[Opinió] En lluita per una possibilitat

Les darreres setmanes a Catalunya han sigut intenses, amb una actualitat política canviant difícil de pair pels moviments revolucionaris –articulats majorment mitjançant l’assemblearisme i l’horitzontalitat– i això provoca que qualsevol anàlisi que fem pugui tornar-se obsolet fins i tot abans de fer-se públic. No obstant això, de la mateixa forma que es comença a fer palès que l’actualitat i les constants crides a la mobilització no poden servir per cancel·lar el procés de coordinació que estem encetant, tot això tampoc hauria de posar fre a la necessitat de teixir discurs i estratègia. Amb la modèstia d’estar parlant a títol individual, m’agradaria compartir les meves reflexions que espero que puguin resultar d’utilitat.

Per començar, i ja que la meva trajectòria política s’ha articulat sempre dins de l’anarquisme, m’agradaria comentar que em sembla una llàstima que la majoria d’escrits llibertaris sobre l’actualitat política catalana girin entorn de la crítica o justificació del paper de les anarquistes en aquesta actualitat política. Tot i que comparteixo els arguments que en justifiquen la participació, em sobta que un moviment polític hagi de dedicar temps a justificar perquè ha de participar del que està passant políticament al territori on s’articula. Pel que fa a les crítiques, em sobta encara més que, des d’un discurs on s’intenta dir que les anarquistes no han de caure en certes contradiccions, es justifiqui precisament que una revolucionària assumeixi la més gran de totes les contradiccions: mantenir-se al marge d’un moviment popular de masses que clama per la llibertat.

Per tant, entenguis que en aquest escrit reflexiono com a persona amb voluntat revolucionària –i no des de cap altre etiqueta– i sense dedicar gaires paraules a justificar la necessitat de participar en el que està passant, necessitat que considero òbvia. Sense més preàmbuls:

Però el passat 10 d’octubre ens vam trobar amb el primer símptoma clar de defallida per part del Govern (català) davant de l’Estat (espanyol). El President Puigdemont ens va sorprendre a totes «proclamant» la República Catalana per, pocs segons després, deixar en suspensió l’efectivitat d’aquesta proclamació. Vam elucubrar molt sobre les motivacions que hi havia darrere d’aquesta maniobra, preocupades per la possibilitat d’un pacte entre elits que ens encaminés cap a un pacte fiscal. No obstant això, els següents moviments per part de l’Estat exigint un posicionament clar per part del Govern –a través d’un requeriment amb uns terminis fixats– i finalment l’execució de l’article 155 de la Constitució en un dels seus plantejaments més durs imaginables –la suspensió de facto de l’autonomia de Catalunya– ens fan imaginar que de pacte res, i que el Govern encapçalat per PDCat pretenia jugar la seva última carta diplomàtica amb l’esperança de despertar unes simpaties europees que un cop més no han arribat.

Tot i que a aquesta conclusió ja s’hi podia arribar des de l’1 d’octubre, ara els fets la refermen amb més convicció: la proclamació de la República Catalana és un pas fonamental per garantir la possibilitat d’una resolució positiva pel poble català del conflicte que estem vivint. Per començar, perquè és l’única sortida coherent amb el relat democràtic pel qual hem apostat, i mantenir-nos fidels amb el nostre relat és fonamental estratègicament per no ser derrotades: la força del poble organitzat va fer possible un referèndum amb una participació superior a la que es podia esperar, no només tenint en compte que la majoria de l’unionisme optaria per no votar, sinó també considerant la brutalitat policial que l’Estat va desfermar per impedir la celebració del referèndum. Tenint tot això en compte, el resultat del referèndum s’ha d’entendre com legitim i per tant la proclamació s’ha de dur a terme.

Respecte a això, es podria dir que moltes persones van votar l’1 d’octubre i van votar que sí per rebuig a la repressió de l’Estat i no per veritable convicció independentista, però no és precisament el rebuig a Espanya –i no el nacionalisme– el que impulsa la majoria de l’independentisme català? Igual que moltes llibertàries sabíem el que estàvem cedint quan votàvem que sí, tots els altres vots afirmatius tenen darrere matisos invisibilitzats pel mecanisme del vot. Les limitacions del relat democràtic sustentat en el vot les coneixem de sobres, però així i tot tenia molt de sentit apostar per aquest relat: perquè és el que força més contradiccions a tots els estats occidentals que depenen d’ell per mantenir el seu poder, però sobretot perquè la immensa majoria del poble català hi creu, i les revolucionàries hem d’estar amb el poble, i no a la nostra particular torre de marfil.

Més enllà de la coherència amb el nostre relat, la proclamació efectiva de la independència és ja una qüestió de supervivència. L’acció sense titubejos de l’Estat no podria denotar amb més claredat que Espanya no accepta rendicions; i que no ho faci és altament coherent amb el que representa el règim postfranquista de 1978. Si Espanya cedeix amb el conflicte català… de ben segur es veurà forçada a cedir amb altres territoris del regne, i per tant suposaria la fi de l’Estat espanyol tal com el coneixem. La supervivència del règim del 78 passa, necessàriament, per una derrota absoluta de les pretensions independentistes acompanyada d’una pèrdua d’autonomia i un càstig exemplar a Catalunya. Quan diem que Espanya no accepta diàleg, hem d’entendre que tampoc l’acceptarà si ens rendim; per tant… perquè ho hauríem de fer?

La proclamació efectiva de la Independència comporta, per contra, seguir obligant a l’Estat i als actors internacionals a moure fitxa (sigui a favor nostre o molt probablement a favor d’Espanya) i ens legitima a les catalanes a seguir endavant amb el procés constituent que hem d’emprendre. Certament es podria dir que a les catalanes no ens cal que Puigdemont faci efectiva la independència, que ho podem fer nosaltres mateixes amb tota la legitimitat del món; però sent realistes hem d’acceptar que l’escenari més interessant i que més empodera al poble amb tota la seva diversitat és aquell on les institucions catalanes, encara molt legitimades davant de molta gent, segueixen el mandat democràtic del poble català.

Molt al contrari del que se sol dir, la potencialitat de fer moure fitxa a Espanya i Europa no es troba en les accions que puguin emprendre sengles governs, sinó en el divorci que progressivament es pot anar produint entre els governs i els respectius pobles que subjuga. D’això, i del paper que hem de jugar per fomentar-ho, en parlaré més endavant en aquest mateix text.

El Procés Constituent de la nova societat

La proclamació de la República Catalana juga un paper simbòlic fonamental que ens obre les portes a la necessitat lògica de decidir com serà aquesta nova república. I aquí és on resulta més fonamental que l’esquerra revolucionària catalana en tota la seva diversitat ens sapiguem reconèixer mútuament com aliats. L’objectiu: aconseguir que el nou Estat que s’està construint (independentment de si hi dipositem alguna esperança o no) porti associada una nova manera de fer com a societat. És a dir, la qüestió no és tant el què sinó el com. Hi ha qui cerca un nou estat que garanteixi els drets i llibertats de les persones a través de la influència d’un moviment popular i hi ha qui senzillament volem un moviment popular que acabi suplantant a l’Estat que el subjuga. Que el temps i la lluita doni la raó a qui la tingui, però és aquí i ara que tenim l’oportunitat de generar aquest moviment popular del qual parlem i el moment no ens esperarà per sempre. A l’altra banda hi tenim una burgesia desitjosa de demostrar-li al món com el nou Estat català pot ser l’enveja del neoliberalisme mundial. De nosaltres i de la nostra maduresa estratègica depèn decantar la balança del costat de la revolució.

Si acabem guanyant i la República Catalana es constitueix, sens dubte ens trobarem amb un estat molt més legitimat que l’actual Regne d’Espanya, per tant també hem d’aprofitar la conjuntura actual per exigir-li a aquest estat una legislació favorable a la classe treballadora. Hi ha qui es pot permetre el luxe de no pugnar per reformes legals, però les que tenim consciència de classe sabem de sobres la importància de pugnar per un marc legal que ens permeti enfortir-nos i que ens garanteixi uns mínims de qualitat de vida. De fet, l’única manera en la qual podrem construir efectivament aquest moviment popular amb potencialitat revolucionària és lluitant per victòries reals i palpables, i això ara per ara té molt a veure amb lluitar per drets i llibertats plasmats en una legalitat estatal.

L’unionisme espanyol ha parlat sovint d’una majoria silenciosa. Crec que aquesta majoria és real, però no és el que ells ens volien fer creure: l’unionisme ja s’ha manifestat i ha quedat clar que es tracta d’una minoria sorollosa; al contrari, la majoria silenciosa és un gruix de la classe treballadora que sent massa rebuig per la burgesia catalana i el seu discurs nacionalista però que alhora rebutja el filofeixisme i discurs de dretes inherent a l’unionisme espanyol. Per no parlar de totes les persones migrants menyspreades legalment dins d’Espanya, que no van poder votar l’1O i que segueixen excloses en la llei de transitorietat catalana. Una de les missions fonamentals dels moviments revolucionaris és apel·lar a aquesta majoria silenciosa i convèncer-la de la potencialitat des d’una perspectiva de classe de sumar-se al procés constituent de la nova societat catalana, i aquesta missió l’acomplirem a base de fets, a força de demostrar que estem disposades a lluitar per una societat inclusiva.

Al principi de l’article parlava de com els mecanismes organitzatius horitzontals xocaven amb l’actualitat política, que avança als habituals ritmes institucionals veloços tan propis d’organismes verticals. A parer meu, aquesta lentitud a l’hora de ser propositius provoca que els CDR vagin sempre a remolc d’altres actors polítics, bàsicament del Govern com a portador de novetats institucionals i la Taula per la Democràcia (ANC, Òmnium, CCOO, UGT i altres) com a organitzadora de convocatòries. Tot i que sovint les iniciatives que sorgeixen d’aquests espais són d’una necessitat tan òbvia respecte en l’actualitat política que no cal major reflexió que sumar-s’hi, sí que sovint tenen un caràcter que sembla voler equilibrar la voluntat de mobilització amb la necessitat de què aquesta mobilització no desbordi a les entitats convocants, i aquesta manera de fer pot xocar amb la necessitat de què sigui el poble qui marqui l’agenda política des de baix. Un altre espai de coordinació és la Plataforma Unitària contra la Repressió i pels Drets i les Llibertats (encapçalada pels principals sindicats alternatius que convocaren la vaga del 3 d’octubre) de la que cal esperar una major receptivitat als objectius revolucionaris; però per establir una col·laboració amb qualsevol d’aquests espais cal desenvolupar una entitat pròpia com a actor polític.

Els CDR necessiten mantenir (o acabar de desenvolupar) la seva autonomia local, alhora necessiten la capacitat d’actuar com a actor polític i finalment necessiten l’agilitat de poder coordinar-se per actuar logísticament. I tot això amb capacitat de reacció per adaptar-se a la canviant actualitat política. Fins ara ens està costant sortir de l’horitzontal però lent model del consens amb delegació de mandats específics, i en aquest sentit la Plataforma Azadí va fer una proposta força interessant basada en el funcionament popular de Rojava. L’article, complet i contrastat amb l’experiència real d’una comunitat de 3 milions de persones, és d’un valor que els CDR no podem passar per alt, i pot ser la clau per a establir el model de coordinació que necessitem.

Escollim el model que escollim, crec que hauríem de deixar d’obsessionar-nos en el consens absolut i optar per la delegació complementada amb un bon sistema de control i revocació de delegats i el funcionament per proposta i adhesions per poder actuar amb agilitat com un agent polític amb veu pròpia. Els CDR tenen maneres de fer molt diverses; en les nostres mans està decidir si potenciem allò que ens uneix o si preferim capficar-nos en allò que ens fa diferents.

Una història de ruptura: crida internacionalista

La independència d’un poble comença amb l’autodeterminació d’aquest propi poble, però per ser efectiva, com a mínim en un món tan interrelacionat com aquest, necessita el reconeixement de molts altres pobles. Si parlo de pobles i no de governs és perquè una de les lliçons històriques que estem aprenent aquestes setmanes és que el poble conscient i organitzat és capaç de fer el que vulgui, i pot obligar al govern que se’n nodreix a fer coses que d’altra manera no faria.

El govern encapçalat per la dreta catalana ha buscat aliances governamentals a Europa, però sembla que el que s’ha trobat és la camaraderia dels governs europeus amb l’eficient govern espanyol que tan bé a seguit les polítiques de la Troika. Difícil saber com han anat les coses realment, però potser la rebel·lió i capacitat d’autogovern que hem demostrat les catalanes en dies tan crucials com l’1O han jugat també el seu paper per espantar els governs europeus, que veuen en la futura República un model social que no resultaria tan dòcil als seus interessos.

De manera coherent amb els nostres objectius revolucionaris, una de les tasques que se’ns presenta és cercar ara complicitats de tu a tu amb altres pobles: teixir solidaritat internacionalista. Primerament amb la resta de pobles sota el govern de l’Estat espanyol. Per a fer-ho hem de saber anar més enllà d’interpretacions nacionalistes simplificadores; hem d’entendre, assumir i promoure la diversitat de la gent que viu a Catalunya. De la mateixa manera que hem d’eixamplar la base del procés constituent, hem de demostrar que el que està passant aquí i ara és un exemple reproduïble arreu de l’Estat, i que pot formar part d’un procés col·lectiu de ruptura amb el règim postfranquista de 1978.

En un segon terme, hem de saber apel·lar a la resta de pobles del món i no caure en l’etnicisme barat de dir que les catalanes som un poble «collonut» sota el jou dels espanyols, un poble que mereix formar part de la civilitzada (i blanca) Europa enfront de la no tan civilitzada (i més aviat africana) Espanya. Al contrari, hem d’apel·lar en peu d’igualtat als pobles del món, i assenyalar als governs que conformen la Unió Europea com a botxins de la llibertat de les persones i de la seva autodeterminació nacional.

Reflexió final

Desprès d’aquestes paraules, només em queda per dir que davant del que estem vivint no tenim gaires certeses. Existeix la possibilitat de «perdre», que Espanya surti reforçada de tot això i encetem una nova fase del règim del 78, on la centralitat de l’Estat anirà a més, la diversitat nacional i cultural de la península es veurà encara més amenaçada i els drets i llibertats de les persones reculin.

Potser «guanyem» la República, però d’aquella manera… No ens enganyem; és factible, fins i tot probable, que la República Catalana acabi sent un Estat tan menyspreable com el Regne d’Espanya. Moltes de les que hem crescut al caliu dels moviments llibertaris opinem, alhora, que cap Estat ens farà efectivament lliures.

No obstant tot això, estem en lluita per una possibilitat: la d’aconseguir construir una societat amb més i millors drets i llibertats per a totes les persones; una societat en la qual tot el camí i tot l’esforç que hi estem invertint engendraran una cultura de lluita, un moviment potencialment revolucionari que serà el motor de les futures lluites que encara han d’arribar. Crec que és una possibilitat real, més real que tot el que moltes de nosaltres hem viscut fins ara, i per tant crec que és una possibilitat per la qual val la pena dedicar-nos en cos i ànima. Al cap i a la fi, el que de cap de les maneres podem oblidar és que el desenllaç dels esdeveniments depèn de nosaltres.