Des de fa ja dues setmanes quasi que no es parla de res més. Els atacs terroristes a Barcelona i Cambrils. Cada dia, tota l’estona. Com si res més estigués succeint, avivant encara més la paranoia, l’obsessió social, allargant al màxim el tema per a clavar-lo encara més al fons del cervell de la gent. Es difonen sense filtre ni respecte per les famílies i gent propera a les afectades imatges i gravacions de l’atropellament i el caos posterior, i fotografies dels terroristes -o suposats terroristes-, agafades en molts casos de la llista dels instituts on anaven.

Dia a dia els mitjans de desinformació distorsionen les paraules, cargolant-se en el seu llenguatge verinós. Dinant he vist imatges de com almenys una desena de mossos d’esquadra tapats fins les dents, amb botes, armilles i metralladores, al costat dels seus furgons del terror, es felicitaven LITERALMENT per haver mort al noi que diuen que va cometre l’atemptat a la rambla, i que estava amagat en unes vinyes. Es xocaven les mans, es donaven copets a l’esquena. Trista i patètica imatge. I resulta que pels mitjans un nen de 17 anys és «l’home que va cometre l’acte terrorista». Mentre que la persona a qui va assassinar per robar-li la furgoneta és «el noi de Vilafranca del Penedès», malgrat que tenia 32 anys. També es va comentar ràpidament i va córrer per les xarxes que el noi de Vilafranca era molt bona persona, amant dels animals, i que havia anat de cooperant a Haití; com si el jove, quasi adolescent, que va cometre l’atemptat, tota la vida hagués estat un maltractador depravat i no hagués fet res de bo pels altres en tota la seva curta existència. I així una infinita llista de jocs de llenguatge, d’imatges sensacionalistes, d’emocions buscades, tot per a projectar una cosa molt concreta: els bàrbars, els covards, els radicals; enfront de nosaltres, els demòcrates, els preservadors de la llibertat, els que volen la pau, els que creuen en els valors occidentals.

Flors i aplaudiments als mateixos que buiden ulls amb bales de goma...

Mentre esmorzava vaig poder gaudir de la magnífica retransmissió en directe per la televisió pública TV3 «La nostra», de la missa en honor i en record de les persones assassinades en l’atemptat i les seves famílies. Missa on hi havia tota l’escòria que puguem imaginar. Politicutxos de tots colors i símbols, membres de la casa reial, policies i tricornis varis… Tots junts allí, dins les parets de la Sagrada Família i fent el paripé en una vergonyosa missa retransmesa en directe. La manera de recordar les persones mortes és celebrant una missa catòlica? Per un costat diuen ser i voler una societat multicultural, diversa i oberta, treballar des de la tolerància i la convivència, i després resulta que organitzen un ritual religiós, d’on la comunitat musulmana -amb qui ens hauríem de preocupar especialment de treballar per aquesta bona convivència, sobretot ara-, en queda exclosa o, com a mínim, de ben segur que no es sent seva aquesta missa ni s’hi troba del tot còmode. La comunitat musulmana i també totes les persones d’altres religions o persones atees, perquè què cony pinten o poden pintar en aquest acte de suposat condol i record a les víctimes i al que ha passat?

I toca seguir veient més aplaudiments i elogis a la policia, als gloriosos cossos de «seguretat», com si fossin herois, tot plegat per fer la «seva feina» per la que no oblidem que cobren diners, no són voluntaris, altruistes ni gent generosa amb un gran cor. Flors i aplaudiments als mateixos que buiden ulls amb bales de goma, que torturen a les comissaries, que es burlen de les persones preses, que escupen prepotència a cada concentració, que protegeixen interessos d’empreses i multinacionals feixistes com el Corte Inglés, que entren com matons als jutjats per a protegir a companys que han apallissat o s’han carregat a algú, que arranquen de casa seva a les persones en els desnonaments, que ens insulten, que ens obren el cap amb les porres, que persegueixen a manters pels carrers i pels balcons. Ara se’ls elogia com salvadors de la nostra societat i fins i tot se’n fan samarretes.

Amb frustració sento com creixen i es multipliquen els insults a les opinions dels diaris, amb rabia llegeixo que han pintat amb frases de «putos moros os vamos a matar» a les mesquites, o que han llençat pintura vermella al consolat del Marroc a Tarragona. A més d’agressions varies a persones àrabs, que ni surten als mitjans convencionals. Amb desesperació veig comentaris racistes al facebook, al mòbil, al carrer, a tot arreu. Fins i tot en persones del meu entorn, persones de qui m’avergonyeixo de veure el que veig. I el meu interior crida, per favor! algú es para a pensar en la quantitat d’atemptats d’aquest estil -i molt pitjors- que hi ha pràcticament cada dia a mig món!? Algú es para a pensar que les principals afectades són precisament les persones que viuen en països àrabs que han de conviure diàriament amb aquest horror!? Algú es para a pensar que una part important de les persones que volen ser refugiades -perquè de moment a poques hem refugiat- fugen precisament d’això!?

I s’exigeix a la comunitat musulmana i a tota persona de països àrabs que es manifesti, que condemni, que doni la cara, que diguin obertament que els sembla molt malament això que ha passat. Assumint i fent-los assumir que alguna cosa tenen a veure, que alguna responsabilitat tenen vers tot això. I quan surten a condemnar-ho llavors critiquem si no són prou, si quasi tot són dones, si quasi tot són homes. Critiquem el llenguatge que utilitzen, o si han dit una expressió que no ens ha agradat o si no han dit una frase que a nosaltres ens semblava important. Quan es manifesten llavors analitzem cadascun dels seus moviments, les seves paraules, les seves mostres de rebuig, per a trobar qualsevol cosa a la que agafar-nos per a seguir descarregant racisme. A cas els blancs ens manifestem i sortim a condemnar quan hi ha agressions cap a persones migrants per part de grups d’exterma dreta? A cas sortim constantment a condemnar les guerres que ocasionen centenars o milers de morts, i en que participa l’exèrcit espanyol, en els països d’origen de moltes d’aquestes persones?

S’humilia fins a l’extrem a les famílies i a les persones properes als xavals que van dur a terme els atemptats, com si no fossin elles les que potser pitjor ho estan passant. Les empenyem a que demanin perdó, poc a poc, obrint bé la boca, per a convèncer que ho diuen de veritat. I si poguéssim els demanaríem que ho fessin de genolls. Les obliguem a que surtin a primer pla davant les càmeres, sense poder aguantar els plors i tremolant, i que es disculpin, que demanin als seus fills que s’entreguin a la policia.

I a Barcelona files i files de gent per anar a firmar a l’ajuntament el llibre de condolències, i pel carrer tothom parla d’això, estan tristos, afectats, compungits. I cada vegada em sembla més absurd. Sí, ha estat un fet molt greu, ha mort gent per culpa d’unes poques persones, res ho justifica. Però jo penso també en les desenes i desenes de dones que en aquest mateix Estat Espanyol són víctimes d’assassinats masclistes, en els centenars de violacions i agressions sexistes. Cada setmana almenys una dona és assassinada. Però això sembla que és normal, és acceptat, convivim amb aquesta atrocitat sense pràcticament cap mena de resposta. I també penso en els centenars de persones que moren intentant arribar a les nostres costes, enfonsant-se en la fossa comuna en què s’ha convertit el mediterrani. Penso en les desenes de persones treballadores que moren també cada any en accidents laborals i que passen desapercebudes als diaris, i de qui ningú assumeix cap responsabilitat. Penso en les persones mortes per bales de la policia -la mateixa que ara va a les misses, i manifestacions i parla de fer front al terrorisme- a les fronteres de Ceuta i Melilla. A cas no és terrorisme això també? A cas tota aquesta gent que es posa banderetes amb llaços negres o que fa hores de cua per anar a firmar un llibre, no li preocupa, ni l’afecten totes les altres morts?

I s’ha organitzat una manifestació «multitudinària» a Barcelona, amb el lema de No tenim por. Manifestació organitzada des de les institucions i amb format institucional, però intentant que el poble se la senti seva, que senti que aquest acte ens representa a totes i cadascuna de nosaltres. Venent el repugnant discurs que totes hauríem de ser-hi; ara toca, un cop més, «fer país». Una manifestació on igual que a la súper-missa, hi assisteixen polítics de tots colors, els mateixos que humilien a la població o que demanen presó per a lluitadores socials, tots aquests hi són. Els mateixos que fan campanyes racistes, o mostren el seu classisme en cada reforma que aproven, en cada comentari dels seus discursos de merda. Tots aquests, hi són. Els mateixos responsables de vendre armament a d’altres països, inclosos països com Arabia Saudí, que ven se sap que és un dels principals finançadors del Daesh, o que tenen relacions amb presidents i caps d’estat de països que violen flagrantment els drets humans, també hi són. Aquells que van mentir sobre l’atemptat a Madrid l’any 2004, dient fins ultim moment que havia estat Eta (i que alguns encara ho segueixen repetint) també estan allí. Com si res. Em sembla un insult tota aquesta parafernàlia. Si el poble vol expressar-se ja ho farà, i prova en són les mostres espontànies contra els atemptats, els actes de rebuig al terrorisme de la comunitat musulmana o del sindicat de manters, la manifestació antifeixista o fins i tot l’intent de concentració nazi. No necessita o no hauria de necessitar que el «seu» govern li prepari fins i tot la manifestació a la que anar.

I ara toca més policia, més metralladores, més secretes pels carrers. Toquen encara més càmeres de vigilància, i més controls. Blocs de ciment enmig dels passejos de moltes ciutats, també de Reus. Toquen més identificacions, més redades pel color de la pell. Més racisme, més odi, més justificacions d’agressions feixistes, més obsessió. Toca deixar en un segon pla totes aquelles reivindicacions i lluites, oblidar tot allò que sí que ens matxaca de debò i no com a fet aïllat, sinó cada dia, tot allò que ens fa viure en la misèria, que ens pren la salut, que ens roba el poc que tenim. Toca deixar de banda les agressions de les empreses, l’especulació, la pressió estètica, les granges de porcs, la lluita per l’aigua del riu Siurana, el desastre ambiental i social del Hard Rock World, els CIEs… perquè el terrorisme dels «altres» és més important.