Il·lustració: Sakero

Construint contrapoder

La nostra proposta estratègica central serà la Gestió Comunitària, en definir-la com a estratègia evidenciem que no és una finalitat en si mateixa, si no una proposta, un camí, un pla sobre el qual construir i lluitar, entroncant-lo amb un projecte revolucionari més ampli i global.

Podem definir la Gestió Comunitària com el procés de generació de contrapoders que donen lloc a unes noves relacions socials a l’interior dels centres. És abans de res un procés d’organització, deliberació i acció col·lectiva. Què és un contrapoder? Un poder que s’enfronta a un altre que és hegemònic. Això és, una forma d’organització enfront d’una altra, una forma d’organització que tracta d’influir sobre la segona amb l’objectiu de fagocitar-la. Aquesta forma d’organització contrahegemónica no ha d’entendre’s com un únic ens, si no com un moviment amb diferents actors però amb una estratègia compartida. Per això és important dotar a les lluites quotidianes d’un sentit polític i un horitzó transformador.

El contrapoder a la vegada que presiona ha d'intentar guanyar terreny al poder establert.

Per crear contrapoder no n’hi ha prou amb denominar-se com a tal, l’etiqueta es demostra en la pràctica, i en la pràctica un contrapoder és una entitat capaç d’aconseguir objectius mitjançant la mobilització, aquests objectius estaran orientats a afeblir la capacitat d’acció del poder dominant. Aquestes abstraccions es materialitzen d’una forma molt senzilla: l’objectiu d’un contrapoder és impedir que el poder hegemònic pugui exercir-se, de tal manera que el contrapoder, fins i tot estant organitzat fora de les institucions oficials, és capaç d’influir-hi, orientar-lo i dinamitar-lo. Això seria una cosa així com el “per a què”, però també és important a l’hora de definir contrapoder el com, el fet transformador és aconseguir canviar la realitat immediata mitjançant fórmules organitzatives contràries a les actuals, això és de forma democràtica, deliberativa i col·lectiva. El contrapoder a la vegada que pressiona ha de tractar de guanyar terreny al poder establert, això és assumir de facto determinades tasques quotidianes, que poden ser des de l’elaboració de programes d’estudi cooperatius, la gestió de determinats serveis universitaris o l’obertura d’espais de formació i socialització alternatius, d’aquesta forma socialitzem i democratitzem el nostre entorn.

Com s’ha comentat abans, la Gestió Comunitària no és cosa d’una única entitat organitzativa i com a procés de lluita que és en una realitat amb diversitat d’actors, la Gestió Comunitària contempla la generació d’estructures pròpies d’estudiants, professors o treballadors. Això no vol dir que els diferents agents vagin per separat, si no que existiran estructures que atenguin a les necessitats de cadascú i unes altres que atenguin a necessitats col·lectives. Aquí és on ressaltem la idea d’un Centre d’Estudiants (una organització pròpia de les estudiants), on posem en valor el sindicalisme o trobades de professors per renovacions pedagògiques.

Per això per començar a constituir-nos com a contrapoder des d’avui hem de tenir clar que volem fer-ho i treballar en això, de poc serviran les nostres assemblees o associacions sense un projecte que reivindicar, estarem com sempre, intentant aguantar i resistir, però sense capacitat real de pal·liar la situació i dur a terme canvis estructurals. Per això és primordial posar-nos des de ja a constituir aquestes entitats que a la vegada que li van posant les coses difícils als rectorats, tinguin la intenció d’usurpar-li parcel·les de poder, de gestió o de comunicació. Un Centre d’Estudiants, aliat amb els sindicats de treballadors, recolzant-se en els professors mobilitzats i transmetent a l’opinió pública les nostres intencions podria fer d’efecte crida.

Il·lustració: Sakero

Aprendre del que ja existeix

Per baixar aquestes idees al terreny, més enllà de parlar de possibles, ens agradaria fer esment a alguns projectes o fets històrics que entenem que entren dins del que pretenem comunicar amb la Gestió Comunitària.

En primer lloc ens agradaria parlar de TraBenCO, un col·legi públic de Leganés. Què té d’especial trabenco? Bé, doncs que probablement sigui una de les poques escoles públiques democràtiques i col·lectives. Trabenco sorgeix de les lluites veïnals per tenir un col·legi al barri, per aquest motiu es munta la cooperativa de treballadors en els baixos d’un habitatge i després de les lluites s’aconsegueix la titularitat pública i la construcció d’un centre propi, on fins i tot els propis veïns van participar de la construcció. La senyal d’identitat és entendre el col·legi com una comunitat d’aprenentatge col·lectiu, dins del col·legi existeixen diverses formes de presa de decisions col·lectives mitjançant assemblees obertes.

http://www.trabenco.com/

La revolució dels pingüins xilens. Els secundaris xilens el 2006 van iniciar el moviment amb la ocupació de col·legis reclamant millores. L’interessant d’aquest moviment és d’una banda el seu caràcter massiu, la seva radicalitat democràtica i la seva projecció nacional. El 90% dels col·legis de Santiago es van adherir a les mobilitzacions. Aquest “tret de sortida” ha permès articular un moviment estudiantil xilè que és en l’actualitat el principal moviment social del país, les Federacions d’Estudiants funcionen a manera de contrapoders, estan participant en la redacció d’una nova llei educativa sense deixar de banda la lluita col·lectiva i estan tractant de revertir dècades de neoliberalisme i llibertat de mercat en l’ensenyament.

També volem esmentar al Moviment de Renovació Pedagògica. Una xarxa de formació de professors amb vocació de transformació social des de la forma d’ensenyar. La seva importància resideix a plantejar una formació alternativa per al professorat vinculat amb les lluites socials del moment, entenent que una nova societat requereix d’una forma d’ensenyar i aprendre concorde als valors de socialització, participació i democràcia.

http://laeducacionquenosune.org/438/

L’últim exemple és potser el més interessant, i a la vegada el més desconegut. Es tracta del Taller Total, la major experiència d’autogestió en una facultat universitària. El Total es va desenvolupar en els anys 70 a la facultat d’arquitectura de la Universitat Nacional de Còrdova (Argentina) i va agrupar a centenars d’estudiants i professors en una experiència d’aprenentatge col·lectiu i integral. Existeixen dos documents que descriuen d’una manera genial aquesta experiència que prenem com a referent.

Documental https://www.youtube.com/watch?v=ibuphglu7ke

L’experiència del Taller Total
https://comisionautogestionfilo.files.wordpress.com/2010/11/tteditado1.pdf