«Si no pots ser gran, aprèn a ser petit», aquesta vindria a ser la màxima guerrillera per excel·lència. Amb ella uns quants, però que coneixen bé el terreny, que han teixit àmplies xarxes d’enllaços i solidaritat, que saben quan amagar-se entre les ombres i quan sorprendre sortint dels matolls, poden derrotar a molts.

Però la guerrilla és la forma organitzativa per als mals temps. Pels de la repressió, de la clandestinitat. Per quan se’ns imposa ser pocs i cap altra forma d’organitzar-se és possible. A qui li agrada dormir al ras cada nit, oblidar el que és un menjar calent, omplir-se els peus i les mans de fang? O anar, lliures, per planes i muntanyes? Quan es pot, quan ens deixen, hem de baixar de la muntanya i intentar ser molts. De ser els molts. De ser grans. O no?

Als anys vint el lema de la Industrial Workers of the World, el sindicat revolucionari anglosaxó, era «One Big Union». Una Gran Unió, o una gran central sindical. Ser grans, ser molts, però colpejar com un de sol. Per què havia de ser així?

La resposta està en el model de producció pre-fordista. A finals del segle XIX i començaments del XX els Estats liberals, fins i tot els més democràtics, no fan massa esforços per incloure a la classe treballadora dins del seu projecte polític. L’Estat social és mínim, així com el desenvolupament de les vies intervingudes de negociació sindical i la intervenció dels governs al món laboral. Salaris baixos, jornades llargues, sense vacances, sense legislació contra l’acomiadament. Sense protecció davant l’accident o garanties davant la jubilació. És en aquest context que es desenvolupa l’acció dels sindicats revolucionaris.

Aquest model aboca inevitablement a dos camins. O la submissió davant la patronal, la qual cosa compromet la pròpia supervivència material de les plantilles, o el conflicte. Dels conflictes que es guanyen surten acords que s’imposen a la patronal i que a l’Estat espanyol prenen el nom de bases de treball.

Hi ha qui vol identificar les bases de treball com l’avantpassat dels actuals convenis col·lectius, però la veritat és que la seva naturalesa és ben diferent. Per començar tota base de treball era, sí o sí, producte d’un conflicte laboral. Si el conflicte es guanyava el document era signat pel propi sindicat que duia a terme la lluita en representació directa dels treballadors i per la patronal. En ocasions, si la base és important, anirà també signada per un governador civil de província o un ministre del treball, però en general el govern es manté al marge tant del conflicte com de la negociació.

En segon lloc, en general les bases de treball s’apliquen únicament sobre els obrers afiliats al sindicat que han dut a terme el conflicte. En alguns casos fins i tot és possible que el sindicat aconsegueixi imposar a la patronal que només pugui contractar a treballadors afiliats a la pròpia central.

Les conseqüències d’aquest tipus de model de negociació col·lectiva són clares. Es tendeix a una afiliació massiva que, a més, ha de ser molt activa si vol que es mantinguin les bases signades. També es tendeix a la unitat sota una sola central sindical, almenys per empresa i sector. El terme esquirol no feia referència tant a qui no secundava una vaga com a qui no pertanyia al sindicat al que havia de pertànyer: La One Big Union. Enfront d’aquest concepte d’unitat sindical hi ha els qui reivindiquen la «llibertat» de no pertànyer al gran sindicat, cas de la Unió de Sindicats Lliures a la Catalunya dels anys 20, d’inspiració tradicionalista i que només podem qualificar com a pre-feixistes.

Dins d’aquest difícil model els sindicats revolucionaris comencen a aconseguir victòries i a amenaçar l’ordre capitalista. Això coincideix cronològicament amb el sorgiment dels feixismes, en els quals el capitalisme aconseguirà imposar el model del sindicat vertical. Aquí, per evitar el conflicte social, obrers i patrons són inclosos dins de la mateixa estructura i totes les formes de lluita que permetien als treballadors obtenir victòries en el model anterior (la vaga, el boicot i el sabotatge), són prohibides i durament reprimides.

El sindicat vertical s’estableix a l’Estat espanyol amb la victòria de les tropes de Franco, imposada a punta de fusell, i pren el nom d’Organització Sindical Espanyola. Un model així, basat en l’extinció repressiva de totes les friccions que provoca la guerra de classes, té uns clars límits. Només pot mantenir-se en una situació d’excepció, quan les violències són canalitzades cap a la guerra imperialista (cas d’Itàlia i Alemanya) o quan l’economia es manté sota una constant depressió autàrquica que impedeix el desenvolupament productiu (cas de l’Estat espanyol). En el moment en què, en el cas del règim franquista, els tecnòcrates de l’Opus prenen les regnes de l’economia i el país s’industrialitza el sindicat vertical es queda obsolet. Per dins, és copat per la infiltració opositora i, per fora, és desautoritzat de manera que els convenis entre patronal i plantilles se signen al marge de l’estructura.

Després de quaranta anys de mantenir el moviment obrer en una presó el vertical s’esfondra. Les forces que se li oposaven surten a la llum, mentre que unes altres reneixen de la mort imposada. L’Estat espanyol ha estat tot aquest temps en una càpsula del temps però, a nivell sindical, què ha passat a la resta d’Europa occidental?

Després de la segona guerra mundial, davant el fracàs dels feixismes i l’amenaça soviètica, s’estableix un consens socialdemòcrata. Els treballadors qualificats d’Europa són inclosos en el projecte polític de la burgesia. L’Estat social s’estén i les democràcies es tornen més àmplies i representatives. Si el pal del feixisme no havia aconseguit exterminar el conflicte social, potser calia provar amb la pastanaga.

La patronal està ara disposada a integrar als sindicats dins de l’estructura empresarial i els governs aparenten ser àrbitres neutrals. Els sindicats que prosperen en aquest moment aconsegueixen grans quotes de poder, a costa de renunciar als seus objectius revolucionaris i de supeditar la seva acció al programa d’un partit socialdemòcrata, laborista o democratacristià. Enfront del tipus d’acord que hem analitzat més amunt, els acords que genera aquest model sindical van signats en general, ja no per un sindicat en qüestió, sinó per un òrgan de representació unitària escollit a través d’unes eleccions sindicals. Seria el cas dels shop stewards committees al Regne Unit o dels comitès entreprise a França. L’acord signat té caràcter legal i no és estrany que els òrgans governamentals intervinguin tant en les negociacions com en els conflictes.

Les conseqüències d’aquest model sobre el moviment sindical són just les contràries. Perquè un acord es mantingui ja no és necessari que l’afiliació sindical sigui massa gran, ja que s’aplica a tots els treballadors independentment de si el seu sindicat ha participat o no en el conflicte.

La tendència, abans que al conflicte directe, és a la concertació i a l’estabilitat, al manteniment de la pau social, per la qual cosa tampoc és necessari que la plantilla s’impliqui massa, professionalitzant-se la negociació. Finalment, en lloc de la unitat sota una única central, es tendeix a la pluralitat producte de les eleccions sindicals. El que es disfressa de llibertat per al treballador, que pot triar per força el que més li convingui, també suposa que l’empresa pugui pactar amb el sindicat que li vingui millor sempre que tingui suficient representativitat.

Tornant a l’Estat espanyol, quan cau el model sindical feixista, la major part de l’oposició reivindica el model de negociació que té lloc a la resta d’Europa, amb òrgans de representació unitària, mediació governamental, convenis col·lectius i cogestió empresarial. Mentre la CNT, que reneix des de la clandestinitat i l’exili, reivindica les bases de treball.

Es reparteixen fotocòpies de velles bases de treball signades l’any que va seguir a la proclamació de la segona república, o entre febrer i juliol de 1936, dos moments d’excepció per als treballadors i per a la CNT, en els quals la patronal estava en reculada i accepta signar bases molt beneficioses per al sindicat. En el primer cas pel xoc que provoca l’enfonsament sobtat de la monarquia, en el segon perquè consideren que el cop militar que els salvi està proper, com efectivament era. Es pretén fer de l’excepció la norma, sense recordar, o oblidant a propòsit, els límits del model. I és que davant situacions de repressió sindical, davant pèrdues d’afiliació o relaxació de les plantilles les bases del treball cauen. Les patronals deixaven d’aplicar-les i les condicions laborals tornaven a empitjorar, en un model profundament inestable.

Igualment cal dir que, en aquells llocs on mai hi ha hagut un sindicalisme de concertació, com en els EUA, el vell sistema es manté sense que això sigui en absolut beneficiós per als treballadors. Si els acords sindicals s’apliquen únicament sobre els obrers sindicats no és rar que els propis sindicats es vegin constantment davant la temptació de fer-se corporatius. Si afegeixes a l’equació una brutal repressió contra el major sindicat de classe, la IWW, fins a reduir-lo a la marginalitat, tens un model copat per sindicats corporativistes que només miren pels interessos del seu propi sector. O a ningú li sona la forma d’actuar del gremi d’actors de cinema?

El problema de proposar una tornada a les bases del treball és que ni les patronals, ni uns treballadors que aspiren a igualar-se a l’aristocràcia obrera d’Alemanya o França, estan molt per la labor. Això sense tenir en compte que la resta de sindicats ja estan exercint de forma extraoficial el nou model. Només faltava que el govern, a través dels Pactes de la Moncloa, ho ratifiqués.

La CNT, que al principi es nega de totes totes a participar en la negociació dels convenis col·lectius, es veurà dividida entre els qui acceptaran formar part dels òrgans de representació unitària i els qui no. Però tots dos sectors s’acaben veient obligats a empassar-se els convenis.

Davant el model de producció fordista, les forces que apostaven per la no mediació, per l’acció directa, per l’autonomia sindical i per escalar els conflictes cap a un futur revolucionari, ja no van poder ser grans i van haver d’aprendre, sense mai retrocedir, a ser petites.

Ara que el neoliberalisme ha posat en crisi al model sindical de la concertació, que els comitès d’empresa queden reduïts a la inoperància, que els convenis col·lectius cauen com una fruita massa madura, que els governs es treuen la disfressa d’amables mediadors, és potser el temps per sortir d’entre els matolls i fer el salt. En un moment com l’actual, les complexes maquinàries burocràtiques en les quals s’han convertit els sindicats de concertació no són capaces de lluitar ni pels seus propis privilegis. És el temps de la flexibilitat en les tàctiques, de la sorpresa. Aquells pocs, però que coneixen bé el terreny, que teixeixen xarxes de solidaritat, poden ser capaces de vèncer. Crisi del sindicalisme o l’oportunitat per a la guerrilla sindical?