Estimat Manel: aquesta no és una resposta només a tu sinó que també és una resposta a molta gent que ha abandonat la CNT per motius similars als teus. A molta d’aquesta gent no vaig tenir temps de contraposar les seves opinions (tot i que m’hagués agradat) però la teva valentia al fer-ho públic (cosa que t’honora) em dóna l’oportunitat de poder donar-te el meu punt de vista.

Dit això:
En la meva trajectòria dins l’anarcosindical potser no ho he vist tot però he vist moltes coses. Me n’he anat a casa, a vegades, pensant que lo millor seria enviar-ho a la merda tot, pensant que amb aquesta gent no avançaríem ni deu metres, pensant que és més fàcil defensar els meus drets i els de la classe treballadora professionalitzant el sindicalisme, pensant que amb gent que només sap vomitar eslògans lo únic que aconseguiria seria convertir-me en un cap-quadrat més… Sí: he tingut aquestes sensacions moltes vegades i les he posat en fred amb el coixí. L’endemà et despertes i veus que el món continua rulant, a la seva bola, hi siguis o no hi siguis tu i les teves divagacions i també entens la teva insignificança: despertador, curro, família, diners… Tota aquesta merda.

Llavors, un dia a la setmana, o dos, o els que siguin, t’acostes a un local on hi ha gent que pensa com tu. No exactament com tu però gent molt afí a tu. I allà pots parlar, debatre, generar opcions i alternatives. Cagar-se en tot, si cal (tots ho hem fet) i caure en el nihilisme més estúpid… I l’endemà continuar amb el despertador, l’encarregat, les factures i la merda que és el capitalisme. Però hi ha un espai. Un espai que t’acull sense preguntar i en el que pots verbalitzar tot allò que brolla de les teves entranyes. I on a més pots materialitzar les teves queixes, inquietuds i esperances.

Però no: no n’hi ha prou. Nosaltres volem un espai perfecte on, NOSALTRES, no hi trobem cap rebava ni cap contratemps. On la revolució serà aquella que nosaltres hem definit i en la que, encara que es pugui ballar, no es podrà ballar perquè ja tenim decidit que ballar és de jipis. Tota la resta seria contraproduent: tenim un model, una guia i una pràctica gairebé messiànica de COM ha de ser la nostra revolució: la resta són flors per als porcs.

I en tenim exemples a cabassos: a la metròpoli postmoderna de Barna sorgeixen iniciatives de tot tipus que només tenen una característica en comú: la incapacitat de mantenir-se en el temps. Només el moviment okupa resisteix l’embat però no té res a veure el moviment okupa actual amb el que es respirava a la Hamsa o al Princesa. L’actualitat és ghetto, sectarisme, purisme (Cadascú el seu: vegans, anarcos, indepes…) i, en fi, tribalisme. Aquest és el marasme que ha impregnat la Rosa de Foc. Si l’alternativa és aquesta, amor meu, et faig dos petons i m’acomiado de tots vosaltres. Amb una mica de sort no hi haurà cap controvèrsia i tot fluirà. Per dues raons. La primera perquè ni no hi ha cap objectiu a llarg termini. La segona perquè no hi ha cap implicació personal. Això deu ser la fantàstica postmodernitat líquida.

Tornem a la CNT.

Ara em pregunto: com hem arribat aquí? Més enllà de la psicologia personal de cadascú (cosa impossible d’analitzar), ens hauríem de centrar en la historia de la CNT. Per què parlem de la CNT, no? Doncs bé, la història de la CNT ens demostra que aquesta ha tirat endavant malgrat la gent que la formava. Malgrat, si.

Abandonem el vaixell, avui, 2018, per què tal o qual no comparteix la nostra visió sobre com ha de gestionar-se i tirar endavant l’anarcosindical.

Us imagineu això fa 80 anys? Quan la decisió era agafar les armes? Quan la decisió era amagar-se a la muntanya i sabotejar una dictadura feixista amb el preu de la pròpia vida? Us imagineu aquests dilemes comparats a la puta soflama “Abajo el trabajo”? No fem riure; nosaltres no hem hagut de prendre cap decisió transcendental a la nostra vida respecte als nostres ideals. No tenim cap dret a posar-nos dramàtics perquè és una farsa i una injustícia.

Hem commemorat 100 anys de la vida de la nostra organització i això ha estat possible gràcies a tot un seguit de gent que, amb decisions molt dures a sobre, ha fet possible aquesta continuïtat. Gent que ha passat per dictadures, penes de mort, terrorisme d’estat, escissions, boicots des de dins de la mateixa organització… I aquí estem. Sense pena ni glòria. Empenyent el carro; intentant ser la més mínima ombra d’aquella gent que va portar les nostres idees (tant la de l’autogestió dels processos productius com la de penjar l’amo) al màxim nivell pràctic. I si per arribar aquí m’he de menjar molta merda, aquesta no és res comparada amb la que em farà menjar el capitalisme fins al dia de la meva mort.

He menjat merda de tots colors i de totes les mides: m’han dit nacionalista quan al Congrés de Còrdova vam demanar canviar de Comitè “Nacional” a Comitè “Confederal”. He menjat merda quan vam intentar redreçar la situació amb Joaquín Costa. He menjat merda quan m’he posicionat a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles. He menjat merda quan he defensat l’entrada de la CNT als CDR’s… I m’han dit de tot quan he recolzat algunes mesures o he renegat d’altres. I què? També he menjat realitat quan en un ple regional un sindicat que coneixes bé no tenia ni idea del que anava a votar i en el que es decidien coses, al meu parer, importants. I he callat. Jo i molts altres. I continuem aquí.

Per què allò important, més enllà de nosaltres, és la idea. No ens posem transcendents: no hi haurà llagrimeta sinó mala llet. Em repeteixo: què ens ha dut a poder commemorar un centenari sinó els milers de persones que, tot i no estar d’acord amb segons quines decisions, han donat suport a la CNT? Les dones que penjaven la roba blanca al balcó per avisar als maquis, la gent que ha escrit llibres per tirar per terra la falsa memòria franquista, la gent que custodiava un segell anarcosindical que et portava directament a la pena de mort, la gent que custodiava documentació, la gent que va reconstituir la organització, la gent víctima del terrorisme d’estat…

Tota aquesta gent van aguantar la nostra organització i estic segur que en una assemblea s’haurien tirat els plats pel cap. Però per a elles hi havia una cosa més important.

Jo em considero hereu, sense cap mèrit, de tota aquesta gent. Entenc que tota la merda que m’he hagut de menjar no és ni comparable amb lo que altra gent es va haver d’enfrontar. I jo seré part de la roda que faci que la nostra idea perduri. Ens han tocat temps de resistència i supervivència, està clar, però qui sap si gràcies a les nostres vivències i experiències nosaltres, les nostres filles o els nostres nets podran, per fi, materialitzar aquest nou món del que tant presumim i que de moment aguaita pacient des dels nostres cors.

Una abraçada Manel.
Ens veurem aviat i al mateix cantó de la barricada.

Marc HC
Militant de CNT Olot.