Commemorem aquests dies els 80 anys de la Revolució Social i, d’urgència, em van dir que es necessitava un text que en parlés de les dones al seu si. En principi, i m’haureu de disculpar, em va semblar que no ho podria fer, que no tindria temps, però després vaig caure en el simbolisme de la situació… parlar de la nostra revolució no admet excuses, perquè la revolució tampoc les admet.

M’agradaria no haver de dir o de recordar que, malgrat tots els oblits i tots els menyspreus, la Revolució Social no s’hagués pogut fer sense les dones (encara que només fos perquè som la meitat de la població i és molt difícil convèncer ningú que no existim… encara que hi hagi qui ho intenta).

“L’esclava de l’esclau”, deia Teresa Claramunt referint-se a la dona obrera, resumint perfectament mil llibres que es puguin escriure sobre el tema. I, per tant, amb l’obligació d’espolsar-se moltes més repressions i opressions.

Òbviament, la recerca de l’alliberament no sorgeix del no res. Tot i que sempre he pensat que existeix en el fons del cor de qualsevol persona, per poder aprofitar una conjuntura com la del 18 de juliol, cal que hi hagi una consciencia i una organització prèvies.

Les dones van desenvolupar una enorme activitat en aquelles primeres hores, en les segones, i en les que vingueren.

I, així, el ball les va agafar ballant. I van desenvolupar una enorme activitat en aquelles primeres hores, en les segones, i en les que vingueren. Només s’han de veure les imatges de les dones al carrer, els somriures il·lusionats, els ulls de determinació i de tristesa també, les tasques a les fàbriques, al front, en la formació i l’auto-formació, en l’art, en la sexualitat… La llista seria interminable perquè, com venien de la triple opressió, havien de fer una triple revolució.

A més, i una cosa que m’ha semblat sempre d’una importància extrema, van fer les revolucions quotidianes, les d’aquelles “petites coses” que, encara avui (en un altre format) són també opressives. No hi ha millor que la persona per saber que és que la oprimeix, però també és cert que hi ha opressions que estan tan generalitzades, interioritzades, institucionalitzades i justificades històricament i “moral” i que inclús et convencen que l’opressió és bona, que cal tot un procés per arribar a veure que són opressions.

Tot i que aquí, a partir d’ara, parlarem de Mujeres Libres com un exemple d’organització anarquista on les dones militaven per alliberar-se a si mateixes i per alliberar el món sencer, s’ha de deixar constància que n’hi havia moltes més que, sense estar enquadrades en elles, van fer una tasca ingent.

 

Mujeres Libres neix l’abril de 1936 per superar, dins l’Anarquisme, les qüestions d’alliberament que atenyen a les dones de forma directa (i mireu que dic atenyen i no “les atenyen”, atès que partíem de la idea de l’alliberament col·lectiu i l’auto-alliberament, no de donar lliçons…. l’acció directa de tota la vida, per entendre’ns). Estem parlant del triple esclavatge: ignorància, com a dona i com a treballadora.

La seva publicació, del mateix nom, hauria de ser de lectura abastament recomanada. Van tractar tots els problemes (i afortunadament també els avenços i les aptituds) de les dones, amb el que molts autors denominen “d’una extrema modernitat” (una forma més de veure el retrocés que va significar la pèrdua de la revolució). Trobareu, per exemple, un al·legat exquisit contra el matrimoni però també contra el “matrimoni revolucionari”, contra les noves formes de ritualització de quelcom que elles pensen que, agafi la forma que agafi, continuarà essent problemàtic per a l’alliberament femení.

 

No pot existir una autèntica revolució mentre subsisteixi el predomini d’un individu sobre l’altre i l’emancipació de la raça humana no serà real mentre un sexe domini l’altre.

Emma Goldman, il·lusionada durant la seva visita al nostre país, empenyia les dones a fer la seva pròpia revolució, doncs no podia existir una autèntica revolució mentre subsisteixi el predomini d’un individu sobre l’altre i que l’emancipació de la raça humana no seria real mentre un sexe dominés l’altre… I continuava dient que ara tocava a les dones, tocava trencar les cadenes, elevar la dignitat i la personalitat, exigir amb fermesa els drets de dona, d’individualitat lliure, de membre de la societat, de camarades en la lluita contra el feixisme i per Revolució Social. Havia conegut a Mujeres Libres i penso que feia d’altaveu de tot allò en el que estaven d’acord que eren els objectius.

I, vist des del present, parlem d’una de les revolucions femenines (i generals) més importants, des de la introducció de conceptes, desitjos, anàlisis de la societat que les envoltava, desmuntatge de mites i atacs “morals” i “tradicionals” contra les i, sobretot, de propostes pràctiques que portessin aquell futur de somni que gairebé van aconseguir.

Fa poc vaig llegir un article de la sociòloga Teresa Forns. Em quedo amb el títol: “Les desigualtats de gènere no desapareixen, es transformen”. Al llarg del temps, el que fem (atribuït) les dones té menys valor que allò que fan els homes… això es pot aplicar perfectament a l’oblit en el que, fins fa poc, han estat aquestes dones.

Així doncs, aquesta cotorra reiterativa en que m’estic convertint, us convida a rescatar la història de la tasca de les nostres dones, de les nostres anarquistes, de les que van aconseguir fer la revolució dins la revolució.

Aprenem de l’exemple d’aquelles dones. Mireu al vostre voltant. La nova revolució està per fer… i les revolucions també.

Fotografia: Emma Goldman pronunciant un discurs a Union Square (NY). 21 de maig del 1919.