[CAT]

En l’aniversari de l’assassinat de les germanes Minerva, Pàtria i Maria Teresa Mirabal, el 25 de novembre, a CNT volem posar sobre la taula les múltiples violències masclistes que patim les dones en l’àmbit laboral. Portem temps denunciant que se’ns imposen convenis diferenciats, contractes laborals intermitents, jornades reduïdes, acomiadaments per embaràs, treball invisible no remunerat o falta de facilitats per a la conciliació, entre d’altres. Això és especialment greu en ocupacions totalment feminitzades i precaritzades, com és el treball domèstic, on continua sense ratificar-se el Conveni 189 de l’OIT. A més i per si no n’hi hagués prou, arribem al final de les nostres vides amb pensions ridícules, després de passar tota la nostra existència treballant de sol a sol per a la resta, de manera remunerada, o no.

Recordem, que sota la punta de l’iceberg de les violències masclistes hi ha situacions menys evidents que ens semblen igual o més greus per resultar invisibles a la societat. Que no es parli del treball reproductiu i de les baixes vergonyoses que ens llancen com si fossin engrunes, és demencial. Per no parlar de les triples jornades (a l’empresa, a casa i en les cures de la família), mentre se’ns anima a sortir dels nostres treball en sectors feminitzats amb una total i absoluta falta de referents i representants. En definitiva, al llarg de les nostres vides, (laborals o no), es va materialitzant la tan poc reconeguda feminització de la pobresa, i fins i tot en aquest àmbit, vivim situacions diverses per ser dones travessades per diferents realitats, que formen tot un conjunt de violències de les que no resulta senzill deslliurar-se.

Aquestes violències no són casuals, són una estructura de poder aparentment inamovible, lligada i ben lligada, mitjançant la qual se’ns situa en una precarietat perpètua amb la qual el patriarcat i el capitalisme pretenen convertir-nos en éssers subjugats, dependents, condemnats a l’ostracisme d’estar en un etern segon lloc. En moltes ocasions, ens veiem exposades al més repugnant maltractament psicològic, al maltractament físic i fins i tot a ser susceptibles de morir assassinades. I per què? És senzill: només pel sol fet d’atrevir-nos a viure reptant les relacions de poder imposades, on se’ns segueix volent relegar a ser el segon sexe, l’alteritat, l’afegitó, les no homes: el que el patriarcat creu que han de ser les dones.

Aquesta pasterada de violències masclistes planificades i perpetuades fins avui, en ple segle XXI, tenen lloc, desgraciadament, a totes les parts del món. Les intensitats varien, des de les més evidents a les més invisibles, passant per les explícites i les que ens resulten tan subtils que se’ns fan imperceptibles. Totes elles, estan violentament normalitzades, originades i emparades, a més de per el patriarcat, per aquest sistema capitalista i el seu braç executor: l’Estat. L’Estat, al qual tan poc es responsabilitza, amb el seu pseudofeminisme institucional i el seu purple washing, continua apropiant-se dels beneficis i el valor del treball que les dones portem realitzant sense cap mena de remuneració ni reconeixement. Som imprescindibles per al sosteniment d’aquesta societat actual, tal com la coneixem, i per tant, no volen que ens moguem gens d’on ens han ensenyat a estar.

Enguany, 2020, la pandèmia no ha fet més que visibilitzar de la manera més radical possible, la desigualtat i l’agreujament de les situacions de perill a les dones més vulnerabilitzades: les estrangeres, les que no tenen papers, les trans, les que no tenen xarxes de suport, les desnonades, les prostituïdes, les pensionistes amb pensions ínfimes, o les que viuen amb els seus agressors sota el mateix sostre, són només alguns exemples. Però és important recordar que no estem indefenses, i sobretot, tinguem molt en compte que no estem soles. Organitzades des de baix i pel tot, teixint aliances entre nosaltres, aconseguirem primer desemmascarar les violències masclistes que patim i després, una per una, anar combatent-les fins que cessin d’una vegada per sempre, per a crear aquest món nou que realment portem en els nostres cors.

Per això, volem subratllar amb molt d’èmfasi que canviar la injusta situació d’excepció eterna en la qual vivim les dones, no és només treball de les pròpies dones. La transformació social radical, basada en el suport mutu que anhelem, no pot passar per alt que lluitar pels nostres drets és treball de totes, totis i tots. Tenim experiència: a la CNT portem més de cent anys practicant la solidaritat i el mutualisme. Per això aquest 25 de novembre, a casa, en el treball i als carrers, CNT contra les violències masclistes.

 

[CAST]

25N contra la violencia machista: comunicado de CNT.

En el aniversario del asesinato de las hermanas Minerva, Patria y Maria Teresa Mirabal, en el 25 de noviembre, en CNT queremos poner sobre la mesa las múltiples violencias machistas que sufrimos las mujeres en el ámbito laboral. Llevamos tiempo denunciando que se nos imponen convenios diferenciados, contratos laborales intermitentes, jornadas reducidas, despidos por embarazo, trabajo invisible no remunerado o falta de facilidades para la conciliación, entre otros. Esto es especialmente grave en empleos totalmente feminizados y precarizados, como es el trabajo doméstico, donde continúa sin ratificarse el Convenio 189 de la OIT. Para colmo y por si fuera poco, llegamos al final de nuestras vidas con pensiones ridículas, después de pasar toda nuestra existencia trabajando de sol a sol para el resto, de forma remunerada, o no.

Recordemos, que bajo la punta del iceberg de las violencias machistas  hay situaciones menos evidentes que nos parecen igual o más graves por resultar invisibles a la sociedad. Que no se hable del trabajo reproductivo y de las bajas vergonzosas que nos tiran como si fueran migajas, es demencial. Por no hablar de las triples jornadas (en la empresa, en casa y en los cuidados de la familia), mientras se nos anima a salir de nuestros trabajo en sectores feminizados con una total y absoluta falta de referentes y representantes. En definitiva, a lo largo de nuestras vidas, (laborales o no), se va materializando la tan poco reconocida feminización de la pobreza, e incluso en este ámbito, vivimos situaciones diversas por ser mujeres atravesadas por diferentes realidades, que forman toda una madeja de violencias de la que no resulta sencillo desenredarse.

Estas violencias no son casuales, son una estructura de poder aparentemente inamovible, atada y bien atada, mediante la cual se nos ubica en una precariedad perpetua con la que el patriarcado y el capitalismo pretenden convertirnos en seres subyugados, dependientes, condenados al ostracismo de estar en un eterno segundo lugar. En muchas ocasiones, nos vemos expuestas al más repugnante  maltrato psicológico, al maltrato físico e incluso a ser susceptibles de morir asesinadas. ¿Y por qué? Es sencillo: sólo por el mero hecho de atrevernos a vivir retando las relaciones de poder impuestas, donde se nos sigue quriendo relegar a ser el segundo sexo, la otredad, la coletilla, las no hombres: lo que el patriarcado cree que deben ser las mujeres.

Este amasijo de violencias machistas planificadas y perpetuadas hasta hoy, en pleno siglo XXI,tienen lugar, desgraciadamente, en todas las partes del mundo. Las intensidades varían, desde las más evidentes a las más invisibles, pasando por las explícitas y  las que nos resultan tan sutiles que se nos hacen imperceptibles. Todas ellas,  están violentamente normalizadas, originadas y amparadas, además de por el patriarcado, por este sistema capitalista y su brazo ejecutor: el Estado. El Estado, al que tan poco se responsabiliza, con su pseudofeminismo institucional y su purple washing, sigue apropiándose de los beneficios y el valor del trabajo que las mujeres llevamos realizando sin ningún tipo de remuneración ni reconocimiento.  Somos imprescindibles  para el sostenimiento de esta sociedad actual, tal y como la conocemos, y por lo tanto, no quieren que nos movamos ni un ápice de donde nos han enseñado a estar.

Este año, 2020,  la pandemia no ha hecho más que visibilizar de la manera más radical posible, la desigualdad y el agravamiento de las situaciones de peligro a las  mujeres más vulnerabilizadas: las extranjeras, las que no tienen papeles, las trans, las que carecen de redes de apoyo, las desahuciadas, las prostituidas, las pensionistas con pensiones ínfimas, o las que viven con sus agresores bajo el mismo techo, son sólo algunos ejemplos. Pero es importante recordar que  no estamos  indefensas, y sobre todo, tengamos muy en mente que no estamos solas. Organizadas desde abajo y por el todo, tejiendo alianzas entre nosotras, conseguiremos primero desenmascarar las violencias machistas que padecemos y después, una por una, ir combatiéndolas hasta que cesen de una vez por todas, para crear ese mundo nuevo que realmente llevamos en nuestros corazones.

Por eso, queremos subrayar con mucho énfasis que cambiar la injusta situación de excepción eterna en la que vivimos las mujeres, no es sólo trabajo de las propias  mujeres. La transformación social radical, basada en el apoyo mutuo que anhelamos, no puede pasar por alto que luchar por  nuestros derechos es trabajo de todas, todes y todos. Tenemos experiencia: en  CNT llevamos más de cien años practicando la solidaridad y el mutualismo. Por eso este 25 de noviembre,  en casa, en el trabajo y  en las calles, CNT contra las violencias machistas.

#25N no estás sola. #25N, cuenta con CNT.