[Lluites] La Gestió Comunitària. Un projecte revolucionari per a l’ensenyament en clau llibertària. (II)

Educació del Mercat, educació antidemocràtica

Les diferents lleis educatives que s’han succeït al llarg dels anys no han tingut més objectiu que adaptar l’educació a les necessitats del capitalisme del moment. A la vegada que adapten el currículum educatiu a les necessitats productives, van adaptant també el model de gestió cap a models de tipus empresarial, on es prioritza el tecnòcrata i l’anomenada “eficiència i qualitat” sobre la democràcia i la deliberació col·lectiva.

Enfront de l’actual democràcia-estamental universitària i la universitat-empresa per on transitem, és fonamental oposar un projecte de gestió basat en la democràcia, la participació i la deliberació col·lectiva, que permeti a la comunitat educativa en el seu conjunt autogovernar-se. Aquest projecte entenem que encaixa dins d’una estratègia revolucionària, doncs és en si un procés de socialització d’un mitjà de reproducció.

La forma de gestió interna de les universitats avui té dues característiques fonamentals: falta de democràcia i estamental. Com hem dit, la universitat és un reflex de la societat, per això les enormes mancances democràtiques del règim actual, es transformen en les mateixes mancances a la universitat. A dia d’avui la universitat té 3 òrgans de govern fonamentals, on es prenen les decisions realment importants i que afecten a la resta d’òrgans, ja que és una estructura piramidal. Aquests òrgans són: el Consell Social, el Claustre i el Consell de Govern.

És l’anomenat òrgan de participació de la societat a la universitat. Això que sembla una bona idea perquè les universitats no siguin ens abstractes de la realitat, es converteix en el lloc des d’on les empreses orienten les polítiques universitàries de forma directa. La societat en aquest cas són els representants dels empresaris, les fundacions de les grans empreses o persones vinculades als grans partits polítics.

El Consell Social s’encarrega, entre altres coses, d’aprovar el pressupost anual de la universitat o la normativa de permanència d’estudiants. Podem descriure’l com l’autèntic “Cavall de Troia” de la tecnocràcia i el món de les finances sobre l’ensenyament.

En principi funcionaria com l’entitat de representació directa de la comunitat educativa. El problema resideix en dues potes: els percentatges de representació no coincideixen amb els percentatges de representativitat i que el seu poder es troba minvat en favor del consell de govern. Així el claustre té un caràcter més orientador que executiu.

Els seus membres són electes de forma indirecta. Hi ha càrrecs de lliure designació pel rector, així com els degans de les facultats i directors de departaments de les facultats.

En el Consell resideix l’autèntic poder de decisió, on es presenten les propostes i projectes que afecten a tota la universitat, crear o suprimir graus, aprovar partides pressupostàries… És a dir, on realment es governa la universitat és des del Consell. Pel que tenim l’òrgan de govern quotidià de la universitat electe de forma indirecta d’entre membres del Claustre i la designació del propi Rector.

Quan parlem d’una forma estamental de govern ens referim precisament a aquestes qüestions d’elecció indirecta o el cas del vot ponderat en les eleccions a Rector, trobant-nos amb el cas paradigmàtic de la Universitat Autònoma de Madrid, on l’actual rector, Jose María Sanz, va guanyar les últimes eleccions àdhuc tot i tenir menys vots totals que el seu rival, Miguel Paniagua. Això fomenta que les polítiques internes de la universitat tendeixin més a orientar-se a satisfer els interessos dels estaments més estables (catedràtics, funcionaris, directors…) ja que són un gruix de vots constant i amb més força representativa.