[Economia] Descens Pirata de les xifres de l’Atur

L’última estadística de l’atur es presenta com el major descens anual de la història, reverberant-se sense parar com un gran assoliment de l’economia espanyola. No obstant això les dades revelen una altra lectura.

En una mostra d’autosuficiència el Govern ha difós als quatre vents les dades de l’atur en un titular fabricat per l’autobombo. No obstant això, qui sap més o menys com funciona això dels titulars, coneix que segons el poder d’abast així es multiplica. El mateix passa amb el missatge interposat que segons el rerefons que se li vulgui donar així es produeix. Conclusió, es dóna per evident el que no ho és tant i, tal com he dit de l’abast, tothom acaba assentint de memòria com borregos. El càlcul estadístic té una anotació econòmica, bastant fred per cert, on unes estadístiques i uns gràfics que sintonitzen amb una manera de veure l’economia es posen de màxima, però afortunadament no en exclusiva. És a dir, d’aquestes dades se’n sostreuen unes altres que podem interpretar. En tot cas el que té de bo el descens de l’atur i les altes a la Seguretat Social (S.S) són dades bones respecte a unes altres però l’alegria dura poc, per tant el més just és ser prudent. El mecanisme del Servei d’Ocupació Pública Estatal (SEPE), a més de ser un organisme adscrit al Ministeri d’Ocupació, difereix en els procediments de mesurament de l’atur d’altres enquestes com l’EPA o Eurostat, i com és natural, els governs es decanten per les enquestes més favorables.

No fa falta desglossar-ho tot per endevinar que el tipus de contractació es deu a l’interès circumstancial de l’empresariat; per al proper estudi s’apreciarà a partir del mes de gener una pujada exponencial de les xifres de l’atur i de baixes a la S.S que demostra la precarietat del mercat laboral.

Una cosa important que no sol esmentar-se en la campanya nadalenca, i que denuncien més que res els sindicats alternatius, és que pràcticament el tipus de contractació és temporal, eventual per circumstàncies de la producció o d’obra i servei. Quan no, hi ha un abús sistemàtic encobert per l’ús de contractacions fraudulentes o sense contracte. És a dir, acabada la campanya nadalenca comença l’altra campanya, la de les demandes que saturen els jutjats i la de les reclamacions laborals dels sindicats per les hores no retribuïdes, fraus de llei, jornades de treball il·legals, etc., que acaben sent una ganga per l’empresariat perquè com a màxim se li aplica la llei de mínims en el cas que perdi, i són pocs els casos. Llavors, si el pitjor que pot passar és el menjat pel servit compensa malversar. En el sistema econòmic actual, encara que pugui sonar delictiu, els beneficis de les grans empreses són a costa de la riquesa social.

Cap a on anem?

Dels 1.699.018 registrats durant el mes de desembre que apareixen en el registre interanual del SEPE com el major nombre de tota la sèrie històrica que suposa una pujada del 6,5% sobre el mateix mes de l’any 2015, 1.576.724 (92,80%) contractats són de caràcter temporal i la resta 122.294 (7,2%) són indefinits. En l’evolució dels contractes des de 2012 fins a 2016 són tan mínimes les variacions entre aquestes modalitats que no s’aprecia cap tendència com afirma el grandiloqüent titular. En total van ser 17.849.055 afiliats de mitjana en el conjunt del sistema quan es van tancar els resultats, però en les dades d’afiliació a la S.S el 30 de desembre de 2016 va haver-hi 122.309 baixes i arribats a febrer la xifra segur que baixarà bastant. Una altra dada amb que el Govern s’até a l’autoproclamat assoliment històric és l’augment de contractes indefinits. El 2016 els contractes indefinits a temps complet van ser d’un 4,2% i els indefinits a temps parcial un 3%. No obstant això des de fa ja uns anys i fins avui, la tendència és una caiguda del pes d’indefinits a temps complet i un augment dels de temps parcial.

Des de l’entrada en vigor de la Reforma Laboral del 2012 les indemnitzacions i l’avaluació sobre els acomiadaments (objectiu, individual, col·lectiu etc.), va suposar tal rebaixa de les garanties jurídiques i tan fàcil la rescissió de qualsevol contracte, que pràcticament el caràcter “indefinit” havia quedat desacreditat. L’anomenada política de flexibilitat que dicta el mercat tendeix a l’acomiadament gratuït i instantani, liquidant les escletxes de contractes fixos. Prova d’això s’aprecia en un minúscul detall de l’informe on només 5 contractes d’origen de substitució de jubilació es converteixen en indefinits, que ve a dir que els llocs de treball mitjanament decents desapareixen per crear-ne d’altres més barats i rotatius, una major volatilitat que per mantenir la mateixa ocupació indefinida al llarg de l’any cal dispensar un nombre major de contractes. Un altre aspecte que va sortir enfortit de la Reforma Laboral són aquests contractes formatius pels quals l’empresariat rep subvencions i que dubtosament han complert la finalitat de fomentar el treball estable i especialitzat. Si conjuminem els contractes de pràctiques i formació, surt una important xifra de 16.480 (gairebé l’1% del còmput anual) només el 13% d’aquests contractes han servit per satisfer el famós R+D+i, la resta han estat una suculenta ocupació temporal a preu de saldo i a sobre subvencionat. En el càlcul no compto amb els 6917 “altres contractes”, majorment temporals o lligats a la formació i que freguen el llimbs.

Els aturats invisibles.

Finalment i per no trencar l’excepció analitzarem els aturats. Aquest sector tan important per tot el que es presti a la política, però que al mateix temps és marginat i vilipendiat pels mateixos. Al Govern li agrada usar les dades del SEPE perquè no reconeix a una part de la població com a aturada. La xifra de persones inscrites en el SEPE al desembre del 2016 com a aturats registrats és de 3.702.974, però la xifra de demandants d’ocupació arriba a 4.971.036 persones. L’esgarrifosa diferència entre aquestes dues xifres és d’1.268.062 suposats aturats que ballen al són de la música; 827.103 són ocupats a mig camí per dir-ho d’alguna manera, que busquen millora d’ocupació, 193.015 amagats amb un asterisc cabró i nan: Són aquells demandants, sense ocupació, que indiquen en la seva sol·licitud condicions especials de treball (ex: només a domicili, teletreball, a l’estranger, etc.) i la resta, 247.944 són els anomenats TEASS, aturats que realitzen alguna formació (cursets de l’INEM) que també inclou bona part dels que cobren prestacions, subsidis i els del PER, aquests últims la major part de l’any no treballen.

Des del començament de la crisi el col·lectiu d’aturats ha anat minvant en quant a prestacions i subsidis, arribats a tal punt que en l’anterior enquesta de l’EPA es desprenia que només 3 de cada 10 cobraven alguna prestació. En suma, es duplica el percentatge d’aturats que no cobren res en els últims 5 anys, i dels que gaudeixen d’ajudes més de la meitat són ajudes assistencials no contributives. Això es deu al fet que cada vegada són més els aturats que no arriben a la cotització requerida, al costat de les restriccions cada vegada més grans que impedeixen percebre les ajudes. Les sagnies més conegudes van ser aquelles retallades del 2012 on es va reduir el dret a percebre subsidis i ajudes (el Pla Prepara i la de majors de 45 anys van ser esbiaixades). No mereix la pena fer molt èmfasi en el balanç de la taxa de cobertura, és major que l’any passat però menor que l’anterior. La tendència dels beneficiaris és a la baixa pràcticament en tots els tipus de prestacions, per tant la despesa total de protecció per desocupació ha descendit un 8,4% respecte al 2015.

Deixem-ho aquí perquè es tractava de fer una síntesi i ja estic en el límit de ser llegible. Hi ha moltes més dades que les que dono per fer una radiografia del país, però només vaig a ressaltar un concepte més: prendre per bo el “possible repunt econòmic”, i segons les gràfiques el dibuix va cap amunt, em preocupa més que si es diguessin les coses pel seu nom. Les dades són positives per a uns en concret, d’això no n’hi ha dubte, però la bretxa entre rics i pobres s’engrandeix; les empreses de l’IBEX35 tenen millors dividends i en canvi les persones del carrer travessen cada vegada més dificultats. Els fons voltor, Lehman Brothers i qualificadors de risc ens governen amb noms i cognoms i tornen al parquet amb més força. Si la bona economia es tradueix en què les empreses obtenen guanys vertiginosos i tot seguit puntada en el cul a la classe treballadora, perquè forma part de la seva planificació, si aquesta serà la recuperació econòmica, no hi estic d’acord. O es reformula l’economia fugint del creixement de baix valor per a les capes socials treballadores, fent que trobar un treball estable no sigui passar per les dotze proves d’Hèrcules i es garanteix el més bàsic o això se’n va en orris senyors. Quan se senten trets que tocaran el Pacte de Toledo i sonen campanes que es pot recórrer a rendes bàsiques d’emergència és que el «xiringuito» trontolla. Ens veiem treballant fins als 80 anys o més i no és broma.