Se condenaron a veinte años de hastío
por intentar cambiar el sistema desde dentro.
Ahora vengo a desquitarme…
Versión de L. Cohen, «First we take Manhattan» por MORENTE & LAGARTIJA NICK, Omega.

A Pablo Molano, a las amigas y amigos, a dos años de sostener el dolor de tu ausencia

SEGONA PART – FRAGMENT A FRAGMENT

Es tiempo, sobre todo, de conocer en la propia presencia la presencia material e «histórica» de lo posible. La revolución arranca en el cuerpo.
GIORGIO CESARANO, Manuale di sopravvivenza

5

Quan vaig tornar a Itàlia vaig devorar el llibre de Wilhem Reich, Psicologia de masses del feixisme. No era pròpiament «feixisme» el que havia vist a Barcelona, però sí restes d’una petita burgesia ignorada.

La pregunta a la qual Reich, el 1933, està intentant respondre és: no per què roba qui té gana, o per què les i els explotats fan vaga, sinó per què la majoria dels famolencs no roba i per què la majoria dels explotats no va a la vaga. El més interessant avui dia de la seva anàlisi és, en primer lloc, que l’especial posició social de la petita burgesia, sempre en competència amb tot i amb tots, la torna incapaç d’organitzar-se i crear experiències de comunalitat i solidaritat profunda, de formar un altre món enfront del poder, amb el que el seu desig de potència degenera en desig de seguretat i protecció, tornant-se cap al líder o cap a la nació. Sobretot, no s’aliarà amb els estrats proletaris doncs el que més tem és la proletarització. En segon lloc, el seu assenyalar que el determinant per trencar amb «formacions de caràcter» reaccionari, que s’ancoren en un patriarcat arcaic, propietari i despòtic, radica en les formes de vida. En els mil petits gestos que fan de la vida quotidiana un lloc obert, de conspiració i combat, trobada i comunalitat. O la tornen una presó de tristesa a l’aire lliure. Les i els revolucionaris, comenta Reich, han confiat a pamflets i consignes una transformació de la vida, mentre capes immenses de classe treballadora seguien contraient matrimoni, comprant-se un «dormitori burgès», sortint el diumenge a passejar amb el vestit «elegant», o barricant la seva casa per por de lladres… veïns. Avui, no se surt «elegant» el diumenge, se surt divendres, dissabte, o qualsevol altre dia. El dormitori va inclòs a la «casa» la imatge desitjosa de la qual ve bombardejada sobre el sofà de cada casa, cada nit, a la televisió. La imatge del cap reeixit es projecta sobre la gran multinacional o la startup, sota la premissa d’una vida convertida en empresa esgotadora, sempre en competència amb tot i amb tots. La generalització del sentiment de viure entre enemics ha fet proliferar la indústria de la seguretat domèstica, sofisticant panys i barrots. I l’amor patriarcal s’ha escindit, entre la seva superació paradoxal en la capitalista comunitat universal del terapèutic Gran Buit —que Cesarano va analitzar ja al ’74—, proveïdora de desastres narcisistes; i la seva pervivència degenerada en històries que acaben en massacre femenina, en resignació dins d’una família que torna així infeliç a tots, i en els no petits fragments conservador i neofeixista contemporanis.

6

El moviment independentista ha estat, en quant a reunió de fragments de món, una multiplicitat real. Però, en les seves trobades televisades anuals, de figures massives coordinades i desig d’Estat, ha estat, des de 2012, el gran moviment social d’una petita burgesia la descomposició de la qual donava un salt qualitatiu precisament en aquests anys. Un salt d’empobriment. Una petita burgesia planetària, com s’ha dit, galvanitzable com a massa d’una manera estranya, doncs amb un contingut de valors esclatat, expressa ella mateixa, en la seva pròpia inestabilitat, la fragmentació del món. De fet, el moviment de massa independentista se sap, no solament un fragment de la població del Principat, se sap primer de tot interiorment fragmentat, ingovernable, d’aquí els incomptables missatges virals plens de desconfiança quan la tensió augmentava: «A les 21 h. tots a casa. Qui és quedi al carrer és un provocador!». «Atenció, ha passat un cotxe negre amb policies infiltrats. Cap resposta». «Som gent de pau…».

7

L’experiència d’una existència petit-burgesa és generalment molt més intensa en el cor d’àrees metropolitanes, per la seva condició de llocs de desarrelament i aïllament.

En un món marcat per la degradació física i metafísica, l’existència petit-burgesa no es defineix tant per una estricta identitat de valors, com per la por a perdre una posició social diferencial, relativament segura.

La dissolució de les identitats socials clares, barret de copa burgès, proletariat de mono de treball, gorra o còfia, i petit-burgès botiguer, va portar a l’elaboració de figures com l’home anònim o el Bloom. Definides ambdues, entre oportunisme i narcisisme, apatia i buidor, per una radical ambivalència: no sent res, podien ser qualsevol cosa. El fill d’un paramilitar guàrdia civil podia convertir-se en el més determinat insurgent armat.

I és cert, aquestes figures són-aquí, existeixen, dominen fins i tot el paisatge occidentalitzat. No obstant això, també, compartint cos, en sostingudes bifurcacions o polaritats internes, amb existències petit-burgeses.

El que vull dir és que la manera petit-burgesa d’existir subsisteix a la metròpoli, encara depauperada. I per això és més perillosa. I a més, subsisteix com a fragment no menor en el moviment independentista. Com en la resta populista de l’època.

No només això, sinó que el millor ambient en el qual cristal·litza i prospera, bloquejant altres esdevenirs singulars, és l’Estat nacionalista.

La petita-burgesia és un fragment de món, els afectes patriarcal-propietaris del qual, d’interès i aïllament, desig d’ordre i por al caos, pànic a la multiplicitat i alteritat, la tornen procliu a girs autoritaris i neo-feixistes. Desig de policia, desig d’Estat. La capitalista comunitat universal del terapèutic Gran Buit, en lluita des de fa dècades contra la família patriarcal com a reducte de vincles forts, és arrossegada per la impotència socialdemòcrata, no menys propietària, aïllada i interessada, desitjosa d’ordre i temorosa del caos, al paper més ridícul de l’època. Maneres petit-burgeses pacificades, sotmeses sempre a una amenaçadora absència de pau.

8

Els afectes petit burgesos cristal·litzen com a arrelament en el desarrelament, com a vincle existencial amb un espai-temps que com a metròpolis qualsevol és un no lloc perfecte. Una absència feta de velocitat que, integrada en la mobilització global capitalista, pot alçar-se a qualsevol moment contra un mateix com un monstre que t’expulsa sense contemplacions.

És el que passa avui a milers de famílies a la Barcelona independentista… sense deslligar amb això una justa devastació. Aquest seria el cas si el lloc habitat fos una trama diferenciada de vincles entre sòl i tècniques, animals i plantes, humans i esperits, fins al genius loci. Però no és així. Milers de noves immobiliàries de luxe, que han arribat com una plaga a tots els barris, ignoren el seu ser destinat a ser pastura del foc, enmig d’una insensata agitació que, si no muta qualitativament, haurà participat en la pacificació del reguer d’expulsions. Com a sindicats i partits comunistes van administrar la derrota obrera dels ’70.

Quan el mateix ser que estava per partir, resignant-se a una llei en la qual estava pròpiament interessat, decideix romandre, organitzar-se i lluitar, està alterant els seus afectes. Està afirmant el seu posar-se en risc i limitant la seva possibilitat, enriquint-la en el mateix moviment. Troba en la seva presència forces de la plebs que existeix en cadascun dels cossos i es disposa a entrar en secessió, amb furor, amb una violència justa, diria Luisa Muraro, en un fragment de món la intensitat del qual fa més perfecte la seva perfecció.

Vicente Barbarroja / G. Sinan