Història d’un divorci

La veritat és que mai he estat bo escrivint, i se’m fa molt costa amunt contestar l’escrit d’en Marc https://lasoli.cnt.cat/17/04/2018/opinio-estimat-manel/ però em veig en l’obligació almenys d’intentar-ho.

El primer que vull fer és felicitar a “La Soli” per la seva valentia, per publicar el meu article https://lasoli.cnt.cat/16/04/2018/opinio-reformisme-o-conservadurisme-a-la-cnt-actual/ que, tot i que molt crític, pretén alertar a qui ho vulgui escoltar d’una deriva de la CNT que ja el 1976 (José Antonio Díaz), anarcosindicalista, avisava amb un altre escrit firmat amb el pseudònim de Julio Sanz Oller, publicat al mateix diari. http://www.brugueraobrera.com/document/por-una-cnt-de-hoy/

Tot i que rellegint el meu escrit entenc que algú que no em coneix pugui pensar que deixo el sindicat per culpa de discrepàncies amb de 4 talibans, això no és cert. La veritat és que deixo el sindicat perquè ningú (ni militants ni treballadors de les seccions) ha estat capaç ni tan sols d’intentar donar un cop de mà al tasca sindical que es feia a la CNT de Sabadell, que per altra banda ha estat bastant potent, combativa i fins i tot m’ atreviria a dir que revolucionaria en els últims anys.

Qualsevol que em coneix o ha parlat amb mi sap que sempre he militat amb la idea d’aconseguir de la CNT una eina sindical real i útil, sempre he tingut la intenció de reobreritzar l’anarcosindicalisme, fer-lo viable per a la classe treballadora, i sempre he pensat que la manera de créixer i la millor presentació del sindicat és la victòria laboral. http://www.cnt.es/noticias/%E2%80%9Cnuestro-objetivo-es-recuperar-la-movilizaci%C3%B3n-obrera%E2%80%9D#.WuDIUgTfuRc

No vaig fer l’escrit per crear un debat, la veritat és que ja ho vaig intentar parlar a l’únic lloc on s’havia de debatre això, que era a les assemblees del meu sindicat. Després d’ estar treballant durant 7 o 8 anys a Sindical convidant a la gent a participar i a ajudar-nos, el company Xavi i jo, els qui ho fèiem, vam donar un ultimàtum a les últimes assemblees (parlo de tres o quatre mesos) demanant un relleu.

La resposta va ser nul·la per part de la minoria conservadora i per part de la majoria d’afiliats del sindicat de Sabadell, (treballadors de les seccions sindicals inclosos), que segurament ni tan sols es deurien llegir les actes de les assemblees on no assistien però que sí que em trucaven igualment al mòbil quan hi havia un problema ja fos matí o tarda, cap de setmana o entre setmana.

Per tant, jo no definiria la meva marxa del sindicat com un cansament o perquè m’ he cremat, ni mai m’he preocupat massa pels percentatges de militància ni per la solitud del militant que parla el company Ruyman. http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/39715. A mi la gent de CNT de Sabadell i de fora sempre m’ha tractat de puta mare, marxo per quelcom molt més greu, la poca importància que se li dóna a la feina anarcosindicalista dins una organització anarcosindical, a la vista està el nul interès per continuar-la; marxo també pel ben vist que està a l’organització ningunejar del món del sindicalisme quan per mi, segons la meva ideologia, és la principal via per l’emancipació i l´alliberament social de la classe treballadora.

Entenc l’anarcosindicalisme i la CNT com una eina d’emancipació individual i social. La CNT és molt útil per l’organització a l’empresa, i entenc l’empresa com a executora del capitalisme al nostre entorn més proper; organitzar-se a l’empresa crea una força personal i de grup que permet incidir al món on ens guanyem les garrofes, al món del treball, per millorar les nostres condicions de vida i el nostre dia a dia.

L’organització dels treballadors/es crea un apoderament que jo he vist i he viscut en primera persona i que també serveix a altres aspectes de la vida, i si això es fa massiu, potser (no ho sé) es podria aspirar a aconseguir el control dels mitjans de producció o si mes no organitzar-nos per tal de defensar-nos dels embats del capital o de les injustícies laborals, i potser intentar crear quelcom nou sobrepassant la queixa i la protesta.

La CNT és o hauria de ser un sindicat, això ho diu al títol 1 dels estatuts, no és ni hauria de ser un col·lectiu format per gent que vol explicar com viu individualment l’anarquisme, o com pot reconduir la seva frustració política, ni ha de ser portaveu de cap grup anarquista ni aixopluc de gent que és contrària a la CNT però que no té on militar; l’estructura de l’anarcosindicalisme i per tant de CNT ha de ser essencialment obrera, és a dir a l’empresa, i la feina del militant hauria d’estar encarada a aquesta via.

Avui dia la CNT disposa (potser mes que mai) de mitjans per fer sindicalisme, en canvi, la majoria de les persones que formen els sindicats són anti-sindicalistes sense complexos i estan més còmodes en postures o activitats de protesta o de difusió molt més senzilles de fer i que, almenys per mi, no son molt útils per aconseguir l’emancipació obrera ni tenen res a veure amb l’anarcosindicalisme, ni amb cap revolució, d’ això parlava al meu anterior escrit on pretenia explicar la meva llunyania ideològica i de praxis respecte la immensa majoria de la militància de CNT que jo conec.

Si jo m’afiliés a la UGEL (Unió d’excursionistes llibertaris) i els digués que això de fer excursions està molt bé però que la UGEL com a llibertària hauria de preocupar-se per l’emancipació obrera i per tant per temes laborals em mirarien com si jo fos un idiota. Doncs això..

També algú deia a Twitter (que és Mordor) que criticava però que no donava solucions, és cert que a l’escrit no les donava però fins ara he cregut que les tenia almenys abans de deixar-ho.

Jo estava convençut que havíem de seguir amb la tasca sindical que fèiem a Sabadell, sense més pretensió que el dia a dia, que es sumés més gent a aquesta feina, per això fèiem formació nosaltres mateixos, convidàvem a l’afiliació i la militància a participar en aquestes formacions i a participar a l’activitat sindical, en això Sabadell no estava sol, hi ha altres sindicats (una minoria) com València o Gràfiques Madrid que estan per aquesta labor.

Volíem treballar en la implicació de les seccions sindicals dins el sindicat, volíem treballar per l’autonomia i funcionament de les seccions sindicals, confiar a seguir creixent en afiliació gràcies a les victòries sindicals, treballar per fer entendre que la revolució és un procés llarg, costós, que segurament no veurem però podem ajudar a sembrar treballant dur, amb disciplina i responsabilitat. En tot això estava quan m’he adonat que érem només 2 i que la majoria dels meus “companys” de CNT no estan per això.

Crec que no cal dir que considero que la professionalització del sindicalisme no és la solució, això ja està més que comprovat que no funciona ni ha funcionat als altres sindicats, tot i que aquest seria el menor dels problemes comparat amb els exemples que posava al meu escrit anterior. A mes a mes, si la gent refugia la seva manca d’activitat amb l’ excusa de que no ho sap fer, serà l’excusa perfecte per tal que algun dia s’ imposi.

Aquest desinterès pel sindicalisme dins un sindicat és el que m’ha fet deixar-lo, perquè per fer de polítics ja estan els polítics, per vendre llibres ja hi ha llibreries i entén-me Marc, per fer de CDR ja hi ha els CDRs que no li tanquen la porta a ningú.
Potser soc un il·lús, però el que jo esperava de la meva organització anarcosindicalista era precisament fer anarcosindicalisme, que dit sigui de pas no hi ha cap altre sindicat ni ningú mes que ho faci.

Que consti que jo també he participat en activitats socials, he militat en l’antifeixisme i he participat amb altres col·lectius de Sabadell, sent partidari sempre de què el sindicat ha d’estar implicat amb les lluites socials de la ciutat, això si, sense deixar la feina anarcosindical.

El més irònic de tot és que jo crec que l’anarcosindicalisme és la via, però resulta que he vist que és precisament “la meva gent” qui o no s’ ho creu o no està disposada a esforçar-se per aconseguir-ho i sembla que s’ estimen més esperar un “anarquisme màgic”. https://lasoli.cnt.cat/27/02/2018/opinio-lanarquisme-magic/. Jo m’ he adonat que sense treball, responsabilitat, disciplina i constància no hi haurà ni anarcosindicalisme ni anarquisme.

Per això ho deixo, he deixat la militància a la CNT i com no pot ser d’una altra manera també l’afiliació, però ningú impedeix als que segueixen que treballin per l’ anarcosindicalisme, si això passa, potser sí que ens trobarem a alguna barricada, si no, sempre podem fer una birra algun “tenderete” del primer de Maig o altres festes de guardar, quedem com amics.

Ja veus, estimat Marc, que no es culpa de la CNT, sóc jo.

Manel