Aquesta matinada les sirenes de les fàbriques no han cridat al poble a prendre els carrers per jugar-se la pell en defensa de la seva dignitat. D’acord, els militars tampoc han sortit de les casernes. Però, a banda d’això, els greuges a la classe treballadora que ens armen de raons per tirar endavant una nova Revolució Social segueixen més presents que mai.

L’explotació laboral en mans dels patrons és una realitat tan nefasta com ho era llavors. Les nostres vides estan subjugades i hipotecades per la necessitat de vendre’ns als hereus de les nissagues d’aprofitats que s’han alimentat durant generacions de la nostra suor, de la nostra sang i de les nostres llàgrimes. Salaris de merda, condicions de merda i expectatives de merda.

De fet, hem anat a pitjor. Almenys, abans les fàbriques produïen objectes útils; ara, la majoria de llocs de treball no tenen com a objectiu satisfer les necessitats materials de la gent, sinó que són tasques supèrflues que bàsicament serveixen per ocultar-nos que els avenços tecnològics permetrien que, si cadascú treballés només una miqueta, menys de mitja jornada, una producció ben organitzada permetria alimentar, vestir, donar sostre, educació i atencions mèdiques i de cura a tota la humanitat, i encara en sobraria.

El genocidi ja no pren la forma de camps, sinó la de fronteres. Les aigües del Mediterrani han rellevat les xemeneies dels crematoris.

No obstant això, el nostre aliment està podrit de transgènics i altres porqueries químiques, el nostre vestit és elaborat per infants esclaus, el nostre sostre està en mans d’especuladors locals i internacionals que n’extreuen monstruoses plusvàlues i que ens foten fora de casa quan els ve de gust, l’educació i la sanitat són privatitzades; l’escola és una fàbrica d’ovelles, la classe treballadora ja no pot accedir a la universitat, les malaltes agonitzen a les llistes d’espera i ens inflen de psicofàrmacs perquè ens oblidem de tot plegat.

L’obsolescència programada, el màrqueting i la cursa de rates per sadollar les vanitats de disseny implantades pel capitalisme moral ens enganyen perquè ens sacrifiquem en feines sobreres per aconseguir diners per comprar coses que no necessitem. “Classes creatives”, indústria turística, bajanades, foteses que només serveixen per incrementar els beneficis del maleït 1%. Per fer-nos agenollar davant d’aquesta situació absurda, han aconseguit que el treball assalariat, el tripàlium, l’instrument de tortura més macabre que ha assolat mai l’escorça terrestre, no només ens encadeni el cos, sinó també la ment. No n’hi ha prou en fer anar els braços, també ho hem de fer amb alegria, amb entusiasme i amor cap a l’explotador que ens dóna el privilegi de sortir de les estigmatitzades misèries de l’atur, clàssic instrument de control, res més que l’exèrcit de reserva del proletariat del qual parlava Marx.

Mantenim una monarquia en ple segle XXI. Malgrat la prometedora pèrdua de la seva influència, els bisbes i cardenals continuen inflant-se la panxa amb els recursos de totes, controlen bona part de l’ensenyament i tenen una casella especial a la declaració de la renda, com si fabricar opi fos una “finalitat social”. Més aviat una finalitat antisocial, com la de la resta de drogues sintètiques que els de dalt han inclòs a la seva farmacopea, com l’addicció al futbol i la xacra de la tele-realitat; per la caixa del no-pensar transmeten xous en què obliguen a persones ignorants a mercadejar la seva intimitat i, el més fort de tot, altres persones ignorants prenen la seva humiliació com a exemple. Persones ignorants que no ho són pas per casualitat, ho són per decisió de les elits. Cada dia es llegeix menys.

 

Les presons cada dia estan més plenes de pobres i de dissidents, mentre que les bandes de pistolers amb placa campen pels carrers i assassinen veïnes amb total impunitat. La “justícia” no és més que la traducció en paperassa dels privilegis dels rics. Sembla que els militars espanyols, de moment, en tenen prou amb ser mantinguts i distrets amb les darreres i caríssimes “joguines” del mercat, però en altres contrades les massacres i el terror bèl·lic són el pa de cada dia. I les armes sí que els les ven l’Estat Espanyol, entre d’altres institucions criminals que instiguen, equipen i instrumentalitzen la mort sense cap altre afany que el lucre.

L’amenaça feixista, amb el mateix discurs i les mateixes pràctiques d’aleshores, torna a recórrer Europa. Escamots de nazis apallissen migrants i calen foc a asils de refugiades arreu del continent amb el beneplàcit de les autoritats. L’Imperi Alemany i els seus sequaços segueixen oprimint els pobles, tot i que ho fan de manera més subtil, canvien els tancs pels comptes bancaris, però això no converteix les seves intencions i les seves intervencions en menys letals. El genocidi ja no pren la forma de camps, sinó la de fronteres. Les aigües del Mediterrani han rellevat les xemeneies dels crematoris.

 

Les netejadores dels hotels, els conductors de l'autobús, les professores, els manters, les treballadores dels museus, els okupes, les feministes, totes elles són les milicianes de l'avui.

A Catalunya, les estratègies de manipulació de la Lliga Regionalista convencen a massa gent que els interessos de la burgesia del Liceu són els interessos de totes. Les seves arengues recorden cada dia més al feixisme, mentre que les seves forces paramilitars uniformades o de paisà, els Germans Badia 2.0., estan més finançades i entrenades que mai per fer callar les protestes a hòsties.

A Barcelona, el PSUC, amb la seva retòrica hipòcrita, continua estafant la classe treballadora amb falses promeses de canvi i, com sempre, no representa més que el vell esperit de la contrarevolució. Commemoracions de la data que recordem avui arriben barrejades amb els pals policials que cauen sobre l’esquena dels venedors ambulants.

En tot aquest escenari, que es repeteix de manera grotesca, hi falta però un actor imprescindible, una referència que apoderi les treballadores i els atorgui la dignitat i l’esperança que un bon dia, un bon 19 de juliol, pugui tornar-se a girar la truita. La CNT-FAI del nostre temps no es redueix però als sindicats, que també, la CNT-FAI del nostre temps ha bategat de nou a les places, a les portes del Parlament, al pati de Can Vies, rere la muralla d’acer que separa el Banc Expropiat de les veïnes que li donaven vida. Les netejadores dels hotels, els conductors de l’autobús, les professores, els manters, les treballadores dels museus, els okupes, les feministes, totes elles són les milicianes de l’avui. Però encara no som prou fortes.

 

No som prou fortes perquè encara arrosseguem en el nostre imaginari la derrota del 39 i els quaranta anys posteriors. Però no tot és culpa d’ells. No som on érem perquè no hem sigut capaces de construir una infraestructura viable, d’articular una xarxa organitzativa sòlida ni de parlar prou fort per elevar les nostres raons per sobre de les seves mentides. No som on érem perquè no hem sigut capaces d’unir a totes les explotades en un projecte comú. Però tot això, si ens esforcem, si ens esforcem de veritat, pot canviar ràpidament. Només llavors, serem prou fortes per fer arribar un missatge, una cançó d’esperança que ens ompli de vida a totes nosaltres, un crit de ràbia que els faci tremolar a tots ells. Una sola paraula:

Tornem.