El proper 20 de Gener de 2017 serà investit Donald J. Trump com a president dels Estats Units d’Amèrica. El nou garant de la American way of life, és la nova aposta del Lobby WASP, homes blancs anglosaxons i protestants per a la presidència de la Casa Blanca.

Durant tota la campanya ha fet les gràcies d’aquest sector conservador utilitzat l’agitació xenòfoba i masclista enfront dels joves, dones, llatins i afros. Resulta curiós indagar en la història d’aquest nou tirà, indagar una mica en la seva pròpia història i desemmascarar al nou tirà que mentre pregona Racisme i odi el seu passat familiar el delata. Els Trump immigrants d’un petit poble de Baviera anomenat Kallstadt, en el qual són coneguts els seus habitants com els “Fanfarrons”, van arribar a America, allà per 1885, coincidint amb la febre de l’or.

La propaganda Influeix de forma decisiva en les campanyes de crèdit i descrèdit sobre el candidat.

L’Avi Trump va emigrar a EUA dedicant-se a l’allotjament dels cercadors d’or, en una espècie d’hostals que oferien menjar i dones. El 1905 amb una abundant fortuna decideixen tornar a la seva pàtria, però Alemanya ja no acceptarà la seva repatriació al no haver realitzat el servei militar quan tocava. Si en aquests moments EUA hagués aplicat una política d’expulsió cap als immigrants la família Trump s’hagués trobat en la situació de marxar il·legalment a qualsevol altre País. Curiós és que ara arribi a president de la casa blanca aquest estrafolari personatge, celebritat televisiva, empresari, multimilionari, escriptor (té en el seu haver una vintena de llibres) de llibres de com fer-se milionari, triomfar en la vida en la línia de decàlegs del “Americam Dream”.

Des de 1789 en què va ser investit Georges Washinton la presidència d’EUA ha tingut 45 presidents, mai ha existit en la història de les campanyes cap de tan absurda, grotesca, esperpèntica i insultant com la de Donald J. Trump.

No cal ser molt hàbil per veure com les corporacions, els “lobbies” i els mitjans de comunicació posen i treuen presidents en tots els països del món. La propaganda influeix de forma decisiva en les campanyes de crèdit i descrèdit sobre el candidat, que amb la seva “imatge pública”, es modela l’opinió i la voluntat de l’afortunat votant que exerceix la seva llibertat de decidir cada quatre anys per després callar i obeir el legislat.

Quan la nació més important del món està governada per un ésser que trenca la línies vermelles dels drets humans, i que afirma que encara que un dia abans de la campanya matés a algú seguiria sent el major exponent a la presidència, només podem pensar que la ciutadania pateix una “lobotomització” i que és igual qui governi. L’assumpte no ve més que a evidenciar la tesi que la Humanitat és un “pes mort” per al Capitalisme. És aquest sistema capitalista el que una vegada més en la seva necessitat de renovar-se va a explorar un nou escenari, el d’un personatge aliè a la política que mitjançant l’espectacle arriba al Govern més Poderós del món i el més influent en la política internacional

El nou escenari polític traspassa els límits del respecte a la ciutadania de les Democràcies occidentals. En les eleccions de Novembre 2016 hem vist que després de descartar a Bernie Sanders com l’opció menys dolenta, han quedat dues opcions: Clinton (Wall Street) i “el Showman Trump”, ric, masclista, racista i aparentment imprevisible. En definitiva és la decisió del sistema cap a un experiment insospitat de dominació mitjançant la política espectacle. Estem davant una altra cara més del Capitalisme, si en els anys 30 va ser el feixisme el que va oferir el sistema per fagocitar-se, ara ens n’ofereix una altra més, ja anirem veient cap a on deriva tot. D’entrada Trump recull el descontentament a l’indefinit, l’americà republicà vol ser Ric, defensa poder criticar a les dones i els negres com un dret d’expressió i de llibertat personal. L’americà no es vol aguantar res del que pensa, té ràbia i necessita expressar-la sense cap anàlisi, només sap que Trump és ric i vol ser igual que ell, tenir aquesta dona i dir el que li doni la gana quan vulgui. Assistirem sens dubte, a nombroses “perles” del senyor Trump. Perquè davant la pregunta, què passarà a nivell social, només podem imaginar que USA va seguir en la línia de retallades socials com succeeix a tot el món, però això sí, ara estarem tots entretinguts. El sistema ha decidit substituir als “desgastats polítics” per el “Pallasso assassí”. La Designació del seu Gabinet Governamental apunta a una declaració d’intencions molt propera als sectors més ultraliberals i neocons a Europa.

Donal J.Trump és efectivament el gran showman que dóna el salt a dirigir un país, però què passa a Europa? Tenim a Europa figures d’aquest tipus?

Existeix sens dubte una delicada línia que separa al futur president nord-americà d’alguns líders de la ultradreta Europea. Potser el més semblant sigui l’Italià Beppe Grillo, que sense declarar-se ni d’esquerres, ni de dretes pacta amb l’UKIP del Regne Unit per votar al parlament europeu lleis. Però a Europa existeix un rebrot del Feixisme clàssic com és el cas de Marine Le Pen a França, Toni Brunner a Suïssa, Siv Jensen a Noruega, Strache o Norbert Hofer a Àustria, però també a Hongria (Gábor Vona), Holanda (Geert Wilders), Dinamarca (Kristian Thulesen), Suècia (Björn Söder), Zeljko Reiner (Croàcia), Eslovàquia, Itàlia (Gianluca Iannone), Alemanya (Frauke Petry), Timo Soini (Finlàndia) i Grècia (Alba Daurada, Nikos Michaloliakos). Tots ells, inclòs el president electe Trump tenen en comú el discurs Racista i l’autoritarisme.

Un altre detall que ens il·lumina el futur ha estat la resposta del proper president americà davant la mort de Castro. Les seves declaracions podien haver estat rubricades per qualsevol dels anteriors líders feixistes abans esmentats. Anunciar la ruptura de tots els acords de Cuba amb Obama ens buida el dubte que Trump, no és només això, no és únicament “circ”. Fins ara aquest tipus d’espectacle ha estat dominat per equilibristes de la política, acròbates que donaven voltes per confondre al personal (com gatopardo), presentadors amb una oratòria que enlluernaven i fins i tot ballarins amb presència. Ara és el temps dels “pallassos”, en el pitjor sentit de la paraula i que res tenen a veure amb aquesta noble professió; espectacle televisiu que juga a la distracció però que amaga un discurs molt perillós que pot trobar aliats en aquesta extrema dreta europea.

En els propers mesos, i possiblement abans del que esperem, s’esvairan els dubtes de qui és Trump i com influirà a partir d’ara EUA en la Geopolítica mundial. Tal com comença aquest article, està molt clar que el capitalisme ha deixat a la humanitat mitjanament a la deriva. Aquest “nou” tipus de Governants no està aquí per gestionar res, sinó més aviat per entretenir i anar responent a les necessitats que vagin sorgint als mercats financers, encara que la fi no justifiqui els mitjans o encara que la fi justifiqui l’odi, la mort o el sofriment de la humanitat.

La realitat és que avui per al capital sobren persones, no ens necessita per produir al 80% de les persones del planeta, però encara més, tampoc ens necessita per consumir és la fi del treballador-consumidor. Els excedents de producció que provoquen que el tancament del sector productiu s’hagi traslladat a llocs com orient on la desregulació laboral i ambiental és total. En països com Bangladesh, Cambodja, Índia, Xina…. El capitalisme va a demanda, no han de rendir comptes si paren la producció, tanquen o obren fàbriques, si acomiaden, senzillament no hi ha contractes laborals dominant, el que a Espanya hem conegut sempre com el Jornalerisme, formes molt properes d’esclavitud.

Com a consumidors hem començat a deixar de ser també importants, el capitalisme s’ha desenvolupat en cercles de consum, la polarització social que ha arrasat la classe mitjana configura un món amb una minoria Rica i una majoria molt Pobra. L’empobriment de la majoria pot ser que la nostra capacitat de consum no sigui tan interessant com la de proveir a multimilionaris que a més contribuiran a perpetuar el sistema. Cal pensar que aquest cercle de milionaris, tipus Trump, fan una despesa major que molts països i són la clientela a conservar. La resta, els votants, seguiran entretinguts en el “circ polític” esperant la seva oportunitat de mesurar-se amb un altre candidat “al pallasso de Torn”.

En aquest estat de coses, és com la humanitat camina cap a no se sap on i és en aquesta situació quan cal preguntar-se: perquè serveixen les Democràcies representatives? Quin sentit té la política avui? Quina capacitat té un partit polític per influir en aquesta situació? Fins a quin punt els governs són el Poder?….i en definitiva Qui mana al món?

A Europa existeix un rebrot del Feixisme clàssic com és el cas de Marine Le Pen a França, Toni Brunner a Suïssa, Siv Jensen a Noruega, Strache o Norbert Hofer a Àustria, però també a Hongria (Gábor Vona), Holanda (Geert Wilders), Dinamarca (Kristian Thulesen), Suècia (Björn Söder), Zeljko Reiner (Croàcia), Eslovàquia, Itàlia (Gianluca Iannone), Alemanya (Frauke Petry), Timo Soini (Finlàndia) i Grècia (Alba Daurada, Nikos Michaloliakos).

Potser és moment que reprenguem noves o antigues formes de lluita i d'organització social sota ideals de justícia social, suport mutu, autogestió i de solidaritat.

Si la lògica ens acompanya totes les respostes aniran en el sentit que fins ara la política ha pogut ser una forma de lluita, en aquests moments ja és clar que no. Potser és moment que reprenguem noves o antigues formes de lluita i d’organització social sota ideals de justícia social, suport mutu, autogestió i de solidaritat on les decisions siguin horitzontals. Potser sigui el moment de l’abandó del subjecte polític, que aquest pes mort que parla aquest article abandoni el sistema per construir l’altre i esperant que les idees anarquistes i les formes organitzatives de l’anarcosindicalisme siguin un referent al que aspiri aquesta humanitat. El que es percep en l’horitzó té un caire molt perillós.

El 10 de desembre de 1948, després d’una Guerra Mundial de 50 milions de morts es va signar a París, la Declaració Universal dels Drets Humans, que no se li oblidi a la humanitat els seus 30 articles i per què es va escriure.

José María Sánchez.
Militant de la CNT-AIT i Llicenciat
En Història per la Universitat de Barcelona.