Vaig reallotjar a la seva família l’any 2014. Tenia 12 anys. Cabell embolicat, mirada viva, extremadament prim. Quan els visitava em rebia amb efusió i un gran xoc de mans. La seva família va okupar seguint un relat de misèria que ja coneixem massa bé: desocupació, deutes, desnonament, fam i indigència.

Ell estava un dia jugant a la play al sofà d’una casa convencional i l’endemà es trobava amuntegat amb els seus germans en un matalàs sota el sostre d’uralita d’una barraca. Allí vaig entrevistar a la seva família. Va ser de les poques vegades on em va semblar insultant demanar cap documentació.

Quan va canviar de col·legi va patir assetjament. “Okupa” era un insult feridor que li llançaven els nens que no sabien el que era tenir l’aigua i la llum tallades. Els pocs que jugaven amb ell li explicaven el que sentien a casa sobre ell i la seva família. Va ser un mes de plor i angoixa.

Una tarda ens la passem jugant al saló i li vaig explicar el que per mi era ser un okupa. Li vaig explicar l’injust que em semblava un món de cases buides i gent sense llar, unes lleis que perseguien als indigents i defensaven als que traficaven amb els habitatges, i una cultura on els nens com ell s’havien de sentir culpables per ser pobres. No va plorar més per ser okupa. Va començar a sorgir una consciència social precoç, cert orgull del supervivent.

La idea que ajudar-se uns als altres era més important que competir creixia en ell de forma pràctica.

Amb el pas del temps em va preguntar per les meves idees. Mai em va semblar temptador adoctrinar. Contra els que parlen d'”educar anarquistamente”, sempre vaig recordar l’advertiment de Mella sobre que no hi havia res més grotesc que un nen donant visques a l’anarquia. M’interessava més que m'”eduqués” ell a mi, refrescar-me en la seva ingenuïtat.

Vaig ser honest i li vaig explicar algunes de les meves perspectives sobre el món, però no vaig ser categòric; el que li deia era el que jo creia, no necessàriament la veritat.

Amb el temps, sense pretendre-ho, no s’escandalitzava si els telenotícies parlaven de perilloses conspiracions anarquistes i estranys comandos desarticulats. La idea que ajudar-se uns als altres era més important que competir creixia en ell de forma pràctica, amb les seves vivències quotidianes, sens falta de compartir-li cap llibre. Una vegada em va dir que fer el correcte perquè t’ho ordenaven no tenia cap mèrit, que el complicat era fer el correcte si estava prohibit, com okupar. Vaig assentir i li vaig somriure. Cada dia estava més orgullós d’ell.

El seu pare, paleta, era alcohòlic i vivia amargat i ressentit, però amb la recurrent idea de creure’s més llest que la resta. També es ficaven en el col·legi amb el noi per la seva culpa. De vegades s’emborratxava i muntava algun espectacle al barri que després solien retreure-li al seu fill. Fins i tot una mestra va arribar a mofar-se’n perquè es va trobar al seu pare al terra, bramant contra el món, sobre un bassal de pixats. La falta d’empatia dels docents, un altre gran assoliment del sistema educatiu.

Un dia, mentre preníem un cafè al menjador, el noi va explicar il·lusionat a la seva família com havia regalat un joc a un company de classe que ho estava passant malament. El pare li va etzibar: “no l’hi vas vendre? Ets ric o què?”. Després li va deixar anar un discurs que aproximadament venia a dir: “en aquesta vida, si vols sobreviure, només pots fer-ho passant per sobre dels altres. El que ajuda a la resta és un torracollons, mai arribarà a res. Trepitja i mossega als que t’envolten, aprofita la seva ajuda si te l’ofereixen, i si pots treu avantatge i deixa’ls enrere”. Va dir això davant meu. Li vaig dir al pare: “si jo pensés així, hauries sortit de la barraca?”. No va contestar. Amb el temps, lògicament, ens vam anar distanciant.

Abans la seva família se sabia pobra, però amb els ingressos dels diferents subsidis i sense haver de pagar lloguer, aigua i llum la seva situació, principalment a nivell psicològic, havia canviat. “Estem sortint de la crisi” deia el pare. Un dia, ajudant a arreglar un problema d’un bidó d’aigua que tenien al terrat, vaig patir una caiguda de diversos metres i em vaig colpejar al cap. Mentre recuperava la consciència sentia la veu del pare: “tant de bo no se’ns mori aquest aquí”. Em vaig netejar la sang i no vaig voler tornar-lo a veure. Per desgràcia, tampoc vaig poder tornar a veure al nen.

Sense haver de pagar lloguer, aigua i llum la seva situació, principalment a nivell psicològic, havia canviat.

Serveixin aquestes poques i maldestres lletres de petit homenatge a tots els que vam ser, som o serem nens pobres.

Fa poc me’l vaig trobar pel carrer. Jo no el vaig reconèixer fins que em va fer una abraçada. Va ser una gran sorpresa. Havia canviat molt. Ara era un adolescent, anava al costat d’una noia, agafats de la mà. En veure’l vaig pensar multitud de coses. Pensava que amb només 12 anys havia viscut una situació molt traumàtica, que potser hagués quedat en ell la llavor d’un exemple basat en la col·laboració i no en la depredació, però també que l’ombra del seu pare era molt profunda i intensa. Pensava que s’havia lliurat una carrera entre el capitalisme i el suport mutu i que el primer havia sortit amb més d’una dècada d’avantatge.

No vam poder parlar molt, però em va dir que un dia hauríem de quedar, que tenia molt que explicar-me i que em volia proposar que fes un documental o una cançó sobre el que havíem viscut, sobre les nostres vides. Li vaig dir que jo no sabia fer pel·lícules ni música, que només sabia escriure i amb prou feines, i que potser podria escriure alguna cosa, un relat íntim i lent, el que en música es coneix com una balada, sobre la història de dos nens pobres, que és el que érem. Li va encantar la idea, i és avui quan m’he decidit a complir la meva promesa.

Serveixin aquestes poques i maldestres lletres de petit homenatge a tots els que vam ser, som o serem nens pobres.