Sobre el col·lapse, nou llibre de Carlos Taibo

Acabo de publicar un llibre titulat Colapso. Capitalismo terminal, transición ecosocial, ecofascismo (Los Libros de la Catarata). Em permeto resumir aquí, amb vocació fonamentalment pedagògica, algunes de les tesis que defenso en aquesta obra. Ho faig, d’altra banda, des de la certesa que el debat relatiu a un eventual col·lapse general del sistema que patim falta de forma flagrant tant en els mitjans d’incomunicació com entre els responsables polítics. Dit això, agrego que no estic en condicions d’afirmar taxativament que es produirà aquest col·lapse general, i menys encara d’avançar una data sobre aquest tema. Em limito a assenyalar que aquest col·lapse és probable. No només això: que les dades que van arribant conviden a concloure que és cada vegada més probable, una cosa que, per si sola, convidaria a assumir una estratègia de reflexió, de prudència i, clar, d’acció.

Què és el col·lapse?

El col·lapse és un procés, o un moment, del que es deriven diverses conseqüències delicades: canvis substancials, i irreversibles, en moltes relacions, profundes alteracions pel que fa a la satisfacció de les necessitats bàsiques, reduccions significatives en la grandària de la població humana, una general pèrdua de complexitat en tots els àmbits -acompanyada d’una creixent fragmentació i d’una reculada dels fluxos centralitzadors-, la desaparició de les institucions prèviament existents i, finalment, la fallida de les ideologies legitimadores, i de molts dels mecanismes de comunicació, de l’ordre antecessor.

Importa subratllar, de qualsevol manera, que alguns dels trets que s’atribueixen al col·lapse no tenen necessàriament una condició negativa. Tal és el cas dels que es refereixen a una nova ruralització, als guanys en matèria d’autonomia local o a una general reculada dels fluxos jeràrquics. Deixant això de banda, és raonable avançar que el concepte de col·lapse té certa dimensió etnocèntrica: és molt difícil –o molt fàcil- explicar què és el col·lapse a un nen nascut a la franja de Gaza; no ho és tant, per contra, fer-ho entre nosaltres.

Quines són les causes previsibles d’un col·lapse general del sistema?

Conforme a una visió molt estesa, i controvertida, caldria identificar dues causes principals del col·lapse, en el benentès que a la rebotiga n’operarien d’altres que arribat el cas podrien adquirir un paper prominent o oficiar com a multiplicadors de tensió. Les dues causes principals són el canvi climàtic i l’esgotament de les matèries primeres energètiques que emprem.

Pel que fa al canvi climàtic, sembla inevitable que la temperatura mitjana del planeta pugi almenys dos graus pel que fa als nivells anteriors a l’era industrial. Quan s’assoleixi aquest moment ningú sap el que vindrà després, més enllà de la certesa que no serà precisament saludable. Conegudes són, d’altra banda, les conseqüències esperables del canvi climàtic: a més d’un increment general de les temperatures es faran valer –es fan valer ja- una pujada del nivell del mar, un progressiu desglaç dels pols, la desaparició de moltes espècies, l’extensió de la desertització i de la desforestació, i, en fi, problemes creixents en el desplegament de l’agricultura i la ramaderia.

Pel que fa a l’esgotament de les matèries primeres energètiques, el primer que cal subratllar és la nostra dramàtica dependència en relació amb els combustibles fòssils. Si renunciem al petroli, al gas natural i al carbó, no quedarà res de la nostra civilització termoindustrial. Segons una estimació, sense aquests combustibles un 67% de la població del planeta moriria. Antonio Turiel sosté que el pic conjunt de les fonts no renovables es produirà el 2018, de tal manera que inequívocament la producció d’aquelles es reduirà i els preus s’incrementaran en un escenari en el qual caldrà aportar cada vegada més energia per obtenir cada vegada menys energia. Encara que es poden imaginar canvis en la combinació de fonts que avui emprem, amb un major pes assignat, per exemple, a les renovables i al carbó, no hi ha substituts a curt i mig termini per a les fonts presents. Qualsevol canvi reclamarà, inequívocament, transformacions onerosíssimes.

Entre els elements acompanyants del col·lapse que podrien adquirir, si s’escau, un relleu principal no està de més que esmenti els que segueixen: (a) la crisi demogràfica; (b) una delicadíssima situació social –amb més 3.000 milions d’éssers humans condemnats a malviure amb menys de 2 dòlars diaris-; (c) l’esperable extensió de la fam, acompanyada, en molts casos, d’una escassetat d’aigua; (d) l’expansió de les malalties –en la forma d’epidèmies i pandèmies, de multiplicació dels càncers i les malalties cardiovasculars i de reaparició de dolències com la tuberculosi-; (e) un entorn infernal per a les dones –són el 70% dels pobres i desenvolupen el 67% del treball, per rebre només un 10% de la renda-; (f) el presumible efecte multiplicador de la crisi financera, amb les seves seqüeles en forma de caotització, inestabilitat, pèrdua de confiança i incertesa; (g) la fallida de molts Estats, estretament vinculada a les guerres de rampinya assestades per les potències del Nord; (h) les seqüeles de la subordinació de la tecnologia als interessos privats; (i) una petjada ecològica disparada –l’espai bioproductiu consumit avui és de 2,2 hectàrees per habitant, per sobre de les 1,8 que la Terra posa a la nostra disposició-, i (j) una inquietant idolatria del creixement econòmic.

Quins són els trets previsibles de l’escenari posterior al col·lapse?

Qualsevol resposta a aquesta pregunta ha de ser per força especulativa. Perquè no passés així hauríem de conèixer les causes majors del col·lapse, si aquest té un caràcter sobtat o no, les seves eventuals variacions geogràfiques o la naturalesa de les reaccions suscitades. Encara que tampoc és possible fixar el moment del col·lapse, no està de més que assenyali que molts analistes es refereixen sobre aquest tema als anys que separen 2020 i 2050.

Fins i tot amb això, i si es tracta d’identificar els trets generals de la societat postcolapsista, bé poden ser aquests: (a) una escassetat general d’energia, amb efectes visibles en matèria de transport, subministraments i turisme, i a l’empara d’una general desglobalització; (b) greus problemes per a la preservació de moltes de les estructures de poder i dominació, i en particular per les més centralitzades i tecnologitzades; (c) una aguda confrontació entre fluxos centralitzadors, hipercontroladors i hiperrepressius, d’una banda, i fluxos descentralitzadors i llibertaritzants, per l’altre; (d) inquietants confusions entre el públic i el privat, amb una manifesta extensió de la violència de la qual seran víctimes principals les dones; (e) una trama econòmica general marcada per la reducció del creixement, el tancament massiu d’empreses, l’extensió de la desocupació, la desintegració dels anomenats Estats del benestar, la pujada dels preus dels productes bàsics, la fallida del sistema financer, l’enfonsament de les pensions i reculades visibles en sanitat i educació; (f) un deteriorament general de les ciutats, amb pèrdua d’habitants i desigualtats creixents; (g) un escenari delicat al món rural, resultat de la mala gestió dels sòls, del monocultiu, de la mecanització i de la mercantilització, i (h) una reducció de la població planetària.

En el cas precís de la península Ibèrica, els antecedents són dolents, com ho testimonien l’abandó de les energies renovables, el balafiament i l’escassa eficiència energètica, la lamentable aposta per l’alta velocitat ferroviària i per les autopistes, la baixa producció de matèries primeres energètiques, l’alt consum de petroli i, en fi, a la rebotiga, el deute. El canvi climàtic es traduirà abans de res en una pujada notable de les temperatures en la meitat meridional de la península, amb efectes greus sobre l’agricultura i una insalvable crisi de la indústria turística. Això al marge, es faran valer fenòmens planetaris com els vinculats amb la fallida d’empreses, l’explotació laboral, l’empobriment, la crisi financera, la desnutrició, el deteriorament de la sanitat i el descrèdit de les institucions.

Què proposen, com a alternativa, els moviments per la transició ecosocial?

Substancialment el que proposen no és altra cosa que una recuperació del vell projecte llibertari de la societat autoorganizada des d’a baix, des de l’autogestió, des de la democràcia i l’acció directes, i des del suport mutu. Si es tracta d’identificar, de qualsevol manera, alguns dels trets d’aquesta transició ecosocial, i de l’escenari final acompanyant, bé poden ser els que segueixen: (a) la reaparició, en el terreny energètic, de velles tecnologies i hàbits, en un escenari de menor mobilitat i de reculada visible de l’automòbil en profit del transport públic; (b) el desplegament d’una infinitat d’economies locals descentralitzades; (c) l’assentament de formes de treball més dur, però en un entorn millor, sense desplaçaments, amb ritmes més pausats, amb el desig de garantir l’autosuficiència, i sense empresaris ni explotació; (d) la progressiva remissió de la societat patriarcal, en un escenari de repartiment dels treballs i de reculada de la pobresa femenina; (e) una reducció de l’oferta de béns, i en particular de la dels productes importats, en un marc de sobrietat i senzillesa voluntàries; (f) la recuperació de la vida social i de les pràctiques de suport mutu; (g) una sanitat descentralitzada basada en la prevenció, en l’atenció primària i en la salut pública, amb un menor ús de medicaments; (h) el desplegament de fórmules de deseducació extremadament descentralitzades; (i) una vida política marcada per l’autogestió i la democràcia directa; (j) una general desurbanització, amb reducció de la població de les ciutats, expansió de la vida dels barris i progressiva desaparició de la separació entre el mitjà urbà i el rural, i (k) una activa tornada a la ruralitat, amb creixement de la població del camp en un escenari definit per les petites explotacions i les cooperatives, la recuperació de les terres comunals i la desaparició de les grans empreses. Cinc verbs resumeixen, per ventura, el sentit de fons de moltes d’aquestes transformacions: decréixer, desurbanitzar, destecnologitzar, despatriarcalitzar i descomplicar.

Encara que el prefix “eco-“ se sol identificar amb realitats saludables, no està de més que assenyali que en el partit nazi, el partit de Hitler, operava un poderós grup de pressió de caràcter ecologista, defensor de la vida rural i recelós davant les conseqüències de la industrialització i de la tecnologització. Cert és que aquest projecte es bolcava en favor d’una raça triada que havia d’imposar-se, sense aturar-se en els mitjans, a tots els altres…

Carl Amery ha subratllat que estaríem molt equivocats si concloguéssim que les polítiques que van abraçar els nazis alemanys vuitanta anys enrere remeten a un moment històric singular, conjuntural i, per això, afortunadament irrepetible. Amery ens emplaça a estudiar aquestes polítiques donat que bé poden reaparèixer entre nosaltres, no defensades ara per ultramarginals grups neonazis, sinó postulades per alguns dels principals centres de poder polític i econòmic, cada vegada més conscients de l’escassetat general que s’aveïna i cada vegada més decidits a preservar aquests recursos escassos en unes poques mans en virtut d’un projecte de darwinisme social militaritzat, això és, d’ecofeixisme. Aquest últim, que en una de les seves dimensions principals respon a presumptes exigències demogràfiques, reivindicaria la marginació, si escau l’extermini, de bona part de la població mundial i tindria ja manifestacions preclares en la renovada lògica imperial que abracen les potències occidentals. Cert és que l’escenari general de crisi energètica pot afeblir sensiblement els actius al servei d’un projecte ecofeixista.

El col·lapse suscita reaccions vàries. Una d’elles s’assenta, sense més, en la ignorància, visiblement induïda pel negacionisme que proposen les grans empreses pel que fa al canvi climàtic o a l’esgotament del petroli. Una segona reacció beu d’un optimisme sense fre, traduït en una fe cega en què allò que desitgem es farà realitat, en la intuïció que els canvis seran lents, predictibles i manejables, en la certesa que encara tenim temps o, finalment, en la confiança en els governants. Una tercera posició és la dels qui estimen que inexorablement apareixeran tecnologies que permetran resoldre tots els problemes. No falten, en un quart estadi, els qui prefereixen acollir-se al carpe diem i, a aquest efecte, consideren que només ha de preocupar-nos el més immediat i el que està més a prop. Hi ha qui s’acull, en suma, al concepte de culpa i addueix, bé que no té cap obligació de resoldre els problemes que van crear uns altres, bé que l’espècie humana s’ha fet mereixedora, per la seva conducta, d’un càstig severíssim.

En aquest mateix ordre de coses, Elisabeth Kubler-Ross ha identificat cinc etapes en el processament del col·lapse: la negació, l’angoixa, l’adaptació, la depressió i l’acceptació. Per darrere de moltes de les reaccions esmentades s’aprecia, de qualsevol manera, el designi, en bona part de la població del Nord opulent, de no renunciar a la seva manera de vida present, i de preservar els nivells actuals de consum i de status social. I s’aprecia també una ferma negativa a pensar en les generacions esdevenidores i en les altres espècies que ens acompanyen a la Terra.

El capitalisme és un sistema que ha demostrat històricament una formidable capacitat d’adaptació als reptes més dispars. La gran pregunta avui és la relativa a si, portat d’un impuls incontenible encaminat a acumular espectaculars beneficis en un període de temps molt breu, no estarà cavant la seva pròpia tomba, amb l’agreujant, clar, que dins de la tomba hi estem nosaltres.

Davant el risc d’un col·lapse proper, al món alternatiu les respostes són, en substància, dues. Mentre la primera entén que no queda un altre horitzó que el d’esperar a que arribi aquest col·lapse -serà l’únic camí que permeti que la majoria dels éssers humans s’adonin dels seus deures-, la segona considera que cal sortir amb urgència del capitalisme i que sobre aquest tema, i a títol provisional, la cosa que es troba al nostre abast és obrir espais autònoms autogestionats, desmercantilitzats i, tant de bo, despatriarcalitzats, propiciar la seva federació i acréixer la seva dimensió de confrontació amb el capital i amb l’Estat. Si uns interpreten que aquests espais ens serviran per esquivar el col·lapse, uns altres creuen que és preferible concebre’ls com a escoles que ens prepararan per sobreviure en l’escenari posterior a aquell. El més probable, de qualsevol manera, és que no aconseguim evitar el col·lapse: el que està al nostre abast és, més aviat, postergar una mica la seva manifestació i, tal vegada, mitigar algunes de les seves dimensions més negatives.

Sembla clar, de qualsevol manera, que no hi ha cap motiu seriós per dipositar la nostra esperança en unes institucions, les del sistema, sotmeses als interessos privats, jerarquitzades, militaritzades i aberrantment curterministes. Una de les estratègies més grans del capitalisme contemporani es beneficia de l’enorme habilitat que el sistema mostra a l’hora d’evitar que ens fem les preguntes importants. I és que una obstinació principal del capitalisme actual consisteix a buscar desesperadament matèries primeres i tecnologies que ens permetin conservar allò del que avui disposem, sense permetre que ens preguntem pel principal: realment ens interessa conservar això amb el que avui comptem, o amb el que compten, més ben dit, uns pocs?