Des de petits ens socialitzem com a nens en jocs d’acció, de contacte i de força, ens familiaritzem i naturalitzem aquestes pràctiques. Qui no recorda els campionats de “pulsos” als pupitres de la classe ( per cert hi havia una nena de la meva classe a 6è d’EGB, Tamara que ens guanyava a tots els nens), els jocs de “baralla tumultuària” al pati, les guerres de pedres, els túnels de calbots ( encara podem veure aquesta pràctica durant els entrenaments de grans professionals d’equips de futbol de primera divisió…). Com des de les pròpies famílies i els entrenadors homes es potenciava la pràctica d’esports que tenen certes dosis de violència, “echarle huevos en la cancha”…

Segur que també recordeu els jocs amb diferents tipus d’exèrcits de plàstic o de plom, les rèpliques de vehicles bèl·lics, ametralladores i pistoles de tot tipus ( ara han evolucionat amb molts colors i dissenys, i l’obligació legal de pintar de color taronja la punta del canó perquè no hi hagi confusió amb un arma real) per així jugar a la guerra entre nosaltres…

Ens ha condicionat totes aquestes pràctiques en les nostres dinàmiques i interaccions socials? Ha influït en la nostra percepció de veure el món? Com es produeix la interiorització de la conducta violenta? Aquestes formes fomenten conductes violentes o faciliten la canalització de l’agressivitat? Com vegeu tinc més preguntes que no pas respostes.

El sociòleg José Martin parla de la distinció entre agressivitat i violència. Associa l’agressivitat a la supervivència i lluita contra el medi, l’agressivitat com un motor per a l’acció, l’agressivitat relacionada amb la part més instintiva i primària com animals que som. Martin està convençut que la repressió d’aquesta agressivitat que tenim com a sers humans ens condueix a la violència, aquesta violència la lliga a l’aprenentatge, al modelatge i a la destrucció. Podríem concloure doncs que l’agressivitat en si mateixa no és negativa, però el fet de no responsabilitzar-nos de la mateixa, o la seva repressió sí, perquè la transformaria en violència, i aquí està el perill. La cultura de la violència com a mètode de resolució de conflictes la naturalització de l’Estat policial i els exèrcits com a mecanismes “democràtics”…és d’una alta perversió, ens imposen el missatge que les societats i els pobles no poden funcionar d’una altra manera? La única sortida és la competència en comptes de la cooperació? Ens imposen el discurs de l’imperi de la llei (La ley del más fuerte) com a garant de la pau social quan és l’eina per legitimar la violència institucional i tot tipus d’injustícia? Podem dir clarament que les estructures socials són les principals generadores de la cultura de la violència?

I si parlem de violència necessàriament hem de parlar d’abús de poder i parlem de dominació. Totes les formes d’opressió es sustenten i perpetuen gràcies a la violència, són múltiples les formes i els tipus, totes elles generen un dany. Sempre tenim la tendència a baixar a nivell micro o individual, i obviar el nivell més macro o institucional, on el radio on exercir aquesta violència és molt ampli i el nombre de persones perjudicades és molt gran. El discurs i mantra social de “això és inevitable” “això sempre serà així” encara fa més forta tota aquesta violència i opressió, necessitem plantejar-nos si tot això ha estat construït per persones com nosaltres, no podem desmuntar-ho tot? Sí, però com? fent més fortes i massives les alternatives? És possible la demolició del patriarcat i del capitalisme amb la no-violència? De moment tenim al calendari una Vaga Feminista internacional per aturar-ho tot…

Abraçades grans