L’imaginari actual de la reivindicació obrera beu en moltes ocasions d’un món laboral que ja no existeix. Aquests cinturons industrials, amb les seves grans masses obreres organitzades, amb les seves plantilles veteranes de milers d’obreres cohesionades, són imatges que poden valer per a un fotograma d’una pel·lícula d’Eisenstein, però no per plasmar la realitat dels nostres barris més marginats.

El món del treball s’ha atomitzat i precaritzat. Gràcies a unes dures reformes laborals lliurecanvistes i a una àmplia gamma d’eines dissolvents del teixit obrer (ETT’s, subcontractes, etc.), les que seguim treballant ho fem temporalment, a ratxes, de vegades amb poc o cap contacte amb les nostres companyes de treball i gairebé sempre sense horitzó reivindicatiu. Alguns sectors són l’excepció, però la majoria d’obreres hem acceptat que el treball és una mercaderia capitalista amb la qual l’empresariat té total dret a especular. El treball segueix generant tota la riquesa, però les treballadores som cada vegada menys conscients d’això.

Redundaria dir que això ha empitjorat amb l’anomenada “crisi financera” i que aquesta ha estat una jugada perfecta per imposar-nos un model social, econòmic i laboral encara més feroç i desigual. Un model que ens obliga a acceptar les condicions laborals més indignes sense ressentiment i fins i tot amb un enorme somriure de gratitud. El que no sol comentar-se és la situació de les que ja suportaven aquestes condicions abans de la “crisi”, la situació de les treballadores que sempre han malviscut. Aquelles per les quals la “crisi” només ha significat l’estandardització de la seva esclavitud invisible. Parlo de les obreres en B, de les precàries, i especialment, de les cuidadores a domicili.

El món de les cures, que recau en la seva gran majoria sobre dones migrants, ha patit els efectes psicològics de la crisi i també el subsegüent enduriment de les condicions laborals. No obstant això, en un ambient d’esclavitud normalitzada com aquest, la recrudescència vista des de fora és gairebé imperceptible. I dic esclavitud amb tota la literalitat de la paraula. No importa aquí el que diguin les vostres constitucions, normatives o estatuts, ni les inspeccions de treball, ni la Declaració dels Drets Humans, ni cap altre fetitxe legal; a l’Estat espanyol existeix la mateixa esclavitud que a l’Amèrica sudista o la Rússia tsarista.

La cuidadora, la que no pertany a cap empresa, la que no depèn de les subcontractes dels ajuntaments ni del sistema sanitari, la que treballa pel seu compte però sense l’oficialitat de l’autònoma, no té drets de cap tipus.

Treballa en un domicili amb el qual acaba identificant-se. Estableix una relació més propera amb la persona que l’assalaria que la que mantindrà mai cap altra obrera amb la seva empresària. Aquesta relació sol ser malaltissa i malsana, basada moltes vegades en el xantatge emocional, a explotar per part de l’ocupador el vincle afectiu i de dependència que es genera entre cuidadora i pacient. Oblidint-se de tota aquesta bateria de conquestes laborals que suposadament componen el mal anomenat Estat del benestar. Aquí no hi ha vacances, ni baixes per malaltia, ni indemnitzacions per acomiadament, ni subsidi per desocupació. No pots posar-te malalta, ni descansar, ni respirar. El treball i la vida acaben fusionant-se de la pitjor manera possible, com una malformació. L’oci desapareix de l’equació. Ser complaent i servicial és una forma de sobreviure. Si t’acomiaden no hi ha cap matalàs, ni atur, ni quitança. Cap acomiadament és improcedent. Ets una esclava domèstica, un electrodomèstic més, com el microones o la rentadora.

El volum de treball sol ser immens i ser suportat per una sola esquena. En aquesta categoria estan les treballadores que netegen i cuinen, que cuiden nens, ancians o malalts. Persones que crien i ensenyen, que s’encarreguen de vòmits i diarrees, que canvien bolquers, que posen ènemes, fan cures, rehabilitació, i mil coses més, sense necessitat d’estudiar puericultura, de ser auxiliars d’infermeria, de geriatria o fisioterapeutes, o d’haver fet cap curs sobre assistència a persones amb alzheimer. La seva capacitació la dóna el treball diari i una gran facultat de resiliència. No fan res diferent del que es veuen obligades a fer, sense cap titulació, totes aquelles persones que tenen un familiar dependent i no tenen diners per pagar-li a algú perquè ho faci per elles. Les cuidadores a domicili realitzen tot aquest treball a canvi de sous de misèria que difícilment arriben al salari mínim.

La situació s’agreuja quan parlem de treballadores internes. Vius on treballes, amb torns literalment de 24 hores. El teu únic dia lliure suposa haver de deixar durant unes hores, fins que cau la nit, una casa que mai sents com a pròpia, però que segueix sent el lloc on vius. Aquesta és la paradoxa: per descansar has d’abandonar el teu domicili, el lloc que precisament la majoria escull per desconnectar del treball. Moltes acaben renunciant als seus dissabtes o els seus diumenges. La possibilitat de la malaltia pròpia no existeix, com si una mutés en màquina. Vius com a les antigues plantacions de cotó de Virgínia o Alabama, o com als enginys sucrers del Carib: treballes de sol a sol per sostre i menjar. De vegades es prescindeix del sou, o es descompten dietes i lloguer fins a convertir-lo en res. Moltes vegades no hi ha tampoc on ni com consumir el magre salari, així que sol destinar-se gairebé exclusivament a mantenir a una família que desconeix el que pateixes més enllà de l’Atlàntic. Les persones natives que es dediquen a les cures són minoria, però també són un substrat important del barri. Gent que viu més temps en cases alienes que en la pròpia i que de vegades accepten treballar d’internes no per enviar diners a un altre continent, sinó per fer-ho al carrer del costat.

Aquestes treballadores no estan sindicalitzades. Si el món del treball té els seus suburbis i perifèries també el sindicalisme té les seves borses de marginalitat. L’extraradi sindical, cap al qual el sindicalisme clàssic no té cap pla concret ni oferta, creix a la mateixa velocitat que minva el treball estable i qualificat. El sindicalisme no vol entrar en el gueto del barri perquè està molt còmode en el gueto ideològic.

No estic parlant d’acceptar la precarietat com un fatalisme i treballar en aquest àmbit assumint la deriva del mercat laboral sense objeccions. Parlo que per combatre la descomposició dels drets laborals, per fer front a les seves causes i efectes, caldrà organitzar-se amb les que ho pateixen i articular respostes des de la seva situació. És una guerra de trinxeres i ara mateix ens han empès a l’interior del fortí, perdent gairebé tot el terreny conquerit en els dos últims segles. Podem seguir en terra de ningú, tractant d’estructurar un proletariat idealitzat que ha estat desmantellat, o entendre la situació real de les treballadores de carn i os, de les proletàries actuals, arremangar-nos i baixar fins al fang al que les han llançat per reconstruir des de baix, amb elles.

Cal deixar d’utilitzar excuses com la legalitat. No importa si legalment un col·lectiu és sindicable o no. Les primeres societats obreres no necessitaven que existís el dret legal a sindicar-se per posar els fonaments dels futurs sindicats i començar a organitzar a les treballadores. Si s’hagués hagut d’esperar a que sindicar-se fos legal per crear els primers gremis obrers, el sindicalisme mai hauria existit. Tots aquests drets, dels quals estem tan orgulloses, es van conquerir per la via dels fets consumats, i no esperant cap vènia ministerial. Organitzar-se amb les precàries és el primer; la llei no fa més que reconèixer el que se li imposa, bé pel consentiment general, bé perquè se li planta cara.

Tots els drets laborals que es reconquistin o recuperin seran ficticis mentre una gran borsa de la població obrera visqui en una esclavitud consuetudinària, socialment admesa i consentida per les pròpies centrals sindicals.

Estic convençut que tard o d’hora les cuidadores s’organitzaran, com ja ho han fet les cambreres d’hotels, els manters, les inquilines, i totes aquestes categories laborals o socials que sobreviuen als marges de l’Estat del benestar i del sindicalisme clàssic. La pregunta és si els sindicats revolucionaris, els de l’acció directa, els que rebutgen les subvencions, els que no s’han pringat en corrupteles, pensen acostar-se a aquest sector, dissenyar una estratègia i una bateria d’eines que puguin fer seves, o si esperaran a que s’organitzin autònomament, al marge del seu radi d’influència, i que un altre col·lectiu d’excloses i ignorades els demostri que si elles no entren en els seus càlculs, tampoc el sindicalisme històric entra en la seva agenda.

I no oblidem que en aquesta agenda es pot estar escrivint actualment el full de ruta d’un nou fenomen obrer, difús, difícil d’identificar, que revesteix formes i manifestacions que no tots comprenen, però que potser marqui com s’articularà la protesta i la reivindicació laboral d’una època amb la qual les velles maneres sindicals no semblen voler familiaritzar-se: el segle XXI.