Forma part de la tradició llibertària, potser d’una manera central, l’interès per la difusió de les seves idees. Al llarg de l’existència del que podria anomenar-se moviment anarquista (amb totes les cometes que es vulguin), han existit centenars de grups dedicats a la impressió de textos propis o traduïts, així com d’una infinitat de revistes i publicacions més o menys periòdiques.

Lluny queden els temps en els quals el nombre d’exemplars es comptava per molts milers (valgui com a exemple que el folletó Doce pruebas de la inexistencia de Dios, de Sebastian Faure, va tenir una edició de 620.000 exemplars el 1917 o els 560.000 d’Entre campesinos, d’Errico Malatesta, segons xifres de J. Álvarez Junco), però és un fet la vinculació entre el món editorial i l’anarquisme. Figures com Anselmo Lorenzo, Fermín Salvochea, Ricardo Mella o Abad de Santillán van dedicar esforços a l’edició i traducció d’obres. Aquesta activitat editorial va tenir en els anys 70-80 una continuació fins i tot per editorials no estrictament llibertàries, que aprofitarien la tirada de les idees per editar textos, com va ser el cas de la sèrie Acracia, de Tusquets.

En els últims anys, entre altres motius per un cert despertar de l’interès sobre temes socials, s’ha estès per tota la Península una interessant forma d’acostar-se a la cultura llibertària: les trobades del llibre anarquista. Salamanca, Barcelona, Madrid, Sevilla, València, Bilbao, Cartagena, Saragossa, Gijón, Logronyo, entre d’altres, són ciutats en les quals aquest tipus d’esdeveniments se celebren ja. Aquestes cites serveixen per difondre la cultura anarquista tant en l’àmbit oral, amb xerrades i col·loquis, com en l’escrit, reunint a diferents projectes dedicats al món del llibre i el fanzine.

En paral·lel al creixement i consolidació de moltes trobades o fires del llibre anarquista, com a evident contrapunt a les fires oficials comercials, sembla que també s’expandeixen i es consoliden múltiples projectes editorials lligats al món llibertari.

La cultura anarquista ocupa un lloc de permanent confrontació amb la cultura hegemònica actual pel que sovint viu en els marges del sistema. Quan parlem dels marges del sistema volem parlar de com hi ha formes culturals que transiten amb tensió o que fugen amb major o menor èxit de la voràgine cultural de la mercaderia. Dins d’aquest panorama, com no podia ser menys en el món àcrata, la varietat és àmplia.

Per a alguna gent la cultura anarquista és aquella que reflexiona sobre les lluites, els personatges, les idees, etc. associades a l’anarquisme en el passat, en el present o en el futur. Això pot fer-se des de diferents models organitzatius, entre els quals hi ha qui defensa que un llibre no és, única i exclusivament, el seu contingut. Per a aquesta posició, un llibre és també la seva manera de circulació. Així, un llibre seria com una persona, que és el seu contingut, les seves paraules, i els seus actes, aquesta manera de circulació de què parlem. Les paraules tenen un contingut performatiu. És a dir, les paraules fan la realitat o, si ho preferim, influeixen en ella. Seguint aquest raonament, si un llibre diu coses racistes, s’estaria convertint en part del sistema de dominació (racial) i, per exemple, si un llibre es ven en una llibreria on els seus treballadors/es tenen condicions laborals miserables, aquest llibre s’impregnaria de les seves circumstàncies, doncs part del seu preu es convertiria en plusvàlua (simplificant molt, benefici per a l’explotador).

Aquesta postura conviu amb d’altres, sorgint múltiples debats en el dia a dia a partir de possibles matisos que sorgeixen en el desenvolupament de l’activitat cultural, en aquest cas, editorial. Aquests debats es mouen entre l’activitat editorial militant (que representarien les idees explicades) i les editorials com a cooperatives autogestionàries o projectes d’autoocupació; entre una activitat al més pur estil Do It Yourself o més o menys professionalitzada. En unes posicions i altres, però amb un ferm caràcter assembleari i autogestionari, es construeixen múltiples projectes editorials les diferències dels quals també es relacionen amb la preferència per tractar temes variats o girar al voltant de determinats temes específics. Exemple clar d’això són editorials com Ochodoscuatro, que es dedica a la divulgació de textos relacionats amb els drets dels animals, o El Salmón, que edita treballs on s’analitza com la tecnologia s’insereix en el sistema de dominació. No és estrany que hi hagi editorials que siguin al mateix temps llibreries o llibreries que tinguin el seu propi projecte editorial. A Madrid ja és veterana l’editorial i llibreria La Malatesta (i la nounada La Rosa Negra) i a Barcelona es pot trobar, en aquest sentit, a Aldarull (i amb un esperit semblant tenim també El Lokal). A Granada, la llibreria Bakakai edita sota diferents noms; mentre, en aquesta mateixa ciutat, la Biblioteca Social Hermanos Quero, amb el seu propi nom, col·labora amb certa freqüència amb altres projectes per publicar llibres sobre antipsiquiatria o contrapsicologia, urbanisme, etc.

Ja que ens hem posat en la infame tasca d’etiquetar editorials cal destacar que algunes tenen un especial interès pels textos més clàssics, com la ja esmentada LaMalatesta, mentre que n’hi ha d’altres que se centren principalment en l’edició d’assaig contemporani com Virus Editorial o Muturreko Burutazioak, o, fins i tot, de forma exclusiva en els textos actuals o que analitzen les últimes dècades del segle XX i el transcorregut fins avui del s. XXI com l’editorial Klinamen. No obstant això, probablement siguin més freqüents les editorials que utilitzen per a la seva edició criteris no cronològics, per la qual cosa es poden trobar als seus catàlegs textos de qualsevol època com Deskontrol, Diaclasa, Calumnia, El Grillo Libertario, El Imperdible o Piedra Papel Libros, per posar uns exemples entre molts altres possibles. La majoria de les esmentades (Diaclasa, El Imperdible i també Madre Tierra o Ediciones Marginales) es dediquen en exclusiva (o gairebé) al gènere literari assagístic, si bé n’hi ha unes altres que tenen al seu catàleg obres d’altres gèneres literaris (com Piedra Papel Libros en poesia o Volapük en narrativa).

Simplificant d’una manera una mica insultant direm que podem dividir el món editorial convencional entre les grans empreses editorials que funcionen com qualsevol multinacional: és la gran indústria cultural com el Grup Penguin Random House (Plaza i Janés, Debolsillo, Taurus, etc.) o el Grupo Planeta (Espasa, Paidós, Ariel, etc.); i aquelles, poques i petites en comparació a les anteriors, que s’aferren a la Cultura, amb catàlegs molt cuidats com Akal. També podem parlar d’un tercer grup d’editorials alternatives per la seva grandària com Nórdica Libros, Errata Naturae o Impedimenta.

Les primeres busquen essencialment diners, malgrat el que podria aparentar la complexa política de diversificació entre col·leccions de consum massiu i unes altres de caràcter acadèmic o d’alta volada culturals; les altres estimen, aprecien, l’alta cultura perquè encara creuen, de forma implícita, que un “món més culte” és un món millor.

El món anarquista coincideix amb la menyspreable gran indústria editorial en un aspecte. Enfront de les editorials que acaronen els seus catàlegs amb grans pensadors o pensadores, no senten la cultura, com solen fer els artistes, com una fi en si mateixa. Els llibres anarquistes són eines per conscienciar, per agitar, i això suposa que molts llibres anarquistes no surten d’un grup de gent que es dedica en exclusivitat a l’activitat editorial, sinó que ho fa com a activitat cultural secundària o puntual. Així trobem que la CNT té una fundació (Fundació Anselmo Lorenzo) dedicada, entre d’altres coses, a publicar llibres sobre els seus militants i la seva història, marginats pels cronistes acadèmics o que el ja veterà Local Anarquista Magdalena al barri madrileny de Lavapiés ha publicat puntualment o col·laborat en l’edició de diversos textos.

D’altra banda, el món editorial anarquista, en entendre el llibre com una eina al servei de la transformació social llibertària, ha apostat tradicionalment per valorar el missatge per sobre de la forma. Per això, no és estrany que el format sigui extremadament senzill o fins i tot, de vegades, molt millorable des dels estàndards del comercial. Per qui estigui acostumat al món editorial convencional pot portar-se una impressió negativa, però la realitat és que aquest procés, que en aquests temps el relacionaríem amb el DIY, significa una desjerarquització del procés cultural editorial, en obrir aquest món a gairebé qualsevol persona o grup de persones que pretenguin posar per escrit el que sigui. D’aquesta manera, hi ha una frontera tan feble entre els qui difonen i editen textos anarquistes i les seves lectores, de manera que passar d’un costat a l’altre és tremendament habitual, la qual cosa confereix un caràcter popular i horitzontal al món cultural llibertari com és impossible imaginar-lo en la indústria cultural capitalista.

Això es plasma sobretot al món del fanzine, que sol aparèixer als carrers o en espais diversos a través de distribuïdores (que és el nom que li dóna el moviment anarquista al projecte d’una o diverses persones que publiquen i venen, o només venen, o intercanvien, textos llibertaris pel seu compte o com a part d’un projecte més ampli com pot ser, per exemple, un centre social), que es compten per desenes o qui sap si centenars, constituint probablement la part quantitativament més rellevant del món editorial anarquista.

És evident que el camp editorial llibertari ha servit d’inspiració a gent que no s’identifica amb el corpus general de les seves idees o pràctiques però que sí valoren i integren alguns o molts aspectes del món llibertari: la seva vocació anticapitalista, el seu missatge rupturista, la seva organització autogestionada, la pretensió de fer coherents els mitjans per aconseguir un objectiu amb el propi objectiu, etc. Això fa que hi hagi editorials els vincles dels quals amb el moviment anarquista siguin difícils de dilucidar. Per a més inri, un món descentralitzat i lligat a un aquí i ara de projectes que vénen i van en la seva pretensió de canviar el món resulta inabastable per a les nostres possibilitats, per la qual cosa molts noms, segurament molt interessants, meritoris i indubtablement compromesos se’ns hauran quedat pel camí.

No obstant això, valgui aquest escrit per a una succinta aproximació a la intensa tasca de difusió cultural com a forma de crítica social que manté la gent anarquista, sovint contra vent i marea.

D’altra banda, els oblits tenen una fàcil solució: aquesta pàgina té l’opció d’afegir comentaris per recordar-nos aquests projectes. Una manera de donar a conèixer aquelles editorials que hàgim pogut oblidar o que no hàgim pogut incloure per les limitacions d’espai.