El 20 de novembre de 1936, va morir Buenaventura Durruti al front de Madrid. 80 anys després, la seva memòria segueix viva i els seus ideals han traspassat el temps com quan el vent porta sons o olors llunyanes d’una altra època . I a Barcelona es respira el seu esperit. Caminar per la Via Laietana és transportar-se a aquell dia en què el poble es va llançar al carrer per acomiadar-se del que era el seu heroi. Del que va donar la vida per ells. I no era un messies.

José Buenaventura Durruti va néixer a León al barri de Santa Ana, en el si d’una família de ferroviaris, tots treballadors, tots obrers. Va començar a adquirir consciència de classe quan va començar a treballar en el taller del socialista Melchor Martínez i quan en la seva adolescència va conèixer als obrers asturians. Li parlaven de qüestions socials i ell molt atent els escoltava amb atenció perquè començava a entendre les injustícies en les que vivien els treballadors, que ja sentia com els seus germans.

No es pot concebre el paper de l’anarquisme espanyol sense Durruti. Des de jove va deixar la seva ciutat i va treballar a Astúries, a Sant Sebastià, a Barcelona, sense perdre’s cap de les vagues ni revoltes proletàries que aleshores s’esdevenien.
Els que el coneixien deien que era un home bo, noble, amb una mirada tan profunda que semblava que et traspassava. Un home que va viure fugint per defensar als que no es podien defensar. Es va exiliar a França, a Bèlgica, a Argentina… Però sempre acabava tornant a Espanya; la seva consciència i el deure el cridaven. Sentia el dolor per la seva terra, on el poble estava oprimit.

El camí el va unir a Francisco Ascaso, a Paco, que quan va morir a les Rambles (prop de la caserna d’Atarazanas que està a Drassanes) expliquen que el van veure plorar de ràbia, havia perdut a la seva altra meitat. Durruti al costat de García Oliver, Ferrer, Jover i Ascaso entre d’altres companys va formar el grup “Els Solidarios”. Eren els mosqueters de Barcelona, tots per un i un per a tots. Una unió que només la mort destruiria. Amistat, ideologia i anarquisme anaven de la mà, i cap se’n deixava anar. Els Solidarios combatien a “Els Pistolers”, un grup parapolicial d’assassins que va formar el govern per crear pressió social, perquè perseguissin als obrers més sindicalistes, perquè sembressin l’estat policial. Van ser lluites aferrissades les que van tenir lloc als carrers de Barcelona entre tots dos grups. Es van treure vides, però “Els Solidarios” seguien endavant, sembrant justícia enfront del govern opressor.

Els anarquistes cada vegada s’anaven consolidant més a Barcelona, fins que va arribar un moment, quan va esclatar la guerra, en què la major part d’homes treballadors de la ciutat estaven afiliats a la CNT.

Compromís, acció, organització i entrega. Així es va organitzar el poble espanyol i va sortir al carrer en armes. Es veien Rambla avall joves milicians amb el fusell a l’espatlla dreta, i la seva companya del costat esquerre. Barcelona, com diria Hemingway de París, era una festa. Però una festa ideològica i de lluita de classes. Se sentien els cors als carrers. Des del barri Gòtic a Sants. Des del Clot a Nou Barris.

No és la intenció d’aquestes lletres la transmissió de dades i dates al lector, sinó acostar-li, d’una manera clara i fàcil d’entendre, el que va ser Durruti, i el missatge que va deixar.

I amb motiu d’aquest aniversari i per fer justícia a la seva memòria, Manuel Durruti, el seu nebot, ens ha dedicat unes paraules i ha contestat a les nostres.

Manuel és una d’aquestes persones amb les quals podries estar parlant durant hores, sense parpellejar ni un segon; una persona que t’ensenya, una d’aquestes persones que et marca. La primera vegada que vaig parlar amb ell i li vaig proposar entrevistar-lo en commemoració a la mort del seu oncle, em va dir ràpidament: mort no, assassinat. Clar i sincer. Sent fidel a la veritat.

Una hora i mitja conversant amb ell em va fer veure que encara queda esperança al món, gent com ell et fa veure que un altre món, moralment parlant, és possible.
Neix el 1935 a León, Manuel Durruti Cobria, i comença explicant-me que des de petit la seva mare li deia que no digués el seu primer cognom per precaució, que digués que es deia Manuel Cobria. Va estudiar als Maristes i diu que el germà pagador li va explicar a una coneguda de la ciutat que quan va veure que hi havia un alumne amb el cognom Durruti li van començar a tremolar les cames. Els recorda Manuel amb afecte, diu que millors persones no podia haver-hi.

Manuel Durruti

Tinc bon record dels Maristes, sempre em van tractar molt bé. A els “Agustinos” va ser on va estudiar gratis Martín Villa (polític en la dictadura franquista sobre el qual pesa una ordre de crida i cerca per crims de lesa humanitat comesos durant els successos de Vitòria del 76, ordre que el govern espanyol es va saltar).
Vaig estudiar Ciències Naturals a Oviedo i posteriorment a Madrid, encara que en els anys seixanta me’n vaig anar a viure a Alemanya i vaig fer un doctorat en bioquímica. Vaig tornar fa uns 15 anys d’Alemanya, però sempre solia venir una vegada a l’any a Espanya a veure a la meva mare.
A Madrid vaig estar fent classe en els anys seixanta i els pares dels meus alumnes es queixaven i no volien que els fes classe als seus fills.

Ana Hurtado

Era pel teu cognom?

M.D.

Si és clar, estàvem en els anys 60 a Madrid i jo amb el meu cognom. Hi ha un registre a Espanya que només hi ha 36 persones actualment amb el cognom Durruti.

A.H.

I com va ser viure en aquella Espanya amb el cognom Durruti?

M.D.

Doncs mira, t’ho explicaré començant per una anècdota. A Alemanya, on vaig viure la meitat de la meva vida, s’estudia el nazisme a les escoles. Va haver-hi reparació, fins i tot reparació econòmica. Però a Espanya…

El 1957 mor el meu pare a Venta de Baños en un accident ferroviari amb la famosa locomotora trucada “Santa Fe”. Va ser tot molt misteriós. El meu pare estava dins de la màquina i un encarregat va manar a un altre engegar-la, evidentment va ser intencionat. Se li va trencar la columna vertebral i va morir vuit dies després de l’accident al mateix hospital en el qual van operar al meu oncle Buenaventura d’una hèrnia. El meu pare, Benedicto, era el seu germà penúltim crec recordar. Jo sóc el seu nebot carnal.

Ni es va reconèixer l’accident com a laboral, ni li van pagar a la meva mare cap indemnització… Se li van negar tots els drets d’accident laboral. Va haver-hi un condemnat , un judici absurd, però no va passar res. Més tard ja en democràcia vaig parlar amb el marit d’aquesta que cantava el “La La La” d’Eurovisió, amb Carlos Zayas, per veure si podia haver-hi un reconeixement, però res, no van fer res.

A.H.

Com t’ha tractat la gent Manuel, més tard, ja en “democràcia”?

M.D.

Sempre m’he trobat gent que m’admirava, però també gent amb por i ràbia. Fa tres anys em van detectar un càncer d’esòfag, el vaig superar, i fins i tot a l’hospital em van agafar com a exemple de curació. Doncs el metge em va dir : “Vostè és família d’aquell Durruti? Entronitzava a les dones” Al que jo li vaig contestar: “Vostè s’està confonent amb Yagüe”. (Yagüe també és conegut com “El carnisser de Badajoz”. Quan va arribar a la ciutat va lliurar a les dones als moros que lluitaven per a Franco, mentre les tropes nacionals miraven la tragèdia).
Jo no tinc ni déu ni rei.

A.H.

Des de quan va saber que era anarquista? Com veu el món que tenim davant els nostres ulls?

M.D.

Jo ho vaig saber des del principi, no ho deia, però me’n vaig adonar ràpid. En la meva família no es parlava del tema, es parlava si passava alguna cosa especial. Però hi havia silenci.
Ara interessa l’efímer, interessa el futbol. Trump era un constructor i mira on està. La joventut està encantada què vols que et digui. Jo quan vaig tornar d’Alemanya vaig venir a Viure a la Guardia. un poble de Vigo a 4 quilòmetres de la frontera de Portugal.
Doncs t’explico una anècdota: Fa uns dies vaig anar a comprar un cupó de l’Once i hi havia un home, d’uns cinquanta i tants anys, que deia que votava al PP Aquest senyor deia que havia passat molta gana i jo li vaig preguntar, Per què va passar vostè gana? No es planteja per què ni per qui va passar gana…

A Tui, quan va tenir lloc la revolta, els camperols van retardar l’avanç dels revoltats, i aquests després es van venjar, vaja si es van venjar. Els que van donar el cop d’estat era tota gent de bé. Jo vaig tenir un oncle (germà del meu pare), el meu oncle Santiago, que va estar amb Franco al Marroc fent el servei militar. El meu oncle també era mecànic. Després vaig tenir un altre oncle que es deia Pedro Marciano. Aquest era el falangista. Va estar a la presó de Barcelona, a la Model, amb José Antonio Primo de Rivera abans de la guerra. Li van donar la llibertat al meu oncle i la meva àvia va anar a recollir-lo. Ens explicava que José Antonio li va demanar que parlés amb Buenaventura perquè es passés amb la delegació sindical a la Falange i així poder evitar una guerra. El meu oncle Buenaventura tenia molt pes i en aquella època els anarquistes eren molt radicals.
Si una dona anava al sindicat acusant de maltractament al seu marit o que no li donava diners, l’expulsaven del sindicat. Hi havia consciència, s’intentava ser just. Igual que ara, que Rita Barberá s’emporta els diners per a ella mentre els nens estudien en barracons. I els Pujol i els comptes a Andorra.

També haig de dir que el meu oncle el que estava a la Falange va salvar a molts lleonesos que anaven a Astúries en direcció al front. Ell sabia els perills als que s’enfrontarien i els va convèncer perquè tornessin a Lleó.
I jo vaig tornar d’Alemanya fa 15 anys, tot i que sempre venia una vegada a l’any a veure a la meva mare com he dit abans. A Lleó sempre he vist aquesta corrupció nacional encara que a menor escala. Mira l’ajusticiament que li van fer a Isabel Carrasco. O com el cas Velasco (de l’alcalde d’aquest mateix cognom d’un poble de Lleó. Era d’una brigada policial de Franco que perseguia moviments polítics). Tots dos s’havien posat d’acord, s’explicaven coses i es repartien els diners. Arreu hi ha tripijocs. En gran part, continua tot igual que abans, ara el cap de turc del sistema és Ramón Espinar.

L’herència que tenim és clara. Aznar va néixer a El Pardo i el seu pare i avi treballaven allí per a Franco. Eren periodistes. Perquè te n’adonis; l’íntim amic dels Aznar a Lleó, Pérez Villar, és el que té la concessió de la ITV. I així tot. Han arruïnat econòmicament el país. És simple. Si els americans treuen més petroli i baixa el preu d’aquest, hi haurà fallida total. La crisi financera s’incrementarà.

A.H.

Aquesta és l’Espanya que heredem…

M.D.

Si, el regne d’Espanya va vendre Florida als americans en el seu moment, per deu milions de dòlars de l’època. Ponce de León va ser el que va portar els cavalls a Amèrica. Sembla que no hagués passat el temps. Tot està orquestrat, res s’escapa al control.
Fixa’t que els èxits de la policia espanyola sempre han estat per confidents.

A.H.

Què va ser de Colette, la filla de Buenaventura?

M.D.

Colette va créixer a París, va néixer uns anys abans que jo. Ja de gran va tenir una empresa de formatges i làctics a la Bretanya francesa. Es va jubilar i vaig tenir constància de la seva existència fins fa uns anys. Però segueix viva. Viu als Pirineus francesos. Al Rosselló.
Realment la vaig veure només dues vegades a la meva vida. A Emily (així anomenaven els Durruti a Emilienne, la dona de Buenaventura) també la vaig veure només dues vegades. Ella va seguir a Barcelona una vegada va morir el meu oncle durant una temporada, però després va tornar amb la nena a París. De fet, quan es va casar la meva cosina Colette, va ser la meva mare qui li va organitzar els papers de les noces. Va buscar-ho tot: la partida de naixement i més coses i les hi va enviar a França.

Ella va tenir dos fills. Un va morir molt jove i l’altre es va fer càrrec quan va créixer de la fàbrica de formatges. De fet és un gran músic de jazz.

A.H.

Què deia ella del seu pare? Com el recordava?

M.D.

Ella no volia ficar-s’hi, reconeixia tot, compartia el que pensàvem. Però no volia ficar-s’hi. Sabia el que havien significat el seu pare i els seus companys i ho portava per dins.

A.H.

I com viurà vostè el 80 aniversari de l’assassinat del seu oncle? Hi ha algun acte?

M.D.

Doncs vaig a Madrid perquè m’han convidat el dia 20 a un homenatge /recordatori que organitza la CNT i la FAI. Serà una visita al front. El meu oncle va morir a l’hotel Ritz. El va tractar un metge que es deia Santa María. Quan va passar tot li van preguntar per la mort de Pepe (Durruti) i va contestar literalment que hi ha coses que és millor no saber. Sospito que el metge estava amenaçat perquè no parlés.
Fins i tot al seu secretari Jesús Arnal, que era un capellà, li van preguntar sobre la seva mort i tampoc va voler parlar. Va dir que era un secret de confessió. Que quedi clar que el meu oncle no estava en contra de la religió, sinó no hagués tingut com a secretari a un capellà (es va unir a la columna Durruti quan els anarquistes van arribar al poble on era rector). Una cosa és la teocràcia i una altra la religió.

De fet us explicaré una cosa: el meu oncle va morir en una lluita aferrissada a la ciutat universitària. Era un pis contra un altre a la universitat i era a mort. La bala que va matar al meu oncle va provenir d’un tret que es va fer a menys de 30 centímetres. I l’home que estava al seu costat era el sergent José Manzana. Hi ha un llibre molt interessant que us recomano: “L’home que va matar a Durruti”.
Resulta que Manzana era campió de tir i estava a la columna com a assessor militar. Després es va exiliar a Mèxic. Jo no dic que el tret fos intencionat, però mai sabrem que va passar de debò. A més, la mort de Francisco Ascaso, em sembla com a mínim curiosa. Va ser a la caserna d’Atarazanas (al final de les Rambles ). Li van donar just un tret enmig del front, molt perfecte, fet per algú professional i no fortuïtament. I Manzana també estava per allà. No dic que fos ell. El que dic és que la veritat mai es va dir ni entre ells per no desmoralitzar als milicians.

A.H.

Manuel volem donar-te les gràcies pel teu temps, per explicar-nos i ensenyar-nos coses i per donar llum a fets que mai s’han sabut.

M.D.

Gràcies a vosaltres. Una abraçada, i cuideu-vos. Perquè l’enemic no dorm.

“Sempre hem viscut en barraques i tuguris. Haurem d’adaptar-nos a ells per algun temps encara. Però no oblidin que també sabem construir. Som nosaltres els que hem construït els palaus i les ciutats a Espanya, Amèrica i a tot el món. Nosaltres, els obrers, podem construir nous palaus i ciutats per reemplaçar els destruïts. Nous i millors. No tenim por de les ruïnes. Estem destinats a heretar la terra, d’això no n’hi ha cap dubte. La burgesia podrà esbocinar el seu món abans d’abandonar l’escenari de la història. Però nosaltres portem un món nou dins nostre, i aquest món creix a cada moment. Està creixent mentre jo parlo amb vostè”.

BUENAVENTURA DURRUTI