Imatge: Pintada a Barcelona

En aquests últims dies, tot i que continua l’agitació i la sensació de viure un moment de mobilització excepcional, hem entrat en un temps d’espera característic de l’abans d’una batalla, generant un sentiment d’incertesa, que pot afectar a la iniciativa de masses al carrer. Tot i això els barris, pobles i altres actors continuen ben vius. Estratègicament, està clar que sense una mobilització massiva perdurable no hi haurà el que s’està anomenant «República Catalana». No convocar-la per por de la seva component ingovernable pot voler dir deixar passar l’oportunitat de capgirar-ho tot. —Ahir confirmaven que el 3 d’octubre han convocat Vaga General diferents sindicats, entre ells CGT, CNT, COS, IAC i INTERSINDICAL-CSC. Ens trobem als carrers!

Qui no està sentint aquests dies que amb l’enorme mobilització per defensar el referèndum de l’1-O s’està expressant el desig de canviar les coses d’una punyetera vegada?

Catalanes, catalans i gent d’arreu que viu i treballa a Catalunya, s’ha fet una feina immensa aquests dies demostrant al món sencer tant que el marc del Règim del ’78 ens és insuportablement estret, com la determinació a fer prevaldre la capacitat col·lectiva de decidir com i on volem viure!

El que s’està anomenant «República Catalana» està a tocar de les mans. Rajoy només podria provar d’aturar-la desfermant una violència aclaparadora. És difícil que ho faci, perquè després el món sencer, dins i fora de l’Estat espanyol, se li tiraria a sobre. A més, un cop comences una cosa així, és difícil saber com s’acaba.

Volem, amb la independència, capgirar-ho tot fins a l'arrel.

La tradició pintava calba l’oportunitat. Calba per darrera i amb els cabells per davant, perquè un cop ha passat ja no es pot agafar. Aprofitar l’oportunitat vol dir, entre d’altres coses, recollir dades i interpretar-les estratègicament… ara.

No som ingènues, és clar que part de la mobilització està essent governada («timonejada», han dit, però vol dir el mateix), per les entitats, partits i organitzacions sobiranistes i pel mateix president de la Generalitat, que divendres deia: «No es poden posar portes al camp». Compten amb grans recursos mediàtics, econòmics i organitzatius, a més de treure profit d’un relat indepe que està demostrant ser la palanca que ens permetrà esberlar el Règim del ’78. Una potència mítico-política de masses que els internacionalismes roig i negre ara no tenen.

L’oportunitat, però, és inseparable de la mobilització massiva i del sentiment ambigu, de canviar-ho tot, que la impulsa. L’oportunitat rau també en la capacitat que hagin les formes auto-organitzades que estan eixint arreu, d’acord amb la fracció transformadora de les organitzacions indepes, d’impulsar el més lluny possible una presència massiva al carrer. Així com les formes de viure i de lluitar que en ella despuntin. És aquesta presència que, mentre dura, destitueix el poder de l’ordre present i obre el camp del pensable. L’art del possible. No per si sola, sinó ressonant, tant amb les organitzacions, accions i paraules ja existents, com amb les que sorgeixen al bell mig del conflicte.

L’altre dia en un article, una dona testimoniava que tota aquesta commoció del règim i l’oportunitat de capgirar-ho tot la feia sentir veritablement viva. Una de les tasques dels grups dits autònoms o anarquistes, tot i ser minoria en els Comitès de Defensa de Barri que estan sorgint arreu amb diferents noms, pot ser provar d’expandir en la pràctica aquest sentir-se més vives que mai. En comptes de tornar a tancar aquests CD massa ràpidament, cercant consensos aplanadors, amb les velles tàctiques assembleàries corcons, de manipulació barroera, que totes veuen de lluny i odien, hauríem d’obrir espai al lliure ús de si i del món i a la multiplicació d’iniciatives autònomes. En termes jurídico-polítics, usar les coses sense tenir-hi dret és obrir l’espai a un altre dret, un, on la seva estatalització d’herència romana està en suspens.

Una altra tasca pot ser fer una crítica pacient, argumentada i tenaç tant de les formes de vida capitalistes sense sentit, sense sortida, com de tot intent de deixar-se arrabassar la iniciativa, tancant el procés que s’obre fins a l’1-O i sobretot després de l’1-O, dins de qualsevol espai on de nou no se’ns escolti.

Què volem? Nosaltres també volem canviar-ho tot amb la independència. Volem una àmplia participació veritable en totes les coses que directament ens afecten. Volem poder viure bé. Volem un preu polític de l’habitatge que ens permeti tornar a habitar als nostres barris. Volem parar els peus amb una força col·lectiva determinada a qui es permet d’explotar i precaritzar inquilines, inquilins i treballadores i treballadors dels nostres barris i pobles. Volem que grans tenidors i grans capitals deixin de tenir les mans lliures per arruïnar el veïnat. Volem que se sentin a casa refugiats, refugiades i migrants i aprendre d’elles i ells no només tot el que hi ha de colonial en nosaltres, també altres maneres de recolzar-nos mútuament. Volem mitjans per dotar-nos d’espais de vida comuna on petits i grans conèixer-nos, aprendre’ns, arrabassar el temps a l’acceleració dels mercats i conspirar contra tot l’intolerable. Volem desplegar altres maneres de viure, menys dependents del món hostil que han bastit els governs del capital del món sencer, i que ens posa malaltes i ens entristeix.

Imatge: Empaperem Sant Antoni

Volem tantes coses… Volem, amb la independència, capgirar-ho tot fins a l’arrel.

Els Comitès de Defensa s’han creat per defensar el Referèndum de l’1-O. Un cop superat aquest diumenge, han de servir per defensar activament els seus resultats. Però el que en aquest procés cal defensar és, també, tant l’anhel de canviar-ho tot d’una punyetera vegada, com el sentiment d’estar més vius que mai. Que aquests CD no es converteixin ni en micro-governs tramposos, ni en cau de micro-polítics a la recerca de la pròpia reputació, sinó en espais on eixamplar les ganes de viure canviant-ho tot!

El que ha de quedar clar en el procés de creació de l’anomenada «República Catalana» és que aquest no es durà a terme ni sense una mobilització permanent ni sense els CD. Per això és necessari que els CD consolidin la seva potència, les seves capacitats. Els CD haurien de dotar-se de delegats revocables que puguin coordinar-se ràpidament amb confiança, entre ells i amb altres agents i sectors combatius que es posicionin, feministes, estudiants, sindicats, migrants, etcètera. També haurien de crear un òrgan propi de propaganda potent per ser crítics amb qualsevol intent de tancar massa ràpid el procés, així com per a difondre l’entusiasme que viu en el desig d’enfonsar el Règim del ’78 per capgirar-ho tot. —Venim de les assemblees de barri, els comitès barrials de vaga, les assemblees per l’habitatge, els ateneus llibertaris i els grups autònoms, que són arreu perquè el desig d’aturar un ordre odiós i la gent organitzada són per tot arreu. Cal trobar la confiança, la intel·ligència i l’agilitat per ser a cada lloc, i a la vegada, poder intervenir com una força organitzada i defensar una posició. Per poder crear zones autònomes arreu, ens cal en certs moments ser més centralistes que els centralistes, no com una nova burocràcia, sinó com una força que es manifesta.

Imatge: Pintada al Barri de Gràcia

Un espai de centralitat per la mobilització ha de ser obert i serà obert. Una plaça o un palau. Esperem que no s’ofegui en una assemblea permanent que copia en dolent un parlament, sinó que serveixi per multiplicar les iniciatives, per inspirar tot el que ve, per compartir idees, recursos i propostes, i, sobretot, per trobar-nos en els ulls dels i les altres en el procés de donar a llum el món nou que portem als nostres cors.