no anem tan allà, mirem els aspectes més quotidians que són més reveladors. Es pot intuir a hores d’ara que en la seva estratègia no està la tasca conjunta amb els moviments socials, tot i que ho diguin fins a la sacietat en els seus polits discursos. Sortir en unes fotos amb CCOO i UGT o en manifestacions en realitat reforça el que afirmo perquè justament el carrer no és una posada en escena com pugui ser el parlament. Però si alguna cosa posa en relleu la seva desatenció social és l’escàs valor estratègic que PODEM confereix als seus cercles i a les seves bases que pràcticament estan buides de contingut.

Quan els dirigents de PODEM diuen rajar del 15M per descomptat raons no els en falten, però precisament no vénen de l’essència col·lectivista que tant va caracteritzar aquest moviment, si no més de la seva etapa rupturista on pesaven més els grups de coordinació, consells o altres nomenclatures, que la pròpia assemblea que ja en aquells dies tendia a ser més d’espectadors que un espai de convergència. I encara amb tot, aquesta etapa final que va acabar amb el 15M era encara més democràtica doncs almenys va saber desenvolupar nòduls des d’on impartir les propostes polítiques cosa que PODEM no ha fet res per desenvolupar. Una cosa més, el carisma que brollava en les assemblees del 15M no era ni de bon tros el carisma messiànic que hi ha en aquest partit i la distància entre assemblearis i representats no estava tan definida, la qual cosa va permetre un tipus de convivència entre ambdues.

Ara posem la mirada en l’assemblea nacional de Vistalegre 2 (V2). En primer lloc anomenar assemblea quan en origen no s’és assembleari és una pretensió confusionista que no deixa en bon lloc als regidors. Anomeni’s assemblea o congrés, és igual, no conec a cap organització social que sigui horitzontal, transversal, sindicada o federada, la presa de decisió de la qual provingui de la directiva i poques o cap des de la base. En el millor dels casos V2 traçarà les línies a seguir dels projectes presentats pels seus líders que confereixen massa versatilitat als quadres dirigents, però al contrari encoratgen el reduccionisme cap a les seves bases.

No conec a cap organització social que sigui horitzontal, transversal, sindicada o federada, la presa de decisió de la qual provingui de la directiva i poques o cap des de la base.

Imatge: Dani Gago/Disso Press

Qualsevol metodologia de congrés mitjanament decent no permetria tal exaltació del líder i tindria en compte de donar protagonisme a les propostes i ponències vertebrades des de les bases, buscant mecanismes que garanteixin l’equilibri. Amb total certesa s’impedirien els llits directius que atallen decisions i posin en risc el quòrum. Ja per fer avançar l’estructura directiva està el dia de després quan s’assumeixen els diferents llits i dinàmiques del partit, així que no hi ha motiu que justifiqui la verticalitat. Després d’aconseguir acords tàctics i principals és en última instància quan es veuen els càrrecs de gestió que per descomptat haurien de tenir una durabilitat limitada i un poder acotat. Però V2 no sembla ser el vademécum de l’horitzontalitat. Hi ha una lluita sense igual pels llocs de poder. El lideratge pel partit i l’intens domini en el consell ciutadà no deixa entreveure molt més i sota el meu punt de vista ni tan sols existeix una correlació objectiva en les preses de decisió. En alguna ocasió va haver-hi problemes en el sistema d’escrutini amb els vots online, i que més dóna, si l’escrutini fora d’estricte rigor tampoc es garantiria la democràcia en un model en el qual solament pots anar a votar una cosa que com ja sabem s’ha pactat mesos enrere en reunions precongressuals.

Quan es diu allò que la fi justifica els mitjans, frase que en l’actualitat s’atribueix a Napoleó Bonaparte, és perquè s’incorre en una acció política d’escassa ètica, però aplicat a PODEM el terme es queda fins i tot desfasat ja que es diu molt de les finalitats però ben poc se sap dels mitjans. A finals de 2013 i a porta tancada es va crear sense fonament l’aparell del partit amb un programa que ha anat modulant segons on bufava el vent dels esdeveniments. Fruit dels èxits electorals presumeixen d’haver encertat estratègicament i sense mirar enrere se segueix construint la casa per la teulada. Als gairebé tres anys és quan es paren a veure aspectes orgànics del partit. En tot aquest transcurs… no han tingut temps suficient per dotar d’entitat als cercles?

Per a mi són motius suficients per pensar-me la naturalesa d’aquesta empresa i si jo puc veure-ho ho poden veure els altres també. És necessari que siguem un subjecte crític per no passar per qualsevol cèrcol, que parem esment en el rerefons de les organitzacions pantalla per no ser mercadejats i demanar sempre ser part activa i participativa de qualsevol procés, encara que després decideixis dormir-te en els llorers. Estiguis on estiguis no deixis que et manipulin.