Fa un parell d’anys, una antiga companya de doctorat, professora d’un institut de Girona, em va demanar que fes una xerrada als seus alumnes de batxillerat. El repte era complicat, perquè explicar l’anarquisme, i en un marc educatiu convencional no és senzill.

Il·lustració: Oriol Carbonell

Encara més, el primer esforç ingent a fer en aquestes circumstàncies consisteix a esvair la caricatura que sobre aquest pensament i acció roman entre opinió pública i publicada, causa a la qual hi contribueixen algunes persones identificades amb el moviment i que viuen la militància més com una experiència estètica que com un compromís moral.

 

Organitzar-se col·lectivament no és precisament tasca fàcil.

Als adolescents els encanta la provocació, així que vaig decidir tirar pel dret en la definició i vaig recórrer a Proudhon: “l’anarquia és la forma suprema de l’ordre”, fent servir després les accepcions redactades per Kropotkin a l’Enciclopèdia Britànica. Com que a setze i disset anys, les persones solen fugir de les vaguetats i exigeixen, amb bon criteri, concrecions, vaig voler posar un exemple pràctic de la “conducta que concep una societat sense govern i autoritat (…)regida per acords lliures establerts entre diversos grups”.

Els vaig etzibar que l’anarquisme era com si de cop i volta, la directora de l’institut (que precisament no tenia molta bona imatge entre els estudiants) desaparegués del mapa i a partir d’aquell moment, l’institut passés a ser gestionat directament pels alumnes, professors i personal no docent.

Tot seguit, els vaig rebaixar l’eufòria inicial, els remors de festa que implicava no tornar-la a veure pels passadissos ni restar sotmesos a normes absurdes i arbitràries.

 

“Penseu bé: aquest centre és concebut per tal que tothom aprengui, per sortir ben preparat, per entrenar-se en una vida en comú, per acabar sabent integrals i derivades, i a distingir Kafka de Shakespeare, tot plegat amb puntualitat, compromís, capacitat de cooperar i en un ambient d’harmonia i capacitat de gestionar conflictes amb la implicació de tothom. Per tant, organitzar-se col·lectivament no és precisament tasca fàcil”.

Efectivament, les persones que provenim del món educatiu som conscients que una escola, un institut, una facultat universitària no són espais fàcils de gestionar, i encara menys des de la implicació col·lectiva, i des d’un rang d’igualtat. Exigeix a tothom un grau de compromís que, en una societat autoritària com l’actual, ha fet inhibir les nostres virtuts i potenciat els egoismes. Fer que tothom respecti unes mínimes normes d’ordre, respecte i autodisciplina els feia ballar el cap, i atenuava els riures inicials davant la perspectiva que la directora deixés d’ésser una ombra autoritària.

Al llarg dels vint any que he dedicat a aproximar-me al món llibertari des d’una perspectiva acadèmica sempre m’he trobat alguns aspectes que fa que l’anarquisme sigui habitualment difamat, mal entès o superficialment concebut. Aquesta manca de rigor l’he vist entre els seus detractors i defensors. En un país on l’anarquisme va arribar a protagonitzar una de les revolucions més transcendents de la contemporaneïtat, aquest sovint és contemplat amb por, com un espectre que pot reemergir de la foscor de la història en qualsevol moment. D’aquí que hagi estat bandejat de l’escena pública o presentat com una caricatura, sempre associat a la violència, al radicalisme o a la ingenuïtat. Això explica que sovint sigui més ben entès per acadèmics forans que entre els propis, on el pes del prejudicis (social i ideològic) continua essent ben evident. I això sobta, tenint en compte que l’anarquisme, que és una corrent de pensament filosòfic tan transcendent i influent com el liberalisme o el socialisme i que ha aportat el bo i millor a la cultura occidental. Tanmateix, també sol ésser molt malentès o esbiaixadament viscut entre bona part d’aquells que reivindiquen l’herència llibertària, que conceben l’anarquisme en la seva dimensió lúdica, com aquells alumnes que reien davant la perspectiva de la desaparició de la directora per confondre els termes i actuar desordenadament i generar el caos en un hipotètic institut sense algú que mani. Hi ha un bon grapat d’anarquisme estètic que confon els termes i considera l’anarquisme com a una excusa per abdicar de les obligacions i els compromisos que requereix articular una convivència lliure, justa, igualitària i solidària, i veu només l’exaltació de determinades consignes, símbols, maneres de vestir o retòrica pretesament revolucionària.

La gran singularitat de l’anarquisme català havia estat la capacitat d’establir una gran capacitat d’organització anarcosindicalista.

Fa uns vint anys, quan la meva ignorància sobre l’anarquisme era més indocumentada que l’actual, vaig tenir unes quantes converses amb un dels meus codirectors de tesi, en Pere Gabriel. El meu antic professor de la UAB, un dels pocs que al llarg dels setanta i vuitanta va acompanyar la recerca sobre un anarquisme que passava per una mena de travessa del desert, tractava d’establir classificacions entre els diversos corrents per tal que tot plegat em resultés més clarificador. Era de l’escola que considerava que la gran singularitat de l’anarquisme català havia estat la capacitat d’establir una gran capacitat d’organització anarcosindicalista, amb el que implicava de poder articular una contra societat global i alternativa al capitalisme. I que, a partir del 39, l’anarquisme català, majoritàriament s’havia globalitzat i que resultava més afí a l’evolució d’un anarquisme més pròxim als corrents individualistes europeus, on es barrejava cert emmirallament amb les experiències del maig parisenc del 68.

 

 

Vint anys després, la meva ignorància persisteix, encara que aquest cop és més documentada. Precisament, dues dècades de recerca em fan ser més conscients de les meves mancances i errors d’anàlisi. Si el capitalisme o el marxisme són idees més fàcils de captar i assimilar (m’agradaria comparar-lo amb portar una bicicleta, en què cal pedalar per no caure), l’anarquisme, amb totes les seves exigències i complexitats, el compararia amb pilotar un avió: cal molta organització, molts coneixements, molta disciplina i un cap fred i seré per no estavellar-se.

 

L’anarquisme, per tant, comporta una exigència moral i intel·lectual incompatible amb certes dosis d’improvisació i frivolitat que sovint he percebut entre determinats cercles. Això també passava a l’era en què la CNT s’anava articulant amb la intenció de suplantar un estat burgès, en el moment inesperat en què el 1936 joves, i no tan joves militants es veuen amb el repte de posar en pràctica els seus principis, i en una actualitat en què l’anarquisme compta amb l’hostilitat externa del poder, i la manca de rigor i la frivolitat amb què molta gent planteja la seva militància. No sé ben bé com s’ho van prendre els alumnes d’aquell institut. En algun feed-back que vaig obtenir entre alguns, sé que la meva conferència els va desconcertar. I sé que no va agradar gens entre aquells nois i noies als quals els agrada manar. I potser la pitjor acollida es va produir entre aquells acostumats a obeir.

 

Il·lustració: Oriol Carbonell