Fa dies que li dono voltes a fer un escrit sobre el meu pas per la CNT, una militància que s’acaba després de 20 anys. La veritat es que n’he fet diverses versions, però son bastant destructives i, encara que per construir quelcom sòlid no s’ha de tenir por de destruir allò que és improductiu, no volia fer un escrit que no tingués almenys un punt constructiu i positiu.

INICIS

El meu pas per la CNT comença als 18 anys, afiliant-me a un sindicat que tenia ben poc de sindicat: militar a la CNT dels anys 90 era la cosa més senzilla del món. Tot era discurs i crítica coherent del sistema capitalista, però sense aportar absolutament res en positiu ni alternatiu; tot era responsabilitat del sistema, i els sindicats, els partits polítics i l’Estat no feien res al respecte. La militància passava pels locals i deia la seva, però mai feia res; teníem un punt de “superioritat” respecte dels altres grups d’esquerra, i si es participava amb altres col·lectius no anarquistes era amb postures del tot o res. Moltes vegades s’ utilitzava el terme “talibans” o “ayatolas” per referir-se als militants de CNT, termes utilitzats fins i tot per altres sectors de l’ anarquisme per descriure aquest immobilisme disfressat de radicalitat: una radicalitat de discurs que allunyava a la CNT del món del treball, però sobretot dels treballadors (segons l’ anarquisme, motor del canvi i de la gestió de la societat).

La cultura antisocial, el punk, certa apologia del “abajo el trabajo” així com de la violència, feia que els que conformàvem la militància de CNT (sobretot formada per estudiants, jubilats, aturats de llarga durada, pensionistes d’incapacitat permanent i alguns intel·lectuals) ens passéssim tres pobles amb la radicalitat el discurs, del tot o res, allunyats de l’experiència en el món laboral que se suposava havien de tenir els militants. Això portava a l’adopció d’actituds antisocials minoritàries i de rebel·lia buides (vestimenta, música, postura de “passotisme”), tant contrària a l’ emancipació obrera i a l’anarquisme que pràcticament convertien el moviment en una tribu urbana, amb una militància que estava molt a gust en grups petits, però tant o més allunyats dels treballadors com ho podien estar els alliberats sindicals o els polítics als que constantment es criticaven.

Així doncs, fins l’ any 2000 era normal trobar sindicats locals de CNT reduïts, de 5 o 10 afilats, tancats, dels quals els pocs treballadors que s’hi acostaven fugien cames ajudeu-me per culpa dels discursos, -només discursos-, radicals, negatius i poc útils, de nostàlgia històrica o a vegades fins i tot de d’apologia d’una lluita armada anarquista inexistent.

RENAIXEMENT

A partir de l’ any 2005, l’augment de l’edat d’una sèrie de militants que comencem a tenir problemes als nostres llocs de treball i que veiem que els discursos de “colgar al patrón” no serveixen per a res, -i per tant que la CNT no és una eina sindical útil-, es comença a estendre entre alguns militants de CNT la idea de que per guanyar i créixer en militància obrera s’ha d’actuar a on es desenvolupa el capitalisme, que es a les empreses i als llocs de treball. És així com amb la combinació d’activitat jurídica i protesta s’inicia una època de certa incidència a algunes empreses, amb petites victòries i també derrotes (pagaments d’acomiadaments, alguns acomiadats readmesos…).

Aquesta postura es consolida al X Congrés de Córdoba (2010), i el sindicat es dota d’ eines per a poder actuar amb més eficàcia a les empreses, es crea el Gabinet Tècnic Confederal (GTC) (1), una òrgan jurídic i econòmic de caràcter consultiu i tècnic per als conflictes col.lectius, que permet aturar algun ERO. Alhora permet també convertir els sindicats en eines útils i serioses: ara els treballadors que s’acosten no fugen i això fa augmentar l’afiliació de treballadors i treballadores a alguns sindicats. A Sabadell en concret, es passa de 10 a 60 afiliats/des, afiliació nova que, si bé lluita exercint una estratègia 100% anarcosindicalista als centres de treball, no s’ impliquen en l’estructura de la CNT, sense preocupar-se pel seu funcionament orgànic i sense considerar-se anarquistes. Aquests treballadors estan molt allunyats d’una part minoritària de la militància que critica la seva poca implicació al dia a dia del sindicat, minoria aquesta si, molt activa als òrgans de decisió dels sindicats, però molt poc implicada en les lluites laborals. (2)

Aquest canvi del congrés del 2010 no agrada una part del sector antic de la CNT, que no estan còmodes amb aquesta decisió (GTC) comencen a incomodar-se pel que anomenen creixement incontrolat dels sindicats. Es comença a gestar una divisió entre la gent que vol fer créixer els sindicats i una part que podríem definir com a conservadora, que s’estima més seguir en grups reduïts, exclusivament propagandístics i inoperants, refugiant-se en un purisme anarquista, aquesta minoria comença a anomenar als altres com a reformistes.

Pel que fa al sindicat de Sabadell algunes seccions sindicals comencen a obtenir petites victòries, es comença a aparèixer a la premsa local, com per exemple una vaga indefinida a la Residencia “Casa de Les Monges” que es guanya utilitzant el Gabinet Tècnic (GTC) i s’acaba pactant un control econòmic de l’empresa i posteriors augments de sou per les treballadores en un acord de final de vaga. La CNT a nivell d’organització comença a créixer, això en alguns casos fa un efecte “crida” a una altra part del moviment anarquista de fora del sindicat i que no és capaç de consolidar una alternativa anarquista social real, com per exemple la FAC (Federació d’ Anarquistes de Catalunya). En alguns casos aquests militants anarquistes s’afilien als sindicats de CNT sent clarament contraris als postulats de l’anarcosindicalisme i de vegades fins i tot amb animadversió a la CNT: s’afilien a un grup que creix amb la idea de radicalitzar-lo, participant bàsicament del funcionament orgànic i en els òrgans de decisió.

La militància que aposta per la conflictivitat a les empreses de seguida es troba que la militar a la CNT no pot limitar-se a participar a les assemblees, seguir un discurs, encartellar, fer 4 enganxines contra l’Estat o vendre llibres, al contrari, descobreixen que per poder exercir l’anarcosindicalisme cal formació, disciplina i una feina responsable i constant, des d’estar pendent de les notificacions (3) fins a nocions d’atenció a treballadors o resolució de conflictes a les empreses. Aquí no tothom s’apunta a aquestes tasques, i conviu als sindicats un sector minoritari seriós que està pendent dels casos laborals amb tot el que això implica amb un altre, que, o bé directament no fa res, o en el pitjor dels casos “ho arregla tot” amb discursos radicals parlant -només parlant- de donar hòsties a empresaris sense aportar gairebé res mes,tot al contrari, moltes vegades criticant als treballadors i participant a les reunions amb les seccions sindicals sense estar preparats o sent irregulars en la participació (4). D’altra banda, el sector clàssic (taliban) de la CNT dels 90, està incòmode amb el creixement dels sindicats (5) , i critica els sindicalistes amb discursos com que la CNT no pot ser només sindicalista i ha de promoure l’ anarquisme social, cosa que no passa de xerrades, llibreries i alguna protesta o publicació, i que de tota manera ningú impedeix que es duguin a terme, a mes, amb l’avantatge de no ser tant sacrificat com l’ anarcosindicalisme (estudi de documentació i legislació, estar pendent de terminis, reunions amb empreses o amb advocats, judicis…).

REFORMISTES VS CONSERVADORS

Hi ha sectors dins de la CNT a qui els fa por el creixement, i estan més còmodes en grups petits radicals de discursos però immobilista en la realitat: sectors falsament considerats radicals, son en realitat molt conservadors i comencen a criticar el funcionament de la organització (6), així com la tasca dels que sí crèiem necessari aquest creixement de la CNT. Aquesta part conservadora centra les crítiques en el Gabinet Tècnic Confederal, acusant als anarcosindicalistes de falta de radicalitat i aferrant-se a una certa puresa de funcionament Aquí el sector “anarquista” que s’ havia apuntat al carro del creixement de CNT, se sent còmode i s’uneix al sector taliban “CNT dels 90” en el que és una aliança sense precedents, que pretén de forma més o menys conscient frenar el creixement dels sindicats.

Aquesta pretensió de prop del mantenir els sindicats petits per salvaguardar certa puresa, suposa una incoherència i una cosa totalment contrària a la ideologia anarcosindicalista o anarquista, que només funciona si és massiva, aquests grups que estan mes còmodes en grups petits totalment inoperants no només són conservadors, si no que no podem considerar-los revolucionaris encara que ells mateixos es presentin com a tals, doncs no pretenen canvis, i frenen l’únic canvi possible per por a sortir de la seva zona de confort personal.

LA MEVA MILITÀNCIA.

Dels 20 anys que he format part de CNT en destacaria només els últims 7 anys, on amb constància, disciplina i treball diari d’ alguns companys i companyes hem tirat endavant iniciatives interessantíssimes d’emancipació obrera, lluitant contra el capitalisme a les empreses, que és l’únic lloc on l’anarcosindicalisme considera que els treballadors podem incidir, ho hem fet, sent conscients de l’esforç enorme que suposa avui dia per un treballador el plantar cara a al seu empresari, amb una actitud d’empatia que semblava que superava a aquest sector conservador de CNT.

Avui, he de dir que el que entre uns quants vam poder crear com a mínim a Sabadell era molt fràgil, efímer, i ha caigut per la manca de relleu. Però també per una manca de capacitat i d’interès d’un importantíssim gruix de la militància del sindicat de Sabadell, avui dia prop del centenar, que no ha estat capaç d’ assumir una tasca constant i disciplinada: paraules que segurament a la major part del sector conservador dels sindicats li sonen a capitalisme pur.

Militar a l’ anarquisme no és fàcil. Una ideologia que pretén l’ autogestió i la revolució social no pot estar formada per gent mandrosa que no sap ni vol treballar de forma voluntària i regular, i que no és capaç de confrontar amb qui no està d’acord o respectar a qui sí que confronta, refugiant-se o fugint dels problemes. No es pot ser revolucionari a les urnes, però tampoc a les assemblees els dilluns o els dimecres, o al bar. La gent que deixa que les coses passin sense ser conscient de la capacitat d’ incidir o que no te força per a intentar-ho, que es conforma, no és anarquista per molt que s’hi consideri.

Amb el temps, crec que la majoria de militants de CNT que he conegut no es creuen la capacitat transformadora de la classe treballadora, i estan còmodes en grups petits de propaganda. Una postura conservadora, vergonyosa i indigne respecte la nostra ideologia, i jo no vull ni participar d’això, ni de que entre poques persones fem la feina per que acabi sent una part mes de la seva propaganda.

FUTUR

La disciplina, l’ esforç, la constància, que haurien de ser essencials en l’ actitud anarquista, queden molt lluny de la manera de funcionar de molta de la gent que forma avui els sindicats de CNT. I n’afegiria dues més que també ens falten, que són ambició i responsabilitat. La responsabilitat anarquista ens hauria de fer-nos preguntar què faig jo per l’anarcosindicalisme; i, si no sóc anarcosindicalista, què faig a una organització que sí ho és? Hi contribueixo o sóc un llast? I actuar en conseqüència.

Amb tot, encara queden alguns sindicats a la confederació que creixen i que busquen l’emancipació obrera amb una mirada realista i que treballen dia a dia per aconseguir la revolució social, un camí molt llarg i dur al que se li ha de dedicar hores de treball disciplinat perquè els discursos o la voluntat no compten: al contrari, potser fan retrocedir.

Potser no és l’Estat, ni tan sols els empresaris, el principal enemic de l’anarcosindicalisme avui dia.

NOTES

1. El Gabinet Tècnic Confederal es crea com a una eina d’ assessorament jurídic format per 3 afiliats a la CNT, dos advocats i un economista que estudiaven els casos de conflictes col.lectius i donaven assessorament jurídic davant d’ EROS i ERTEs, la CNT pagava aquests serveis de la seva butxaca. Alguns sectors de CNT estaven en contra de que el sindicat pagués aquests serveis i preferia prescindir-ne utilitzant advocats que cobraven una part de les indemnitzacions guanyades.

2. Que consti que els òrgans de decisió de la CNT són i han de ser oberts a tothom, però els treballadors que venien nous o bé no s’atrevien a contradir a gent que feia molts més anys que estava al sindicat i que sí es proclamaven anarquistes o també es donava el cas de desconnexió total entre la majoria dels afiliats i aquesta minoria més activa al funcionament del sindicat però inactiva o contraria a l’activitat a les empreses.

3. Com exemple hi va haver al menys un cas de no respondre a un certificat de correus amb la conseqüència de quedar fora de termini en una reclamació judicial per tant la pèrdua d’un judici. Altres casos menys importants o no, serien obrir el correu amb regularitat, obrir els locals de manera puntual…

4. Com exemple puc posar 2 viscuts per mi. En una reunió de treballadores que venien des de Madrid, un “company” del sindicat va aparèixer i va dir en veu alta -cuando podemos empezar a quemar sucursales de vuestra empresa? I aquí es va acabar l’ aportació. Un altre exemple seria una secció de 8 treballadors d’ un ajuntament a qui un “company” els pregunta:porqué estais trabajando para el estado? Nosotros no tenemos porque ayudar a gente que cobra del estado.

5. No només son comentaris, hi ha postures formals d’alguns sindicats que “alerten” del creixement “incontrolat” de sindicats per afiliació de treballadors que denoten la por que els fa als conservadors el creixement de CNT.

6. De vegades algun sindicat de 10 afiliats defensava (en nom de l’ anarquisme) tenir la mateixa veu que un que te 100 afiliats, qui escriu aquestes línies ha escoltat textualment a un ple regional que amb 50€ (10 cotitzacions de 5 afiliats) ja es pot formar un sindicat (mes veu per la organització) però un despropòsit pel que suposa entendre un sindicat com una eina d’ emancipació obrera.

Manel