[Opinió] El nostre “demos”

Vull contestar al company Vicente que ens ha descrit en dotze punts tot un posicionament polític – a voltes personal, a voltes col·lectiu – com sempre amb cites boníssimes.

Jo citarè a l’Antonio Turiel, que trobo un referent per entendre el nostre temps:

“El proceso independentista en Cataluña es simplemente uno más de los procesos de descomposición de los Estados occidentales fruto de su inviabilidad económica. En medio del marasmo e inoperancia creciente de los Estados, a medida que se consuma la fase 3 del colapso y los Estados se sumen primero en la ineficacia y después en su desaparición, nuevas estructuras de menor tamaño emergen para intentar cubrir este vacío de poder.”

http://crashoil.blogspot.com.es/2013/09/la-descomposicion-de-los-estados.html

La fragmentació condueix a la ingovernabilitat. No és curiós que actualment li costi a tots els estats europeus i a les regions formar governs estables? Acaba de formar govern Merkel desprès de 6 mesos de negociacions. A Catalunya encara no hi ha govern. Vivim temps de crisis polítiques que s’estan fent estructurals per la manca de majories sòlides. La societat viu fragmentada en grups i subgrups ideològics cada cop més incapaços d’arribar a acords.

Per tant, per trist que sigui, la ruptura del nostre temps no és una revolució social, sinó una revolució nacional. Podrà ser ruptura en clau reaccionària (Hungria, Padània, Vèneto, Àustria, LePen, el Brexit, el Trumpisme) o en clau progressista (Catalunya, Escòcia, Còrsega, Euskal Herria). I dins d’aquests progressismes hi ha la vessant social. Era molt significatiu veure a l’Octubre el posicionament del feixisme internacional sobre la qüestió catalana. En aquells dies tancaven files amb els feixistes espanyols i fins i tot els nazis ucraïnesos del batalló Azov amenaçaven amb venir a “possar ordre”. Ordre versus Ruptura. Aquí tenim el quid de la qüestió. L’ordre de la postguerra s’esquerda.

Si algunes llibertàries vam estar recolzant o simpatitzant amb el moviment popular per la independència de Catalunya va ser per la seva incontrolabilitat potencial. Una escletxa. El Govern de la Generalitat havia convocat una cosa que no podia controlar. Així ho han declarat davant els jutges. Aquesta no és la República que volien. Tots parlàvem de “desbordaments”, concepte de moda aquesta tardor. A més han deixat clar que no volien desafiar les estructures claus de l’estat autoritari espanyol. D’alguna manera es pensaven que aquesta Europa – cada dia més autoritària – s’escandalitzaria amb la resposta autoritària de l’estat espanyol.

Però l’estat espanyol no va fer res diferent del que hauria fet per exemple, França, si una regió decidís celebrar un referèndum pel seu compte per separar-se’n. Sembla que no estem donant prou valor a aquest detall: referèndum il·legal, participació massiva, desobediència de la meitat de la població. Què vol dir això? Doncs que la fragmentació de la nostra societat és un fet. Que ha vingut per quedar-se. Que l’estat espanyol té mitja Catalunya desafecta. En definitiva, que volguem o no, aquest és un fragment del nostre poble. Un “demos”.

Davant del demos català, tenim Tabàrnia una recomposició del demos espanyolista. Va ser un gol a l’independentisme. Els i les dirigents no va voler admetre que alguns dels seus líders feien fàstic. Que el victimisme i la covardia dels processistes – que sovint són percebuts com “els de dalt” (tot i que no ho són – el de dalt estan amb Espanya) – no són ben vistes entre les classes més oprimides. No eixamplen la base social independentista, ans al contrari, en creen una en contra. Fa riure veure com tots els polítics que van proclamar la República ara diuen que no anava de debò. Els llaços grogs ja no donen més de sí.

Si l’independentisme burgès processista ja no dóna més de sí, també hem de reconèixer que davant tenen i tenim l’estat espanyol, probablement un dels més durs d’Europa. Ara es veu clar que el sobiranisme el va menystenir, que pensava que negociaria o que fins i tot acceptarien la integració de Catalunya a Europa. Però l’estat espanyol estava lluitant per la seva pròpia supervivència i així va actuar.

Les classes més oprimides, que sovint passen de votar PSC a Ciutadans, o als Comuns, o a l’abstenció, són les mateixes que voten Movimento 5 Stelle a Itàlia, o a Le Pen, o al Brexit… En aquests moments estem així. Que les esquerres haurem de fer feina entre les capes de la població més oprimides? Doncs clar que sí. Però no obviem que altres ja estan fent feina entre elles. La proliferació d’ídols banals (Messi, Shakira, Belén Esteban…) n’és un símptoma de la ideologia predominant entre la majoria de la població. Què dir de la presència de les esglésies evangelistes o els espais de jocs d’atzar als barris populars?

La nostra responsabilitat revolucionària és recolzar una ruptura. La catalana ho era. L’1 d’Octubre o el 3O eren ruptures. Així ho va llegir l’estat espanyol. No sé perquè no ho entenem els anarquistes. Així ho van llegir els i les dirigents del moviment independentista i per això mateix van baixar del carro. Ara Puigdemont diu que no van proclamar la República perquè estaven esperant una resposta de l’estat. Quina resposta? Estaven negociant quina cosa? A mi em queda clar que els anarquistes que estàvem dins del moviment teníem raó. Estàvem denunciant el liquidacionisme dels i les dirigents indepes a tort i a dret. Fins i tot la CUP ho veia, però no volia dir-ho per no desanimar la gent.

Penso que ara és el moment de dir-ho alt i clar: el lideratge del procés no desitjava una independència incontrolable. No volien una República amb estructures de base autogovernades. La crida que fèiem aquells dies era claríssima: les estructures de base (CDRs) haurien de controlar territori, el Parlament s’hauria de dissoldre i convocar una assemblea nacional.

Amb aquesta postura de control territorial la unilateralitat hauria estat derrotada. No cal dir-ho. Però almenys hauria estat una derrota a curt termini que esdevindria victòria a llarg termini. Parlo de derrota-victòria de la República, no d’altres revolucions més futuribles encara. Sense una ruptura en clau democràtica no podem pensar una ruptura en clau social. L’estat hauria escombrat Catalunya amb la conseqüència de crear un orgull de poble i un exemple a tot Europa. Llavors sí, el populisme i el malestar europeu tindria una altra font d’inspiració que no fos el neofeixisme.

Sabem que no ha estat així perquè els partits independentistes no volien perdre els seus quadres. Si ara hi ha presos polítics, imagineu-vos quants n’hi hauria si la independència de facto hagués estat més decidida. Tot el país estaria en xoc. Exactament la mateixa situació que un altre Octubre, aquest cop de 1934.

En Joaquim Maurin, un dels impulsors de l’Aliança Obrera, entenia que la República espanyola de 1931 havia sigut una revolució democràtico-burguesa, seguint la terminologia leninista que li era pròpia. Una ruptura amb el règim monàrquic, militarista i caciquil, que podríem dir ara o que deia en Joan Peiró a l’època. Amb el pas del temps en Maurin entenia que per construir la república socialista es necessitava crear un “demos” o un subjecte que constituirien entre la classe obrera, els camperols/pagesia i – d’aquí l’excepcionalitat de Maurin – les forces d’alliberament nacional (o sigui ERC i Unió de Rabassaires). Curiosament són les forces que es van aixecar el 6 d’Octubre i que van ser derrotades per la manca de ganes de dels i les dirigents independentistes d’anar de debò, malgrat el boicot anarcosindicalista – que desprès d’engegat el moviment entraria en contactes per sumar-se a la revolució coincidint amb el liquidacionisme i rendició de la dirigència catalanista. La repressió els va esclafar igualment a tots. Però van sortir prou reforçats i amb un nou esperit unitari que arribaria a les eleccions del 36 en plena efervescència i que col·locaria les bases de l’ofensiva popular que provocaria l’aixecament militar feixista – que intentava evitar la revolució.

El nostre demos català actual és semblant a aquell, salvant les distàncies, i s’assembla també al d’altres pobles europeus que “voten diferent”. Només cal mirar què voten a Còrsega, Bretanya, Euskal Herria, Irlanda del Nord, Escòcia, Tirol del Sud, Val d’Aosta… Mentre la socialdemocràcia europea dóna senyals d’esgotament en aquests territoris fins i tot les dretes liberals intenten complir amb unes polítiques en clau d’estat del benestar.

Tornem al principi del text: aquests territoris han pogut mantenir espais de sociabilització en base a la cultura popular, a la llengua, a una forma de pensar autòctona que creava una cosmovisió al marge de la cultura hegemònica. Són perifèries. Si bé no són perfectes i sovint cauen en els mateixos problemes estructurals que els pobles centrals hem de reconèixer-los com espais autònoms de la lluita de classes. Espais on podem fer feina transformadora, perquè podrem tenir orelles més atentes a la dissidència – perquè aquests pobles ja se senten dissidents. Segurament el món rural o les perifèries urbanes se senten dissidents de la mateixa manera. Hem d’arribar a elles, establir-nos-hi. Múrcia-Sud és perifèria, els barris metropolitans també… o la Catalunya interior.

Perquè la unitat de la lluita vindrà de la unitat de les lluites socials i no pas del discurs. Les lluites tenen el mateix enemic i per derrotar-lo es necessiten mútuament. A Espanya no la derrotarem amb llaços grogs. Ni tampoc amb projectes vivencials. Ni amb la política grupuscular típica del nostre entorn (i m’hi incloc). La podem derrotar amb milions de persones. Però aquests milions no venen del no-res. Sorgeixen a partir d’aliances àmplies i generoses que trencaran els nostres espais de confort polític. La unitat no és per fer nous amics, compleix una part d’una estratègia. És la millor fórmula per reparar la fragmentació. Un exemple ens l’acaba de donar el moviment feminista.

També haurem de ser conscients de les nostres forces. No podem liderar una unitat àmplia sent les poques que som. Així doncs, què fem? Deixem de participar en tot allò que no podem liderar? Al mateix temps la fragmentació provoca una crisi/oportunitat que no podem deixar passar.