Primer de tot, sé que no és fàcil assumir d’entrada aquest plantejament donat l’estat actual de l’anarquisme en una conjuntura difícil. Però ho veig com un exercici cada vegada més necessari per trencar amb l’immobilisme i la contínua derrota. No podem seguir quedant-nos en una posició reactiva o a la defensiva, en dinàmiques que són únicament l’activisme per l’activisme, el moviment pel moviment o no anar més enllà del cultural (trobades del llibre anarquista, xerrades, col·loquis, i altres actes culturals, uns més i uns altres menys d’autoconsum). Amb això no vull dir que es deixin de fer, sinó que cal anar més enllà. I parlo de prendre posicionaments polítics davant els successos actuals que hagin tingut impacte en la societat i hagin donat lloc a que la població comenci a sortir als carrers i polititzar-se. Casos com el 15M o l’onada de mobilitzacions a Catalunya que va començar des de setembre d’aquest any il·lustren com són esdeveniments excepcionals que obren una possibilitat de ruptura amb l’actual Règim del ’78, i penso que tenim certa responsabilitat a prendre partit en aquests escenaris ja que és quan la gent es polititza i comença a veure les contradiccions d’aquest sistema.

Va dir Errico Malatesta una vegada que els i les anarquistes haurien d’estar amb el poble i fomentant tota classe d’organitzacions populars allà on actuéssim. L’autoorganització popular no ens hauria d’espantar, al contrari, ens ha de cridar a participar en elles i fer que les organitzacions socials vagin assumint posicionaments cada vegada més radicals, no només parlo de les lluites a nivell social, sinó també a nivell polític. No obstant això, ens posem excuses i ens autolimitem criticant-los de ser part de moviments interclassistes, de ser reformistes, merament independentistes que només busquen un nou Estat-nació, que acabaríem abandonant l’anarquisme en pro d’altres partits o que acabaran sent utilitzats per la burgesia per als seus interessos de classe. Una mirada menys ideològica i més a peu de carrer ens demostra que no és del tot cert, sinó que existeix darrere una autoorganització popular dins del que és un moviment ciutadà i interclassista. La diferència aquí entre prendre una posició de força amb seguir en una posició de feblesa, radica en com atallem les contradiccions i donem les respostes davant aquesta conjuntura.

Com durant el 15M, la qüestió catalana ens genera una sèrie de contradiccions (l’interclassisme, els models d’institucionalitat, el poder i la qüestió nacional principalment) en el nostre pensament polític i ens ha enxampat a gairebé totes sense una resposta clara sobre el moment. Sobre aquesta situació han aflorat dues vies:

-D’una banda, existeix aquesta por al fet que amb els canvis, l’anarquisme deixi de ser com a tal (com si fos una cosa universal i atemporal) amb la incorporació de noves tesis sobre temàtiques actuals. Aquesta por juntament amb el rebuig a la necessitat de replantejaments, relectures i actualitzacions en els criteris d’anàlisis i en la teoria política sobre les qüestions que generen contradiccions, han portat a alguns i algunes a assumir posicionaments conservadors pel fet de no voler enfrontar-les, mantenint així uns principis inamovibles mentre els temps canvien. Aquesta actitud és conservadora pel fet que la realitat és sempre canviant. I en impedir actualitzacions en el corpus teòric-polític, serem incapaços de generar un discurs adaptat al moment i que ens permeti avançar. Recórrer a arguments del passat per justificar el present malgrat no encaixar adequadament ens allunya de qualsevol possibilitat d’avançar.

-I per l’altre, estem els qui hem vist la necessitat d’enfrontar aquestes contradiccions i encaixar les peces del trencaclosques per ser capaços d’intervenir en aquesta realitat i poder canviar-la. Certament com he dit al principi, no és gens fàcil ja que sentim que encara hi ha camí per caminar i molt per construir. Ens aventurem en terrenys pantanosos i ens envolta certa incertesa, però estem convençuts i convençudes que és l’única via d’avanç. Assumim que sempre existiran les contradiccions però que aquestes no haurien de tirar-nos enrere. I assumim també que si el que volem és la revolució social, hem de traçar plans estratègics i línies polítiques que ens permetin posicionar-nos a l’ofensiva, superant les inèrcies reactives que portem arrossegant durant molt temps.

Però, com assumir posicions de força quan no la tenim? Si no la tenim, hem de guanyar-la, i d’això depèn de com juguem les cartes davant les circumstàncies del moment. En altres paraules, triar la tàctica o estratègia més adequada a cada conjuntura. Un exemple d’això va ser la Vaga General del 3-O, quan des de la plataforma Triem Lluitar es va llançar una convocatòria de vaga general gairebé sense garanties, però que va resultar ser un èxit ja que va obtenir un ampli seguiment i van desbordar les crides a la moderació dels sindicats del règim i la Taula de la Democràcia. D’igual forma va ocórrer amb els CDR que van prendre el protagonisme tallant les carreteres i les estacions de Sants i de Girona, malgrat que la convocatòria de vaga el 8N a Catalunya no va tenir seguiment pràcticament. I no solament això, sinó fins i tot el propi Procés va ser arrossegat cap a posicions independentistes gràcies a la mobilització ciutadana.

Però compte, això no implica conjuminar esforços per convocar grans mobilitzacions i/o vagues, o accions espectaculars sense tenir en compte la conjuntura. Per exemple, estava clar que la vaga del 8N no tindria el mateix seguiment que el del 3-O. El moviment pel moviment produeix també un desgast, i sobretot quan no es té un objectiu clar. Això és el que va acabar amb el 15M, on les mobilitzacions no estaven provocant canvis en el sistema i la repressió començava a colpejar.

Començar a prendre posicions de força implica prendre responsabilitat política d’articular un canvi en aquest país, sortir de la contínua derrota i deixar d’insistir en terceres vies que no pengen de cap anàlisi materialista, ja que no es materialitzaran perquè no encaixen en la conjuntura, sinó solament en el nostre propi imaginari ideal. Assumir aquesta posició ens obliga a organitzar-nos políticament per poder crear un projecte polític propi; fer una lectura en clau d’oportunitats dels esdeveniments que tenen impacte a nivell de país amb una visió estratègica, unes línies polítiques i objectius clars; i poder articular un moviment popular capaç de marcar agenda i generar relat i discurs que ens permeti plantejar una ofensiva des d’a baix i a l’esquerra contra el Règim del ’78 i el statu quo neoliberal. En cas contrari, una esquerra feble —i en particular l’anarquisme— deixaria via lliure a que les forces polítiques reaccionàries, especialment el feixisme, creixin i puguin arribar al poder, les conseqüències del qual de sobres coneixem: retallades en drets i llibertats, augment de les diferències socials, de la violència, l’autoritarisme i l’opressió en la vida quotidiana…

Dintre de 10 dies hi haurà eleccions imposades a Catalunya, en les quals si guanya l’unionisme, tindran major legitimitat per aplicar el 155. I si guanya l’independentisme, l’aplicaran igualment encara que se’ls hagi guanyat en el seu terreny de joc. En aquest moment hi haurà perill de tornar a la casella de sortida del Procés i que tot torni al ritme institucional desmantellant-se el carrer, així que no hem d’apostar-ho tot a aquestes eleccions, tot i que és necessari votar en elles perquè no guanyi l’unionisme. La clau estarà en mantenir-se als carrers i poder continuar en l’escenari post-electoral, sobre el qual ja està en marxa la iniciativa Aixequem la República, des d’on hi ha possibilitat d’articular un moviment popular incidint en la qüestió social i materialista sota el paraigua de la construcció de la nova República i el procés constituent.

No volem veure un altre ocàs del 15M, ni tornar a casa una altra vegada amb la moral pel terra i malgastar així una altra oportunitat de canvi ja que no sabem quan tornarem a tenir una conjuntura similar. En moments així és quan la gent comença a polititzar-se i cal aprofitar-ho. Ja no tenim res que perdre, i crec que val la pena que ens arrisquem.