Se condenaron a veinte años de hastío
por intentar cambiar el sistema desde dentro.
Ahora vengo a desquitarme…
Versión de L. Cohen, «First we take Manhattan» por MORENTE & LAGARTIJA NICK, Omega.

A Pablo Molano, a las amigas y amigos, a dos años de sostener el dolor de tu ausencia

TERCERA PART – FRAGMENTACIÓ

No nacen jamás en la anarquía los tiranos, no los veis elevarse más que a la sombra de las leyes o amparándose en ellas.
MARQUÉS DE SADE, Juliette

9

Potser, un exemple radical per comprendre la fragmentació del món és l’ocorregut els últims dia a Itàlia. A Macerata, una petita ciutat del centre, sembla que un camell nigerià, de nom Inocent, va matar i va esquarterar amb una destral una noia italiana de 18 anys que acabava de xutar-se heroïna. La van trobar a trossos en bosses d’escombraries. I a casa d’Inocent la destral i restes de sang. Dies després, un fatxa de 32 anys, va agafar el seu cotxe i una Glock, va fer un volt pel centre i es va posar a disparar a migrants africans. Resultat, sis ferits, una greu. No obstant això, la clau no està en els extrems, fatxa, assassí, camell, està en el centre. La clau està en el que relatava al Corriere della Sera l’advocat del fatxa, quan deia que estava sorprès per les infinites mostres de suport al pistoler, no solament en internet, sinó pel carrer, a la mateixa petita ciutat dels fets.

Cada gest de dretes, degeneradament ofensiu i cada gest d’esquerres, inútilment compassiu, disgrega cadenes d’odi i ressentiment que només la dreta assumeix com a diferents orientacions de l’existència. Diferència existencial, sobre la qual no val la pena discutir. Entre elles només cal mantenir les distàncies, compondre’s o lluitar.

Cada gest de dretes, degeneradament ofensiu i cada gest progressista, inútilment conciliador apel·len a una Unitat que ningú vol assumir, la degradació de la qual com a tal resulta evident. La unitat sobirana moderna es revela unitat del mal viure. En la crisi com a forma de govern, la catàstrofe es perpetua com a amenaça de catàstrofe, el caos com a últim fre davant el caos. La falsedat es torna un moment de la falsedat colpejant al cor. Per això les apel·lacions tant a la unitat popular com a la unitat nacional només provoquen més malestar, més angoixa de fragmentació, més misèria, massacre, hipocresia.

Dins de la resposta massiva, en múltiples manifestacions antifeixistes a Itàlia, el caràcter ofensiu de Palerm ha estat a l’alçada de l’odi de la plebs que emana l’època.

10

La fragmentació, segons desvetlla en el seu llibre Josep Rafanell i Orra, apel·la a un vincle amb el lloc on es viu, a un vincle entre els éssers, artefactes, construccions i esperits que el poblen. Apel·la a una política de la trobada, de recerca comunal. Al trànsit entre llocs com esdevenir revolucionari. En el sufisme, la commoció de la trobada amb Allah, de la trobada amb el que és, s’explica a través de l’experiència del viatge. Un viatge que és sempre, estar junts sense més tasca que estar, un viatge alhora exterior i interior, que mai deixa igual.

Tota la mania constituent, totes les crides a la Unitat Popular apel·len a la mateixa unitat de catàstrofe que la metròpoli és com a expressió culminant de la modernitat governamental. Unitat, sota un Estat que és l’economia, d’espais abstractes, de no llocs, de treball entristit, sensibles pantalles imbècils, esclaus i amos units en el desarrelament.

11

Tant abans com després d’una suposada independència nacional Catalunya ha esclatat ja en fragments, articulats entre si per pròtesis governamentals. Una meitat de la població no vol viure a l’Estat espanyol, l’altra meitat no vol fer-ho en una Catalunya independent, una resta sense nom roman sense veu. Fragmentació. Però els fragments poden existir com a tals perfectament afirmant-se. La seva composició terrena i comunal, la seva obertura i alhora la seva densitat i determinació definiran la seva durabilitat. Comunes i no Estats és el que algunes i alguns revolucionaris intenten assajar tant a l’Est com a l’Oest.

La incompatibilitat amb els fragments franquistes i neofeixistes no es resol apel·lant a la Unitat Popular. Es resol mantenint les distàncies o bé lluitant. La guerra civil no és el límit extrem de la vida política més que quan és el seu origen.

12

La percepció d’un món fragmentat ha xocat amb el dogma de la unitat. Malgrat tota la intensa comunalitat que de debò està encara desplegant-se en alguns CDR, comitès locals, de petits llocs. La meva objecció al triomfalisme i entusiasme generals radicava en el mode de presència a l’interior del conflicte de tardor. D’una banda, part de l’àrea autònoma i llibertària, no els insus, s’havia bolcat en la fascinació de massa. L’experiència del qual com a trobada i experimentació va ser evidentment positiva. Però, almenys algunes i alguns, entre els més actius, ho van fer sense intentar compondre una posició diferenciada a l’interior de la situació, més aviat a l’inrevés, esdevenint activistes del triumvirat governamental. La captura per l’entusiasme de massa, en absència d’una posició pròpia, havia estat ja demolida de manera consistent en les «messiàniques» Tesis d’Abril. A partir d’aquí, la crítica insurreccionalista era clarament estèril: això no va amb nosaltres, només volen un Estat petit-burgès. La posició estratègica suggeria que, participant des de l’interior, sense deixar-se posar al marge, no tenia sentit fer de mà d’obra d’un moviment determinat per formes ciutadanistes, al contrari, era el moment de deixar pas a l’autoorganització barrial: fer un pas al costat i un salt mortal cap endavant. Viatjar pel principat anant a la trobada d’éssers i grups intel·ligents. Tractar de compondre una força d’acció i d’enunciació. Conjuminar diferències desitjoses de desbordar el marc institucional, que es prenguessin el treball de pensar i interpretar, prenent la iniciativa en moments i llocs precisos. Però això va ser impossible. O si no ho va ser, la borratxera era tan gran que hi haurà temps durant la ressaca per a això.

Vicente Barbarroja / G. Sinan