La necessària enemistat

“Allí donde crece el peligro, crece también la salvación”.
Friedrich Hölderlin

Ningú es queda indiferent avui davant les següents dates: 1789, 1871, 1917, 1936, 1977. Evidentment ningú s’hi va poder quedar en aquell moment. Les línies divisòries entre partits eren tan profundes que mai va existir conciliació possible, en aquestes situacions, les de la gran política, una simple mirada esclareix el bàndol pel qual has pres part. S’assoleix el màxim grau d’intensitat entre les diferents faccions, l’enemistat és total, les fronteres abismals. En aquests moments no hi ha possibilitat de dubte, aquests són els moments que determinen la història.

Aquesta ofensiva es respira en la insistent guerra d’uniformització per part del Partit de l’Ordre – no m’estic referint a cap partit polític concret, sinó a una facció organitzada – de tota singularitat existent en el si de qualsevol comunitat política. Reduint tota forma de vida particular a un tot absolut i abstracte, on s’imposa contínuament la lògica de l’eliminació de qualsevol enemistat. Aplicant la conciliació democràtica com a solució única, fins al punt que la pròpia forma del conflicte ja és una victòria per a l’oponent, independentment del resultat final. La incessant envestida que intenta desactivar tota possibilitat de vida comuna que no segueix la lògica imperant.

Respecte a aquest intent continuat d’indefinició constant de fronteres entre mons amics i mons enemics, aquesta repetida estratègia de convertir en indescriptible tot el que se’ns oposa, creiem que és primordial fer una inversió de perspectiva. Ser totalment capaços de disseccionar ininterrompudament aquest espectre indeterminat per a enfrontar-nos-hi pas a pas. Traçar clares línies divisòries entre la manera en què s’habiten les nostres formes de vida i les enemigues. L’única possibilitat de comprendre aquesta frontera resideix en una participació, en prendre part d’una manera existencial, és a dir, excavar en cada aspecte de la vida una trinxera que sigui capaç d’anar descobrint progressivament on estem i contra qui ens enfrontem. Hem de ser capaços de senyalar en cada moment on està l’enemic i això només succeïra quan la nostra vida comuna s’afirmi en tots els àmbits.

Deia Carl Schmitt: «El sentido de la distinción amigo-enemigo es marcar el grado máximo de intensidad de una unión o separación, de una asociación o disociación». És per aquest fet que podem sostenir que tota exacerbació d’una forma de vida col·lectiva que s’afirma existencialment provoca un augment d’intensitat en el si d’ella mateixa i entra en conflicte amb una altra, és a dir, desvela un enemic, en tant que l’omple també d’intensitat. En tot combat vertader, els partits s’enfronten sense complexos, la claredat és aclaparadora. En cap moment estem parlant de construir noves identitats, sinó d’habitar situacions.

Per tant, sempre serà més hostil la indistinció, que es fonamenta en la despolitització de tota enemistat, que el propi enemic que s’omple d’intensitat i s’enfronta materialment. L’òrgan d’expressió del Partit de l’Ordre, El País, deia en una editorial fa uns dies: «En una sociedad abierta, el enemigo no es quien piensa de otra manera o nos quiere convencer con sus argumentos, sino quien quiere destruir el diálogo y la mera posibilidad de discrepancia legítima». En un moment en que per raons obvies el conflicte s’aguditza, on la intervenció política adquireix la densitat suficient per transcendir les paraules i organitzar-se com a adversaris, veien com de forma desesperada s’intenta neutralitzar tot augment d’hostilitat, tota possibilitat d’existència consistent.

Una circumstància interessant a observar és l’okupació de la Benaventurada – al barri de les Corts de Barcelona – i el posterior conflicte amb els veïns. La qüestió que ho fa interessant no és precisament que hi hagi una nova okupació a Barcelona, sinó com s’han organitzat els veïns per aturar-la. Podem adduir-ho a moltes raons, probablement, la fonamental, sigui que el barri on s’ha produït l’okupació té una renda per càpita bastant superior a la mitja de la ciutat. Tot i així, no deixa de ser sorprenent que ciutadans demòcrates que confien amb l’Estat, la democràcia i la llei hagin trencat l’atomització, passant de la indignació a l’acció, organitzant-se per aturar l’okupació. Les companyes presents allí expliquen que la regidora del partit de l’IBEX 35 hi estava darrere, aquesta qüestió pot aportar una mica de llum a l’assumpte. El fet és que el fenomen de l’okupació s’ha estès de tal manera en aquesta ciutat, que la legalitat estatal no dóna la resposta desitjada als amics de la propietat, i aquests s’organitzen paraestatalment per aturar un problema que s’està desbordant. No únicament s’observa en aquest cas, on veïns s’organitzen per evitar com ells deien «un Can Vies II», sinó també amb els matons que hi havia a la porta. Aquest esdeveniment, existent en els últims anys, però invisible en la majoria de casos i tractat com a quelcom privat, està transcendint aquesta esfera oculta i es desvela públicament. Han aparegut les primeres campanyes contra aquestes forces de xoc – concretament contra Desokupa –, inclús alguns enfrontaments, les companyes d’alguna manera ens estem preparant per a eliminar aquest obstacle. Paral·lelament, sempre pendents de ficar cullerada en tot el que adquireix certa rellevància, el think thank de l’Ajuntament de Barcelona – l’Observatori DESC – ja ha preparat la seva querella en defensa de la democràcia. La qüestió que ens hauríem de plantejar és: Què incrementarà la intel·ligència col·lectiva del nostre partit, la superació d’aquest problema ràpidament a partir d’una resolució judicial per part de gent externa al conflicte o la lenta i tortuosa resolució del problema a partir de nombrosos conflictes ascendents per part nostra? La resposta, per a tot aquell que forma part del nostre partit, sembla obvia.

Podem extraure, doncs, una conclusió clara, la legitimitat estatal per a la resolució de conflictes des d’una posició de neutralitat, s’està desbordant per un augment de la intensitat entre dos partits que s’oposen. L’esterilització ciutadana està desapareixent a poc a poc i com a conseqüència una política als marges està agafant cos. L’hostilitat augmenta, els enemics es defineixen, el combat es clarifica. Que ja no hi hagi únicament Mossos als desallotjaments, sinó que també hi hagi matons i veïns, significa que per al Partit de l’Ordre utilitzar únicament els Mossos ja no és efectiu. Per tant, els estem desplaçant cap a un camp de disputa on l’Estat ja no és el jutge omnipresent sinó que formes de vida divergents s’institueixen com a adversaris buscant legitimitats pròpies, un nou escenari, amb moltes més possibilitats, s’albira a l’horitzó.

Per a veure una situació similar, però on els dos partits es situen en un escenari d’enfrontament més intens no està de més, mirar una mica cap al nord, creuar els Pirineus i situar-nos a França, on la conjuntura està molt interessant. Per una banda podem veure com el moviment contra la llei Treballa!, després de quatre mesos de vagues en la majoria de sectors professionals, el bloqueig de refineries de petroli, la base sindical de la CGT enfrontada feroçment a la cúpula, Black blocks de mils de persones a Paris, expropiacions de supermercats generalitzades, atacs d’adolescents a comissaries al ritme de MHD. La ZAD – Zone A Deféndre – de Notre-Dame-Des-Landes en perill de desallotjament amb els seus partisans atrinxerats, preparant la resistència fins a les últimes conseqüències. Per altra banda, un Estat d’urgència contra el «terrorisme» que fa l’ambient irrespirable, prohibicions a accedir a algunes regions a diferents persones, un Front National encoratjat, manifestacions de alguns mils policies encaputxats i armats, un racisme estructural totalment arrelat en tots els estrats de la societat, un país dislocat fins al més profund de les entranyes. Entre tot això, una esquerda, que es profunditza i que clarifica la situació, cada cop és més fàcil veure amb qui podem desertar.

L’increment de l’enemistat és inevitable en un món que s’enfonsa a passos agegantats, la contínua fugida endavant mostra les primeres dosis d’esgotament. Mentrestant, mons amics i mons enemics inunden les nostres vides. Al mateix moment el Partit de l’Ordre intentarà neutralitzar democràticament tota expressió dissident, fent tendir tot camp intensiu a zero. La seva estratègia només canviarà en el moment en què el nostre món sigui habitable, en aquell instant aquest partit també s’omplirà d’intensitat i ens atacarà ferotgement. Prendre la iniciativa en aquest moment és imprescindible, no anar sempre a remolc de les situacions, sense aquesta intuïció serem aixafats per un poder monstruós. Estar juntes, no defugir el conflicte, teixir vincles indissolubles entre les nostres comunes, confiar en els moments de dubtes, estimar-nos profundament, únicament així el Partit de la Insurrecció serà capaç d’estar a l’altura de les circumstàncies.