A la segona meitat del segle XX el model capitalista ha hagut de reconvertir-se en determinades zones per sobreviure i expandir-se. El capitalisme industrial ha deixat pas en molts casos a un capitalisme basat en els serveis, reproduint l’anomenat trànsit del fordisme al postfordisme. A Canàries el sector agrícola, històricament motor econòmic de l’arxipèlag, fa molt que va ser suplantat pel turisme. De fet aquest se’ns ven com l’única alternativa econòmica, en un discurs hegemònic que fins i tot l’esquerra insular compra∗. No hi ha vida més enllà del turisme i l’hostaleria. Aquest procés es coneix com a terciarització de l’economia i és el que passa quan el tercer sector (serveis) es converteix en el model econòmic preponderant i subordina o intoxica a la resta de sectors (agrícola i industrial).

∗ Mentre en altres llocs de l’Estat abunden les pintades contra l’activitat turística, a Canàries ha estat molt freqüent veure que les pintades de l’esquerra independentista reclamen just el contrari: “El turisme és nostre!”.

Entendre el turisme com una categoria econòmica que per si mateixa pot sostenir materialment un territori és un greu error. El seu caràcter volàtil, encara molt més depenent de modes i tendències que la resta de serveis i productes, el converteix, en el millor dels casos en pa per avui i gana per a demà. És un model econòmic tan fràgil que en llocs com Canàries pràcticament cal desitjar cada any que en altres destinacions turístiques es produeixi un desastre natural o un atemptat per guanyar visitants i poder seguir subsistint. A aquest grau de mesquinesa ens redueix aquest model.

El benefici que genera el turisme no va als obrers i si la quantitat de treball que demanda només produeix aquest magre percentatge de creixement és perquè tot recau sobre unes plantilles que amb prou feines s'amplien i que són terriblement sobreexplotades.

Els defensors de la terciarització ens diran que el 31% del P.I.B. canari el genera el turisme(1), i que el 36% de l’ocupació a Canàries (un 25% de forma directa) està vinculat també amb aquesta activitat(2). El que no ens diran és que havent augmentat aquesta activitat la seva rendibilitat en tot l’Estat en un 11’45%, només s’ha produït un 3% del creixement de l’ocupació(3). El benefici que genera el turisme no va als obrers i si la quantitat de treball que demanda només produeix aquest magre percentatge de creixement és perquè tot recau sobre unes plantilles que amb prou feines s’amplien i que són terriblement sobreexplotades. Si el model fos la panacea que ens venen no tindria sentit que les Illes Canàries fos una de les zones més turístiques de l’Estat i alhora un dels territoris més pobres. A l’arxipèlag el turisme no ha impedit que tinguem un 26% d’atur(4), el segon sou més baix de l’Estat(5), un 35% de població per sota del llindar de la pobresa i en situació d’exclusió social(6) i el rècord estatal de pobresa infantil amb un 35% dels nostres menors vivint en la misèria(7).

La qualitat del treball que genera el turisme és una cosa que no anem a descobrir ara: és treball precari, estacional, amb sous ridículs i jornades laborals maratonianes. Una cambrera d’hotel cobra al mes el mateix que gasta un turista a la setmana(8). Sí, el turisme genera diners, però aquests no arriben a la població treballadora.

Però el turisme no és només el responsable d’un model econòmic desigual; que sigui massiu també té conseqüències ecològiques, socials i urbanístiques. Parlar dels efectes ecològics és redundant: el turisme s’alimenta principalment de formigó, ha convertit el sud de l’illa en un bloc de ciment flotant, ha destruït el litoral fins a convertir-lo en una enorme zona recreativa per a adults i ara, amb la nova Llei del Sòl del Govern de Canàries (aprovada definitivament aquest 2017), un 10% del sòl rural es pot dedicar a activitats no agrícoles (és a dir, al turisme).

El turisme no té unes conseqüències menys greus en el plànol urbà. La població de Canàries té 2.100.000 habitants(9). L’any passat vam rebre 13.300.000 de turistes(10) (a Canàries, a la resta de l’estat van ser 75,3 milions(11)), un 10% d’ells tendeixen a allotjar-se en zones residencials(12). Segons el govern autonòmic canari (dades de 2015) hi ha uns 28.000 immobles dedicats al lloguer vacacional en tot l’arxipèlag(13), uns 121.000 llits que acullen a 1,2 milions de turistes(14). Aquesta és la turistificació, el turisme que massifica i destrueix els barris, en xifres. A peu de carrer la seva influència, encara que no es detecti immediatament, és innegable. L’equipació urbana i els serveis comencen a destinar-se gairebé exclusivament a la població flotant, quedant la població resident cada vegada més relegada i amb les seves necessitats bàsiques més insatisfetes. On abans eren prioritaris els ambulatoris i les escoles públiques, ara es promocionen les clíniques d’estètica i les acadèmies privades; on abans es reclamaven espais d’oci per a grans i petits ara s’imposen centres comercials i perruqueries canines. Se li dóna prioritat al superflu quan encara no es disposa del necessari.
Això obre les portes a un altre fenomen íntimament lligat amb el turisme: la gentrificació. És un terme encunyat per la sociòloga anglo-alemanya Ruth Glass en 1964(15). Deriva de la paraula anglesa gentry (classe alta), i podríem traduir el procés com a “elitilització”. Fem una petita retrospectiva per entendre-ho bé.

El model fordista era una xacra i concentrava a les ciutats a grans masses obreres empobrides dependents de la seva ocupació. Però com sempre passa amb el capitalisme, si canvia mai és per a millor. Avui en aquests barris obrers l’atur ha fet estralls, i el sistema ja no necessita tenir aprop d’uns inexistents centres de treball a una classe obrera que actualment és classe aturada i que en molts casos sobreviu de l’economia en B. L’administració, de forma intencionada, procedeix a permetre el deteriorament d’aquests barris, sense fer cap inversió en ells, deixant que molts immobles siguin declarats en ruïnes. Aquesta decadència controlada i deliberada és el pas previ per posicionar a l’opinió pública, especialment als propis veïns del barri afectat, a favor d’un procés que al final acabarà per expulsar-los de les seves cases. Això forma part en realitat d’un moviment de pinça doncs es produeix simultàniament amb una altra maniobra: quan aquests barris obrers, històrics i de vegades cèntrics, estan propers a determinats serveis o zones d’oci (a Canàries principalment els barris propers a la costa) es converteixen en l’objectiu dels especuladors immobiliaris, que no trigaran a fer acte de presència per acaparar tots els immobles que puguin a preu de saldo.

Tenim d’una banda un barri en declivi, ple de propietats barates, i per un altre a un grup d’inversors privats, promotors, tour operadors, empreses telemàtiques (com Airbnb), fons voltors, bancs i immobiliàries que veuen el negoci d’uns barris accessibles (a nivell de transports i serveis), propers a les platges i a altres ofertes d’oci, i on expulsar a la població residencial per allotjar turistes i persones de classe alta els sortirà literalment gratis. Aquests depredadors estan convençuts que no poden perdre, només han d’escollir un barri, que reuneixi tots els requisits enumerats, i no parar fins a fer-se amb ell. I no els serà complicat: els grups d’inversió només han de contactar amb els antics propietaris, parlar-los dels avantatges d’estalviar-se el manteniment de l’immoble i la gestió, convèncer-los que els hi cedeixin i sense més esforç que prémer la tecla de l’avarícia començar a repartir-se un dineral. Els propietaris, òbviament, ho veuen clar: si abans cobraven 400€ al mes a una família obrera que ha passat tota la seva vida al barri, per què no cobrar el mateix a la setmana, per habitació o matalàs, llogant a turistes? Que això suposi que una família amb pocs recursos hagi de ser expulsada de la seva llar és una circumstància que al rentista li importa poc.

Això està propiciat per la reforma de la LAU (Llei d’Arrendament Urbà) el 2013(16). Abans l’actualització dels lloguers havia d’establir-se sobre la base de l’IPC (Índex de Preus de Consum), a partir d’aquesta reforma és completament “lliure”, per al propietari, que pot fixar el preu del lloguer que li vingui de gust. La llibertat de l’inquilí, per contra, se sacrifica en l’altar de la propietat privada. En aquest nou marc, complerts els 3 anys obligatoris de prorroga (abans d’aquesta reforma de la LAU eren 5), els propietaris no renoven els contractes d’arrendament als antics inquilins per poder així destinar-los al lloguer vacacional. I si tenen la deferència d’oferir-los actualitzar el contracte els demanaran que com a mínim igualin els 1200-1600 € de lloguer que esperen guanyar amb els turistes. Això és òbviament impossible i s’ha convertit en la causa que milers de famílies hagin d’anar-se’n a viure cada vegada més lluny de les seves ciutats d’origen i també és un factor important en l’increment del nombre de desnonaments.

Hi ha qui argumenta que la innegable pujada del preu del lloguer es produeix per factors demogràfics i per la paralització de la construcció de nou habitatge a la illa. Aquest és l’argument dels que neguen que l’habitatge a Canàries estigui essent sotmès a una enorme tensió especuladora. Però les dades no enganyen. Encara que el Govern de Canàries afirmi que a l’arxipèlag només hi ha 61.000 immobles buits(17), altres organismes oficials parlen de 138.000(18), una xifra molt més realista que contrasta cruament amb els 35.000 demandants d’habitatge públic a les illes(19). Aquests immobles buits, moltes vegades retinguts per particulars, bancs i fons voltors amb finalitats especuladores, demostren que a Canàries hi ha habitatges de sobres per a tots. Que hi hagi gent al carrer és una veritable i cruel incongruència, que no té res a veure amb una fictícia escassetat d’immobles; en realitat hi ha un clar superàvit, però que ni l’administració ni els actors del sector immobiliari pensen redistribuir equitativament quan ara com ara l’habitatge en lloguer (principalment vacacional) és un dels actius financers més atractius(20).

Això que he descrit és el corol·lari que ens condueix a l’actual bombolla del lloguer. Després de la patacada de les hipoteques cada vegada més gent s’ha vist obligada a viure en règim de lloguer (un 23% ja de la població de l’Estat(21)). Des de 2013 el lloguer ha pujat a l’Estat espanyol un 25%(22). I des del 2015 una mitjana d’un 15%(23). Però aquesta carestia no és producte només d’un canvi de model immobiliari; està estretament relacionat amb el lloguer vacacional com demostra que les majors pujades s’hagin donat en tres ciutats que principalment tenen en comú el fenomen del turisme: a Barcelona (19,8%), Las Palmas de Gran Canària (16,1%) i Palma de Mallorca (14,1%)(24). Essent principalment sagnant el cas canari perquè aquí tenim la segona major pujada del lloguer mentre els salaris són dels més baixos de l’Estat.

El resultat d’això, com he comentat anteriorment, és un increment en el nombre de desnonaments per impagament de lloguer. Tots els dies es produeixen uns 200 llançaments a l’Estat espanyol(25), un 5% d’ells a Canàries (735 el tercer trimestre de 2016(26)). Més de la meitat d’ells s’executen contra inquilins(27). Tot això sense comptar la quantitat de desnonaments invisibles i silenciosos tan comuns en els casos de lloguer, resultat de múltiples factors: relació directa amb el propietari, desconeixement total dels propis drets, culpabilització de l’insolvent i beatificació del propietari, por a la confrontació amb un particular, nul interès de col·lectius i plataformes d’habitatge, etc.

Totes aquestes expulsions del barri, forçoses o voluntàries, ens porten a un veritable èxode interior. Innombrables famílies abandonen les seves cases i s’exilien a la perifèria, en un cinturó cada vegada més gran de ciutats dormitori situades a l’extraradi. L’artificial districte Puerto-Guanarteme-Isleta a Las Palmas de Gran Canària és un clar exemple d’això. Les famílies són obligades a abandonar les poques cases de renda antiga que quedaven aels voltants de Las Canteras. D’aquí se’ls acaba expulsant també de Guanarteme o de la Isleta, culminant un procés que ja no copa la primera línia de platja, sinó fins a la segona o tercera. És molt fàcil trobar apartaments a La Isleta, propers a la Punta, que arrenden el m² a 15 o 20 €, podent arribar una ratera de 25 m² a 500 €(28). Això, mentre a les parts més profundes del barri s’amunteguen les cases en ruïnes i abandonades.

Els col·lectius socials de cara amable de les illes ni tan sols s’han pronunciat sobre la turistificació i el lloguer vacacional fora dels ambients ecologistes. Molts creuen que n’hi ha prou amb el vergonyant decret sobre lloguer vacacional que va presentar el Govern de Canàries el 2015(29). La majoria ha volgut ignorar que aquest decret només volia limitar el lloguer vacacional en sòl turístic, defensant els interessos del lobby hoteler, deixant-lo intacte en sòl residencial, que és precisament on més mal fa. A l’abril de 2016 el Tribunal Superior de Justícia de Canàries, defensant el “sagrat dret a la competència”, tomba les limitacions que volia establir el decret precisament en zona turística(30). La destrucció de l’espai urbà no és matèria que es tracti en parlaments i jutjats, tampoc en els despatxos de plataformes i col·lectius. Aquesta lluita només la podem plantejar els veïns als carrers.

Les solucions no estan en l’activitat parlamentària ni en la via institucional. Aquesta estúpida idea que n’hi ha prou amb col·locar a okupes o a activistes provivenda en un ajuntament perquè es reguli la gentrificació ja ha estat refutada en la pràctica pels regidors del Patio Maravillas a Madrid i per Colau i el seu equip a Barcelona. Els governs no canvien una llei mentre els carrers no cremin. Voluntàriament no concedeixen res; se’ls treu o se’ls arrabassa. I això solament s’aconsegueix quan es té una mà guanyadora amb la que pressionar, quan es pot posar sobre la taula un argument de pes recolzat per la força del carrer. Els governs cedeixen quan la situació és insostenible i la gent als barris comença a viure sense consentiment el que després els polítics es veuen obligats a normalitzar amb la seva legislació. Ha estat així des de la lluita per la jornada de 8 hores, i la dinàmica governamental no ha canviat. Res s’obté per ciència infusa, res s’aconseguirà per la via legal/política mentre la gent no ho hagi conquistat prèviament al carrer. I tot i així el resultat és dubtós. Les lleis sobre la propietat s’apliquen diàriament amb tot el seu rigor i brutalitat. Són “lleis de sang”. Després estan les “lleis de paper”, que ja siguin sobre memòria històrica, dependència, empadronar okupes, no tenen per què acatar-se. Cap organisme públic serà condemnat per incomplir-les, i si se’ls condemnés, no per això deixarien d’infringir-les. No és la meva intenció fer una defensa d’unes suposades “lleis amables”. Totes són o punitives o inútils, res a rescatar. És més aviat una reflexió sobre l’arbitrarietat de la llei i la reafirmació d’aquesta màxima d’Anacarsis segons la qual “la llei és com una teranyina: atrapa a les mosques i deixa escapar als ocells”(31). Reitero que la solució al turisme massiu ha de partir del carrer.

NOTAS

1- Segons un informe del Govern de Canàries anomenat Lloguer vacacional a Canàries: Demanda, Canal i Oferta, 2015.
2- H. Mederos, “Canàries, la regió on el turisme aporta més ocupació a l’economia” (La Província, 14/4/2016).
3- A. Fuentes, “La cara oculta i precària del turisme” (El Periódico, 21/10/2016).
4- Dades de la EPA (Enquesta de Població Activa) de 2017.
5- Redacció, “Canàries segueix pagant el segon sou més baix d’Espanya, només el 85% del registre nacional” (El Diario, 10/5/2017).
6- Dades de l’INE (Institut Nacional d’Estadística) de 2016.
7- Ibíd.
8- Fuentes, op.cit.
9- Segons dades de l’ISTAC (Institut Canari d’Estadística) de 2016.
10- Europa Press, “Canàries tanca 2016 amb 13,3 milions de turistes estrangers” (Diario de Avisos, 31/1/2017).
11- Servimedia, “Espanya va rebre 75,3 milions de turistes el 2016, un 9,9% més” (El Economista, 12/1/2017).
12- Govern de Canàries, op.cit.
13- Ibíd. Tot i que cal posar en quarantena aquestes xifres del Govern de Canàries i no descartar que puguin superar fàcilment els 30.000. Així com aquest organisme dóna una xifra d’habitatges abandonats bastant menor de la que reconeixen altres institucions, els números en lloguer vacacional també els ballen bastant. Al programa “El Foco” (Radio Televisió Canària, 7/7/2017) el viceconseller de turisme Cristobal Rosa va repetir amb insistència, en un debat sobre lloguer vacacional, que els habitatges que el seu govern tenia censats eren exactament 29.931.
14- Govern de Canàries, op.cit.
15- R. Glass, London: Aspects of change, 1964.
16- És la mateixa reforma que va liberalitzar el lloguer vacacional i el va convertir en competència de les Comunitats Autònomes.
17- Govern de Canàries, op.cit.
18- Dades de l’INE de 2012. El 2016 es comença a parlar de 135.000 cases buides (S. Lachica, “La ultraperifèria canària: els sous més baixos i 135.000 immobles buits”, El Diario, 28/5/2016). Segons Tinsa (empresa dedicada a la taxació d’immobles) a Las Palmas el 21,4% dels habitatges estan buits, i a la província de Santa Cruz el 17,6% (dades de 2016).
19- Lachica, op.cit.
20- D. Esperanza i R. Ruiz, “El lloguer l’opció més rendible en inversió immobiliària” (Expansión, 22/5/2017).
21- Redacció, “El lloguer d’habitatges, en nivells rècord de l’últim mig segle” (El Mundo, 5/1/2017)
22- Segons dades de AFI (Analistes Financers Internacionals) el 2017.
23- Ibíd.
24- Europa Press, “El preu del lloguer a Las Palmas de Gran Canària puja respecte als nivells previs a la crisi” (El Diario, 26/6/2017).
25- Dades del CGPJ (Consell General del Poder Judicial) de 2016.
26- Ibíd.
27- Ibíd. El mateix organisme judicial revela que en ciutats com Barcelona el percentatge és encara més gran i 9 de cada 10 desnonaments són per impagament de lloguer.
28- Les pàgines immobiliàries com Fotocasa.es estan plenes d’aquests exemples.
29- Decret 113/2015.
30- Agència EFE, “El TSJC anul·la diversos preceptes del decret canari de lloguer vacacional” (La Província, 27/4/2017).
31- La cita atribuïda al filòsof escita Anacarsis (segle VI a. C.) està molt ben desenvolupada en aquest fragment de l’emblemàtica obra El Gaucho Martín Fierro (José Hernández, 1872):

“La ley es tela de araña, y en mi ignorancia lo explico,

no la tema el hombre rico, no la tema el que mande,

pues la rompe el bicho grande y sólo enrieda [sic] a los chicos.

Es la ley como la lluvia, nunca puede ser pareja,

el que la aguanta se queja, más el asunto es sencillo,

la ley es como el cuchillo, no ofiende [sic] a quien lo maneja.

Le suelen llamar espada y el nombre le sienta bien,

los que la manejan ven en dónde han de dar el tajo,

le cae a quién se halle abajo, y corta sin ver a quién.

Hay muchos que son doctores, y de su ciencia no dudo,

mas yo que soy hombre rudo, y aunque de esto poco entiendo

diariamente estoy viendo que aplican la del embudo”.