“Imagina’t un dia que estàs menjant a casa teva. De sobte truquen a la porta a cops de puny i t’espantes. Llavors veus entrar a uns quants guàrdies civils amb metralletes i s’emporten al teu pare, o al teu germà. És igual, escull al que tinguis més amor. No saps a què és degut, no ha fet res, però se l’emporten a empentes i pegant-li. Se l’han emportat perquè, segons escoltes per la ràdio, el «caudillo» vol la regeneració d’Espanya, i diu també que aquells que no tinguin les mans tacades de sang no tenen res a témer. El teu familiar no les té, però se l’han emportat igual.

El fiquen a la presó, sense cap motiu. Tu no ho saps. Pot ser el fet d’haver estat fill de republicà o d’anarquista, haver militat en un moviment ideològic diferent al dels bojos que van donar el cop d’estat, pensar racionalment o simplement estar disconforme amb els nous  bàrbars que acaben d’arribar al poder tallant caps. No t’imagines que la postguerra serà encara més dura que la guerra, no t’imagines que passaràs gana, que menjaràs peles de taronja i que t’assenyalaran per ser fill, filla o muller de “roig”.

Si tens sort conservaràs el teu pèl i no et raparan passejant-te pel teu poble per humiliar-te. Et faran beure oli de ricí. T’obligaran a fer-ho fent un glop per la mare i un altre pel pare mentre es parteixen de riure.

Perquè això no s’estudia a l’escola, no surt als llibres de text ni a les enciclopèdies. Se sap després de 40 anys de silenci perquè ningú s’atrevia a parlar. Franco va morir al seu llit, i al teu país han mort més de 100.000 persones.

Et vas assabentant poc a poc del que està passant. Que al teu pare l’han condemnat a mort per pensar diferent, i que potser li commutaran la condemna amb penes de treball forçat. Et preguntes: serà un esclau? No saps el que t’espera. Gràcies al teu marit o al teu pare l’estat espanyol obtindrà beneficis milionaris. Els presos polítics construiran pantans, embassaments, canals, aeroports, vies fèrries (línia Madrid-Burgos o Madrid-Galícia) treballant de sol a sol. A tu no t’ho explicarà per carta perquè no pateixis, te n’assabentaràs després si té la sort de complir la seva “condemna” i sortir-ne viu.

Aquests fets no sortiran per la ràdio, el mitjà del règim; d’això te n’aniràs assabentant poc a poc gràcies al record i a les primeres víctimes, que com el teu marit o el teu pare, comencin a parlar passats els anys i perdent mica en mica la por.

Has escoltat que a Alemanya i a Polònia hi ha camps de concentració d’una gent molt sàdica, amics del «caudillo», que es diuen nazis. Però no saps que en tens un molt més aprop del que pensaves, a Miranda de Ebro.

Imagina que al teu familiar al que tant estimes l’obliguen a dormir a terra, a pixar en el mateix bol en el qual li donen aigua. Saps que no li donen de menjar i no es pot escapar perquè té un 90% de possibilitats que si l’enxampen, sigui afusellat. O torturat pels superiors dels camps, que menteixen en els informes dient que donen més menjar al teu pare/marit i companys, però que no els hi donen i aquests diners se’ls guarden a la butxaca. Mentiders i malparits, per aclarir-nos.

Un dia de sobte et truca el teu marit i et diu que l’han traslladat a l’Escorial, a construir el que serà posteriorment «el valle de los caidos». Ho escric en minúscula a propòsit. Dies, nits, pluja, neu , sol. I no hi ha ni una placa que recordi que aquesta persona ha estat aquí. Suant i treballant gratis. Si, si, sense veure un cèntim. Tu possiblement, hagis d’ampliar la teva jornada de treball, o posar a treballar als teus fills des de petits, perquè el teu marit és un esclau. O el teu pare. Potser el teu germà.

Passats els anys quan ja t’obligues a fer memòria, perquè no se t’oblidi la seva cara, molts dels presos tornen a casa. Amb més anys damunt dels que realment tenen.  I amb por a parlar. Moltes vegades es queden mirant al buit.

I tu et pares a pensar i dius: Què està passant? Qui escriu la història? Perquè això no s’estudia a l’escola, no surt als llibres de text ni a les enciclopèdies. Se sap després de 40 anys de silenci perquè ningú s’atrevia a parlar. Franco va morir al seu llit, i al teu país han mort més de 100.000 persones. Innocents; encara sort que el teu familiar va tornar viu. Molts d’ells encara segueixen en rases i en cunetes. Es podrien fer excursions per Catalunya. Ho va dir Miguel de Unamuno: Vencereu però no convencereu.

Mentrestant, vas a l’Església a la comunió de la teva cosina o a les noces de la teva veïna i veus que hi ha plaques en honor als morts per déu i per la pàtria. Però no per tota aquesta gent innocent que ha mort assassinada o que ha estat esclava, com el teu familiar.

Llavors no et quadren els comptes.
No et quadren els comptes perquè ho has viscut, saps que no és una pel·lícula, que ha passat. Que és la història de la teva vida. I que no s’explica de manera oficial, perquè 80 anys després, manen els hereus d’aquesta gent que es va emportar al teu marit, o al teu pare. Si; potser si tot això se sabés, la humanitat podria millorar i evitar tornar a fer el mateix a gent innocent. El problema és que no hi ha una llei que digui que s’ha de fer justícia per la memòria del teu pare o del teu marit. No hi ha consciència. Et sents impotent perquè ara que estem en “democràcia” s’ha corregut una cortina, i no convé parlar d’això.

Però això no va passar fa molt temps. I si et pares a pensar-ho, aquest conte que t’explico et podria haver passat a tu. Pensa-ho”.

PD. En record de totes les víctimes del franquisme que van morir i van ser esclaus defensant la llibertat. Perquè van ser som.