Imatge: Ricard Fadriqué

Sembla que el carreró sense sortida pel qual està transitant el procés està arribant al seu desenllaç. Molts interrogants s’obren en relació a què succeirà en els mesos vinents i cap d’ells té la capacitat per construir un relat consistent. La partida està oberta i fa falta ser més audaços que mai.

La letargia en la qual està immersa el procés i la majoria dels seus actors es desactivarà en breus. Amb la seva habitual destresa per a explicar les intrigues de la cort, fa uns dies, el periodista de la Vanguardia Enric Juliana publicava un article explicant les intencions de les diferents faccions polítiques amb capacitat d’incidir en la qüestió independentista. Per una banda, parlava del President de la Generalitat, Carles Puigdemont, que ha deixat ben clar que no vol seguir sent president. Està disposat a immolar-se – ser inhabilitat – com a responsable de la convocatòria del referèndum i convertir-se en un màrtir de la causa. Imprescindible per entendre el context es la perspectiva d’Artur Mas i el seu cercle de confiança, disposats a portar la tensió fins al límit; desenvolupar un nou escenari de pacte amb l’Estat i forçar una hipotètica fusió del PDeCAT i ERC per gestionar-ho. La jove direcció del PDeCAT, representada per Marta Pascal i David Bonvehí, amb la intenció de contenir la situació, aguantar l’embat de la possible inestabilitat i disposats a traslladar-se a l’oposició d’un futur govern d’esquerres a la Generalitat per poder reconstruir el seu partit. Per la seva banda, ERC, amb una posició cada vegada més hegemònica, escombrant l’expujolisme del centre polític i constituint-se com a partit de govern per als pròxims anys, a més, sense cap possibilitat de fer-se ja endarrere i frenar la situació. Finalment, la CUP, que ha aguantat l’envestida, no s’ha partit en dos – de moment – i les coses estan en la situació que ells desitjaven, és a dir, en el debat sobre la desobediència.

Tota possibilitat revolucionària es dissoldria per almenys una generació com a conseqüència de l'opinió generalitzada que amb la mobilització pacífica i democràtica tot és possible.

El gramscià de dretes del periodisme espanyol, la millor ploma de l’enemic, constata que existeix la possibilitat que arribem al xoc de trens. Cada dia que passa sembla més complicat que els partits que donen suport al referèndum puguin activar el fre d’emergència i abandonar la idea de posar les urnes. Segurament no per convicció, sinó per una pressió popular que no entendria que tot el recorregut dels últims anys es dissolgués en les enèsimes eleccions. Cap d’aquests partits es pot permetre el luxe d’abandonar la idea del referèndum sense sofrir un fort revés en les properes eleccions. Tal com estant transcorrent els fets, s’està complicant molt construir un relat creïble sobre per què s’ha desestimat la idea del referèndum. En el cas que aquest abandonament sigui pactat pels dos principals partits – ERC i PDeCAT – la desafecció cap a la política s’incrementarà exponencialment.

La posició del Partit de la Insurrecció en aquest cas ha de tenir l’habilitat per aprofitar la inestabilitat que pot implicar qualsevol dels dos escenaris que es poden presentar en els propers mesos. Deia Mario Tronti sobre la situació italiana durant els darrers decennis del segle passat: «El movimiento obrero no fue vencido por el capitalismo. El movimiento obrero fue vencido por la democracia. He aquí la declaración de un problema a la que el siglo nos somete». Un dels maldecaps més grans que patíem les revolucionàries durant els últims anys era el fet que el procés acabés amb un referèndum acordat. Que Catalunya esdevingués un estat independent per mitjà de les manifestacions multitudinàries i pacífiques dels últims anys i per l’acció institucional d’un govern al servei de la gent. Tota possibilitat revolucionària es dissoldria per almenys una generació com a conseqüència de l’opinió generalitzada que amb la mobilització pacífica i democràtica tot és possible. Per sort, no és la primera vegada, ens hem trobat amb un govern espanyol sense cap ànim de negociar, ni de cedir i que s’ho juga tot a la carta de la correlació de forces. El tarannà democràtic de governs com el britànic fan que en aquest país no hi hagi hagut un aixecament popular en els últims dos segles. Afortunades som les que desitgem una insurrecció, de viure a l’Estat Espanyol.

Dit això, sembla bastant clar que en cap cas hi haurà una solució acordada que pugui satisfer a les dues parts. Per tant, els dos escenaris que apareixen a l’horitzó són per una part que s’eviti el xoc de trens a canvi d’un conjunt de cessions per part del govern espanyol. Pel que sabem fins ara, cessions en infraestructures, serveis, el trasllat del Senat i consells de ministres ocasionals a Barcelona. Aquestes concessions probablement augmentarien durant la negociació amb ànims de rebaixar la tensió, però en el cas de ser acceptades pel govern difícilment satisfarien els desitjos d’una gran part dels independentistes. Veurien com els seus anhels es desintegrarien per la covardia dels seus representants polítics. És a dir, aquesta situació ens portaria cap a un interessant descrèdit de la política institucional i de tota solució acordada per mitjà de la conciliació entre els diferents governs. No significa que això sigui el preludi d’un motí generalitzat, però sí que s’instituiria una nova atmosfera col·lectiva de desconfiança cap a les institucions. Una escletxa es podria profunditzar fent comunes moltes de les nostres petites pràctiques que donen solució a les problemàtiques concretes d’habitatge i gènere, aplicant la lògica de fer en lloc de demanar. Tot i ara ser defenestrades aquestes per la cega confiança amb la democràcia, podrien fer-se almenys comprensibles en aquest context de desafecció. Quan el telos col·lectiu s’ha esvaït, tornem a tocar de peus a terra i estem plenes de problemes.


Per altra banda, existeix l’escenari del xoc de trens. El més interessant a priori, perquè obre un ventall de contingències immens i dóna la possibilitat que qualsevol gest d’audàcia en el moment indicat desestabilitzi la situació. Si el govern de la Generalitat es pensa que tindrà la capacitat per a governar el xoc de trens ja se’n pot oblidar, ja que hi haurà moltes circumstàncies imprevisibles. Em refereixo a les conseqüències que es poden generar amb l’escenari de la suspensió de l’autonomia i la inhabilitació de càrrecs electes. No seria estrany que en una manifestació a la delegació del govern espanyol hi hagués tensió amb la Policia Nacional i desemboqués en una càrrega que s’entendria com una agressió física del govern espanyol contra la població catalana – fet que no ha succeït fins ara, en aquest tipus de manifestacions –. La càrrega simbòlica d’aquest fet es podria estendre com una taca d’oli per tota la geografia catalana trastocant el panorama polític. De totes maneres, val a dir que la inconsistència en termes pràctics del moviment independentista és enorme i es va constatar en els intents de la CUP d’escratxe i de concentració a Plaça Catalunya a causa de la prohibició de la consulta del 9N. El gruix de l’independentisme és eminentment discursiu i té poc a veure amb molt més que manifestar-se per la diada i votar quan venen eleccions, mal els pesi a l’Esquerra Independentista.

La situació és molt més inconsistent del que podia ser el 6 d’octubre de 1934 quan Companys va declarar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. L’ombra de l’aixafament de la temptativa i la posterior repressió republicana plana sobre els caps dels quals haurien de ser les cares visibles de la desobediència. Per aquest fet, probablement en el moment decisori i davant el desconcert generalitzat el més interessant sigui profunditzar les contradiccions en el si del propi procés i generar situacions de tensió amb els Mossos i la Policia Nacional. Generar contínues contradiccions entre ambdós governs i fomentar un caldo de cultiu per a les pròximes temptatives revolucionàries. D’alguna manera és una preparació per al futur. Quan tot s’enfonsa emergeixen les forces organitzades i ara mateix nosaltres encara no ho som.

Existeixen bastants limitacions per a desbordar la situació, no tindrem possibilitat d’incidir-hi fins que el govern de la Generalitat hagi jugat la majoria de les seves cartes, però si existeix un moment en què hi hagi la mínima confusió l’hem d’aprofitar sense cap tipus de complexe. No serà moment de tenir debats, aquests els hem de tenir ara i després aplicar-los amb la màxima flexibilitat possible donada la inestabilitat de la situació. Es torna a palpar malestar als carrers, en les converses dels bars, hi ha una creixent decepció després de l’últim cicle electoral, la hipòtesi populista es irrealitzable fins d’aquí tres anys. No només ho diem nosaltres, algun diari del règim ho esmenta. S’han vist barricades en flames com feia anys que no es veien a Barcelona, l’altre dia hi havia un captivador Black Bloc a la manifestació d’estudiants. Quelcom s’està forjant subterràniament, de forma quasi imperceptible, i per mitjà de les premisses de la militància convencional és incomprensible. S’acosta la primavera i amb aquesta el bon temps, i això sempre és un catalitzador de la ràbia a les nostres terres.

Sembla bastant clar que en cap cas hi haurà una solució acordada que pugui satisfer a les dues parts.