[Luites] El problema de l’habitatge i la seva relació amb el món del treball

[CAT]

La crisi de l’habitatge és una de les característiques del nostre temps. El procés inexorable d’acumulació capitalista s’ha centrat en l’acumulació d’habitatges que són entesos com a commodities o mercaderia per a invertir, i no com a llocs de residència als quals protegir. El capitalisme especulatiu, simbolitzat per les borses de valors i els fons voltor, entén l’habitatge com un recurs per a fer diners, de la mateixa manera que aplica a les pensions privades, les funeràries o les mútues de sanitat privada. Tot s’hi val, per a especular i enriquir-se. I allò que és essencial per a la vida és el més rendible.

Aquest procés es va accelerar en l’última dècada a causa de l’explosió de la bombolla immobiliària en 2008. Com ja han explicat amb encert algunes persones amb majors coneixements d’economia que jo, la banca es va trobar amb actius enormes en forma d’edificis invendibles. No només això, si no que les persones propietàries, en començar a tenir problemes laborals, no podien pagar les hipoteques. D’aquí, que el problema s’anés traslladant d’un sector a un altre fins a fer perillar tot el sistema.

Cap a 2012 es va trobar la solució. Els bancs es van anar fusionant – o, més aviat, els més grans es van menjar als petits – mentre que els estats occidentals van posar diners a mansalva. A l’estat espanyol se’ls va perdonar uns 60.000 milions d’euros en concepte de rescat sense pràcticament contraprestacions. Això va ser un escàndol majúscul que la classe obrera a penes va poder combatre.

Però una altra de les conseqüències d’aquelles mesures va ser l’entrada en escena dels fons voltor. Aquests fons de capital de risc van comprar tots els actius “tòxics” que la banca es volia llevar de damunt. De sobte van acumular molts milers de pisos, entrant amb força en el mercat immobiliari. A partir de llavors, aquests fons es van sentir amb la suficient legitimitat com per a dictar les regles.

Un altre factor a tenir en compte va ser l’aparició massiva dels pisos turístics. Les plataformes en línia de lloguer de pisos per uns pocs dies van irrompre amb força i rampell se li va donar una sortida a tants pisos buits que hi havia en les grans ciutats. Aprofitant l’auge del turisme de masses que ha provocat la dinàmica dels vols low-cost, els multipropietaris van posar en el mercat milers de pisos turístics. Ja es coneix l’impacte sens dubte gentrificador i francament violent d’aquestes pràctiques en els nostres barris.

Avui dia patim les conseqüències d’aquelles males polítiques i tenim un mercat de l’habitatge a la mercè de grans especuladors que no dubten a fer fora de les seves cases a persones que no els han pagat alguna factura, a vegades amb deutes ridículs, d’unes desenes d’euros.

El problema de l’habitatge està vinculat al model econòmic. Al cap i a la fi, a què es dedica el país? Fa uns anys a construir habitatge, ara al turisme. No hi havia altres plans per a l’estat espanyol. La precarització de les condicions laborals a partir dels anys 90 i l’arribada de milions de treballadores i treballadors estrangers a les dècades següents van conformar un nou proletariat permanentment endeutat, que encadena contracte brossa rere contracte brossa, i que no aconsegueix aconseguir una estabilitat vital de cap classe. El lloguer està pels núvols, i comprar un pis és impossible.

Des del punt de vista de l’anarcosindicalisme el problema de fons està vinculat al mercat laboral. Si tu perds el teu treball, o vius de forma tan precària que els teus ingressos no t’arriben per a cobrir les teves despeses, tindràs problemes d’habitatge. Moltes vegades qui acaba demanant ajuda a les plataformes o sindicats d’habitatge primer va passar per un acomiadament, o per una incapacitat de llarga durada.

Com veiem amb els dos arguments anteriors, el moviment de l’habitatge és necessari, però està tractant les conseqüències de la crisi i no l’origen. L’origen primigeni està en la derrota de les esquerres als anys 70, que va posar en safata l’ofensiva neoliberal de les dècades següents. La reconversió industrial, les desregulacions i privatitzacions van ser la tònica que va desarticular el moviment obrer. Amb un moviment obrer en decadència, no hi havia ningú que pogués detenir l’ofensiva capitalista.

L’anarcosindicalisme proposa construir una gran organització de classe que torni a posar sobre la taula la qüestió del model econòmic (què produir, per a què, amb qui, a costa de què…) i del control del mercat laboral. I fruit d’aquesta perspectiva, tractar la qüestió de l’habitatge té un altre sentit.

Però mentre això no es vagi articulant hem de realitzar altres actuacions. Com el primer són les persones, podem actuar en dues direccions:

• Secundar i confluir en la mesura que sigui possible – ja que la nostra funció és prioritàriament laboral – amb el moviment d’habitatge.

• Promoure i acollir assessories jurídiques o sindicals d’habitatge per a l’afiliació dels sindicats, o de les persones que ens són afins i properes.

Com el nostre objectiu és treure l’habitatge del mercat podem:

• Exigir més habitatge protegit, que no pugui ser objecte de compravenda, sinó que sigui de propietat pública.

• Posar límit a aquesta pràctica de tenir pisos com a “inversió”.

• Exigir la prohibició dels fons voltor i expropiació del seu parc d’habitatge.

L’actual govern socio-liberal de PSOE i Sumar és incapaç d’enfrontar-se als grans capitals transnacionals. Ho solucionen tot amb xecs i no s’atreveixen a retallar els beneficis dels especuladors. Ja no diguem prohibir-los! Una cosa raonable avui dia, com imposar que els lloguers no passin del 30% dels ingressos de la inquilina, seria encarat des del Govern des de la perspectiva de donar-li més diners a la gent en forma de beques, de Renda Bàsica Universal o ingressos mínims. Sabem que això no és la solució, ja que els rendistes poden pujar l’import dels lloguers gairebé d’un dia per a l’altre. El que cal exigir és habitatge garantit per a tota la vida. Els subsidis sempre acabaran beneficiant als rics.

La nostra proposta de base és sempre el control sindical. A la Revolució de 1936 els nostres antecessors van promoure una política pública d’habitatge que va rebaixar radicalment els lloguers i que va posar la propietat en mans dels municipis, gestionada pels sindicats. Però no seria tan encertat proposar això avui dia, ja que els municipis estan també al servei del mercat. El que es municipalitza avui, ho poden privatitzar dins de 4 anys.

El control sindical actual passa per ser part de la negociació col·lectiva. Tot en aquesta vida és producte de la correlació de forces. Sindicats febles provoquen retrocessos en les condicions de vida de la classe treballadora. Lògicament per a negociar, cal tenir força. A Suècia el sindicat d’inquilins negocia els lloguers amb l’Estat¹. Entenem que això és part de la solució, com també ho seria el cooperativisme d’habitatge (si és que els habitatges són propietats que no es puguin vendre). Però no és tota la solució, ja que necessita una resposta global i sistèmica, que construeixi una altra societat segons altres valors.

I per últim afegir que quan parlem de negociació col·lectiva també estem parlant de salari. I a l’hora, parlar de salari és parlar d’horaris i càrrega de treball i, en definitiva, fer sindicalisme.

Sigui com sigui, el que ens toca construir avui dia són les organitzacions de classe massives que requereix el moment.

¹ Ver https://www.xataka.com/magnet/como-funciona-alquiler-regulado-suecia-donde-hay-que-esperar-veinte-anos-para-piso-1

 

Miguel G. Gómez

Secretari General de CNT Catalunya i Balears

[CAS]

El problema de la vivienda y su relación con el mundo del trabajo

La crisis de la vivienda es una de las características de nuestro tiempo. El proceso inexorable de acumulación capitalista se ha centrado en la acumulación de viviendas que son entendidas como commodities o mercancía para invertir, y no como lugares de residencia a los que proteger. El capitalismo especulativo, simbolizado por las bolsas de valores y los fondos buitre, entiende la vivienda como un recurso para hacer dinero, de la misma manera que utilizan las pensiones privadas, las funerarias o las mutuas de sanidad privada. Todo vale para especular y enriquecerse. Y lo que es esencial para la vida es lo más rentable.

Este proceso se aceleró en la última década debido a la explosión de la burbuja inmobiliaria en 2008. Como ya han explicado con acierto algunas personas con mayores conocimientos de economía que yo, la banca se encontró con activos enormes en forma de edificios invendibles. No sólo eso, si no que las personas propietarias, al comenzar a tener problemas laborales, no podían pagar las hipotecas. De aquí, que el problema se fuese trasladando de un sector a otro hasta hacer peligrar todo el sistema.

Hacia 2012 se halló la solución. Los bancos se fueron fusionando – o, más bien, los más grandes se comieron a los pequeños – mientras que los estados occidentales pusieron dinero a mansalva. En el estado español se les perdonó unos 60.000 millones de euros en concepto de rescate sin apenas contraprestaciones. Esto fue un escándalo mayúsculo que la clase obrera apenas pudo combatir.

Pero otra de las consecuencias de aquellas medidas fue la entrada en escena de los fondos buitre. Estos fondos de capital riesgo compraron todos los activos tóxicos que la banca se quería quitar de encima. De pronto acumularon muchos miles de pisos, entrando con fuerza en el mercado inmobiliario. A partir de entonces, esos fondos se sintieron con la suficiente legitimidad como para dictar las reglas.

Otro factor a tener en cuenta fue la aparición masiva de los pisos turísticos. Las plataformas online de alquiler de pisos por unos pocos días irrumpieron con fuerza y pronto se le dio una salida a tantos pisos vacíos que había en las grandes ciudades. Aprovechando el auge del turismo de masas que ha provocado la dinámica de los vuelos low-cost, los multipropietarios pusieron en el mercado miles de pisos turísticos. Ya se conoce el impacto a todas luces gentrificador y francamente violento de estas prácticas en nuestros barrios.

Hoy en día padecemos las consecuencias de aquellas malas políticas y tenemos un mercado de la vivienda a merced de grandes especuladores que no dudan en echar de sus casas a personas que no les han pagado alguna factura, a veces con deudas ridículas, de unas decenas de euros.

El problema de la vivienda está vinculado al modelo económico. A fin de cuentas, ¿a qué se dedica el país? Hace años a construir vivienda a mansalva. Ahora al turismo. No había otros planes para España. La precarización de las condiciones laborales a partir de los años 90 y la llegada de millones de trabajadoras y trabajadores extranjeros en las décadas siguientes conformaron un nuevo proletariado permanentemente endeudado, que encadena contrato basura tras contrato basura, y que no logra conseguir una estabilidad vital de ninguna clase. El alquiler está por las nubes, y comprar un piso es imposible.

Desde el punto de vista del anarcosindicalismo el problema de fondo está vinculado al mercado laboral. Si tú pierdes tu trabajo, o vives de forma tan precaria que tus ingresos no te llegan para cubrir tus gastos, tendrás problemas de vivienda. Muchas veces quien acaba pidiendo ayuda a las plataformas o sindicatos de vivienda primero pasó por un despido, o por una incapacidad de larga duración.

Como vemos con los dos argumentos anteriores, el movimiento de la vivienda es necesario, pero está tratando las consecuencias de la crisis y no el origen. El origen primigenio está en la derrota de las izquierdas en los años 70, que puso en bandeja la ofensiva neoliberal de las décadas siguientes. La reconversión industrial, las desregulaciones y privatizaciones fueron la tónica que desarticuló el movimiento obrero. Con un movimiento obrero en decadencia, no había nadie que pudiese detener la ofensiva capitalista.

El anarcosindicalismo propone construir una gran organización de clase que vuelva a poner sobre la mesa la cuestión del modelo económico (qué producir, para qué, con qué, con quiénes, a costa de qué…) y del control del mercado laboral. Y fruto de esta perspectiva, tratar la cuestión de la vivienda tiene otro sentido.

Pero mientras esto no se vaya articulando debemos realizar otras actuaciones. Como lo primero son las personas, podemos actuar en dos direcciones:

• Apoyar y confluir en la medida de lo posible – ya que nuestra función es prioritariamente laboral – el movimiento de vivienda.

• Promover y acoger asesorías jurídicas o sindicales de vivienda para la afiliación de los sindicatos, o de las personas que nos son afines y próximas.

Como nuestro objetivo es sacar la vivienda del mercado podemos:

• Exigir más vivienda de protección oficial, que no pueda ser objeto de compra-venta, sino que sea de propiedad pública.

• Poner coto a esta práctica de tener pisos como “inversión”.

• Exigir la prohibición de los fondos buitre y expropiación de su parque de vivienda.

El actual gobierno socio-liberal de PSOE y Sumar es incapaz de enfrentarse a los grandes capitales transnacionales. Lo solucionan todo con cheques y no se atreven a recortar los beneficios de los especuladores. Ya no digamos prohibirlos. Algo razonable hoy en día, como imponer que los alquileres no pasen del 30% de los ingresos de la inquilina, sería encarado desde el Gobierno desde la perspectiva de darle más dinero a la gente en forma de becas, de Renta Básica Universal o ingresos mínimos. Sabemos que esto no es la solución, ya que los rentistas pueden subir el importe de los alquileres casi de un día para el otro. Lo que hay que exigir es vivienda garantizada de por vida. Los subsidios siempre acabarán beneficiando a los ricos.

Nuestra propuesta de base es siempre el control sindical. En la Revolución de 1936 nuestros antecesores promovieron una política pública de vivienda que rebajó radicalmente los alquileres y que puso la propiedad en manos de los municipios gestionadas por los sindicatos. Pero no sería tan acertado proponer esto hoy en día, puesto que los municipios están también al servicio del mercado. Lo que se municipaliza hoy, lo pueden privatizar dentro de 4 años.

El control sindical actual pasa por ser parte de la negociación colectiva. Todo en esta vida es producto de la correlación de fuerzas. Sindicatos débiles provocan retrocesos en las condiciones de vida de la clase trabajadora. Lógicamente para negociar, hay que tener fuerza. En Suecia el sindicato de inquilinos negocia los alquileres con el Estado¹. Entendemos que esto es parte de la solución, como también lo sería la del cooperativismo de vivienda (si es que las viviendas son propiedades que no se puedan vender). Pero no es toda la solución, puesto que necesita una respuesta global y sistémica, que construya otra sociedad según otros valores.

Y por último añadir que cuando hablamos de negociación colectiva también estamos hablando de salario. Y a la vez, hablar de salario es hablar de horarios y carga de Trabajo y, en definitiva, hacer sindicalismo.

Sea como fuere, lo que nos toca construir hoy en día son las organizaciones de clase masivas que requiere el momento.

¹ Veure https://www.xataka.com/magnet/como-funciona-alquiler-regulado-suecia-donde-hay-que-esperar-veinte-anos-para-piso-1