Societats de paper
de Ruymán Rodríguez

Federació Anarquista de Gran Canària,
extret d’alasbarricadas.org

El coronavirus, aquesta pandèmia que tan interessadament han sabut explotar els mitjans de comunicació i que és impossible obviar encara en la conversa més breu, està permetent contemplar a la societat en el seu esquelet, sense tota la sofisticada infraestructura que s’ha construït sobre ella.

Parlar dels aspectes negatius, socials i individuals, que ha tret a relluir el coronavirus és un tòpic. Més enllà de les qüestions estrictament sanitàries, en les quals no entraré per a evitar aquesta tendència en alça de donar lliçons sobre el que es desconeix, el «fenomen coronavirus», com a element mediàtic i sociològic, ha estat construït sobre el pànic més que sobre la informació. Més enllà de les incontrolables pulsions atàviques i ancestrals, la cultura pop ens ha predisposat perfectament a això. En la literatura i el cinema, els infectats van anar desplaçant a poc a poc als zombis (tal com els zombis van anar desplaçant als alienígenes), i una por més real i versemblant, el terror científic, va anar substituint a l’altre, el terror religiós o folklòric.

La por a la infecció, cíclica en les nostres societats, manté intacte, amb independència de l’època, la por invisible i sobretot la por a l’altre, als nostres propis semblants. El que canvia amb una malaltia com la grip A o el coronavirus és que no es pot culpabilitzar a l’infectat pels seus hàbits i romandre tranquils considerant que és una sort de càstig moral (al contrari del que sí que va ocórrer amb la SIDA a l’hora de criminalitzar a la comunitat gai o a les persones drogodependents). Inicialment aquesta va ser la tendència, i els efluvis racistes i xenòfobs van marcar la gènesi del relat mentre les xarxes s’inundaven de sopes de ratapinyada i de ciutadans xinesos ignorant cossos desplomats. Però l’estat d’histèria global que estem patint respon a un fet feroçment elemental: qualsevol pot contagiar-se. I això implica que els rics, els que controlen la narrativa, els que ens dicten de què preocupar-nos, també es contagien. No és casual que sigui el turisme, l’oci de la classe mitjana, la via preferent de contagi internacional.

No ens preocupem d’altres pandèmies com la fam, la pobresa o els desnonaments; ens preocupem d’una malaltia que sí que poden contreure els regidors, els diputats, els jutges, els corredors de borsa, els administradors de finques o els notaris. Per això el coronavirus, molt més contagiós que la fam, però molt menys letal, marca l’actualitat.

A part d’aquesta reflexió, és evident que aquest virus està traient tots els efectes negatius que acompanyen a la majoria dels moments de crisis i convulsió quan les receptes revolucionàries no estan a l’altura per a contraprogramar. A nivell personal, la mesquinesa, la insensibilitat, l’acaparament, la insolidaritat, marquen molts dels nostres comportaments. A nivell col·lectiu, polític i econòmic, aquesta pot ser una oportunitat immillorable, com ho va ser la crisi que va començar en 2008, per a empitjorar el model social, imposar unes condicions laborals encara més indignes, retallar drets i llibertats, qüestionar la sanitat universal gratuïta, restringir encara més la migració i convidar-nos a ignorar la sort de quants ens envolten.

Potser no seria un disbarat concloure que una cosa bona es pot extreure d’aquesta situació? Ho seria, i no obstant això… Encara podem analitzar amb una altra òptica la nostra realitat malgrat les palades de merda que ens tiren damunt. Les situacions de caos i col·lapse també ens permeten entendre la vida i les relacions humanes de forma molt més simplificada. D’aquesta situació sorgeix l’egoisme més aspre, però també sorgeix la necessitat de crear xarxes de cooperació, de suport mutu, per a cuidar nens o ancians. La gent comença, encara que sigui molt superficialment, a qüestionar-se la importància real d’uns certs rituals socials que abans els angoixaven: judicis pendents, expedients disciplinaris, exàmens, objectius laborals, pagament de deutes, etc. La supervivència, aquest instint primari, pot treure el pitjor de nosaltres, però també ens obliga relativitzar tot aquest món oficial que s’esquerda i fragmenta davant els nostres ulls quan ens juguem la vida. En aquestes situacions li veiem les costures al Sistema1.

Encara ens poden continuar obligant a produir (ningú vol que la roda deixi de girar, d’aquí el discurs sobre l’obediència laboral i l’imperatiu, sempre dictat verticalment, de «acostar l’espatlla»), però la societat ha de relegar per a «més tard», «quan tot millori», mecanismes que fins fa res eren ineludibles per al bon funcionament social, per a continuar existint com a civilització.

Ara ja no és tan imperatiu castigar els infractors del contracte social, podem posposar els judicis que no urgeixen per a més endavant. Se suspenen congressos, reunions importants, entrevistes de treball, negocis, esdeveniments esportius, actes polítics, processos judicials, tot el que fins fa poc constituïa una petita part del nostre ordre establert. Les coses que ahir eren fonamentals, tan inevitables com la mort, avui ens semblen una completa parida. L’artificial queda al descobert i aprenem a prioritzar. El món de les lleis i dels convencionalismes socials, la pesada litúrgia del statu quo, de sobte no significa res davant la necessitat elemental de mantenir-nos vius i fora de perill, de preservar als nostres (llàstima que aquest terme sigui tan restrictiu); davant la pulsió instintiva de sobrevivir2.

Si hi ha mesures que es resisteixen a adoptar, com això de suspendre les classes a nivell de tot l’Estat, és simplement perquè saben com repercutiria això en la producció (les escoles també estan concebudes per a emmagatzemar nens). Si no fos per aquesta circumstància, fins i tot l’adoctrinament, la necessitat de generar currículum acadèmic, l’educació nacional que ja qüestionava William Godwin des de les seves inicios3, pot pausarse fins a temps millors.

Tanmateix, que ningú entengui això com un «quant pitjor millor». En absolut. El pla esperat és que la situació no continuï degenerant, parar l’apocalipsi sense necessitat que les classes altes trepitgin un búnquer i el més probable i realista és que s’aconsegueixi. Però, si no fos així, creiem que el món que sobreviurà al col·lapse seria necessàriament millor que aquest? Les distopies post-apocalíptiques tenen sempre una mica de reaccionari. El missatge de fons és «valora la societat en la qual vius, lluita per conservar-la, perquè és millor que qualsevol cosa que estigui per venir». És una fal·làcia conformista, no obstant això, tal com estan organitzats els projectes socials i els col·lectius polítics que haurien de presentar una alternativa a aquest sistema, el més probable és que el món de demà no tingui per què millorar al món d’avui, per molt horrible que aquest sigui.

El futur, amb una estructura capitalista i governamental feble, no té per què oferir-nos una arcadia idíl·lica de suport mutu, decreixement i vida simplificada. Les opcions més probables són moltes i molt altres: dictadures militars més dràstiques que les actuals dictadures democràtiques, guerra de tots contra tots, senyors de la guerra barallant per regnes de taifes i qui sap què més.

Perquè sorgeixi dels moments de crisis una cosa positiva no n’hi ha prou amb profetitzar la fi del món i quedar-nos a presenciar l’ocàs des de la nostra torre d’ivori. Cal crear ja, des d’ara, la bastimentada, les xarxes i l’organització necessària, per a poder donar una resposta al naufragi, per a no començar de zero quan la societat s’esquerdi i l’espècie humana perdi la seva brúixola. Si no estem en això, a crear avui les estructures cooperatives i solidàries que assagin ja l’autogestió econòmica i l’autonomia política en els nostres barris (i no en comunitats aïllades per a convençuts), el futur s’assemblarà amb molta més probabilitat al que la cultura pop ens ha ensenyat des de fa dècades en la pantalla gran.

El col·lapse és una oportunitat, però no necessàriament una oportunitat de millora. Això depèn de nosaltres.

Ja ho avisava Gustav Landauer: “La revolució ha arribat d’una manera que jo no havia previst; ha arribat la guerra, que sí havia previst; i vaig veure molt aviat que en ella es preparaven, incontenibles, l’ensulsiada i la revolució”4.

Ruymán Rodríguez

1 La fragilitat de tot l’entramat social es veu amb total nitidesa en moments de crisi col·lectiva, però també, esporàdicament, en diverses situacions de conflicte personal. Res ens mostra millor el frèvol i immadur del Sistema que assistir a la farsa d’un judici o pernoctar en un calabós. Una societat que mana als seus transgressors a una cambra obscura, com fan els mals pares amb els seus fills desobedients, és una societat feta fallida. Henry David Thoreau va arribar a la mateixa conclusió durant l’única nit que va passar en un calabós: “[…] Em van tenir una nit en la presó i, quan meditava examinant les parets de sòlida pedra […] i la reixa de ferro que filtrava la llum, no vaig poder menys que pensar en l’estupidesa d’aquesta institució que em tractava com si simplement fos un munt de carn, sang i ossos, susceptible de tancar-se sota clau. […] Vaig comprendre que, si hi havia un mur de pedra entre jo i els meus veïns de la ciutat, hi havia uns altres encara més difícil d’escalar o trencar, abans que ells arribessin a ser tan lliures com ho era jo. […] Vaig comprendre que l’Estat era enginyós a mig fer, […] i vaig perdre tot el respecte que conservava per ell i li vaig tenir llàstima” (La desobediència civil, 1849).

2 Un mètode infal·lible per a resoldre què és vitalment imprescindible en una societat real, des dels oficis a les coses, és plantejar-se la seva utilitat en un entorn no industrialitzat, per exemple, en una illa deserta. Quina utilitat té en aquest context els diners en relació amb l’aigua potable? A qui preferiríem com a company de viatge, a un joier o a un infermer? La necessitat marca la resposta i deixa al descobert que vivim en una societat purament artificial.

3 En la seva Recerca sobre la justícia política (1793) Godwin li dedica un capítol sencer a la “Educació nacional” (educació estatal) i llança algunes anàlisis de plena actualitat que només trobarien continuïtat avançat el segle XX: “Des del mateix moment en què un sistema [educatiu] adquireix forma institucional, ofereix immediatament aquesta característica inconfusible: l’horror al canvi. […] En comptes de dotar als seus alumnes de la capacitat necessària per a sotmetre qualsevol proposició a la prova de l’examen, els ensenya a defensar els dogmes establerts”.

4 En el prefaci que ell mateix va fer a la segona edició (1919) de la seva Crida al socialisme.

 

Sociedades de papel

de Ruymán Rodríguez

Federación Anarquista de Gran Canaria,
extraído de alasbarricadas.org

El coronavirus, esa pandemia que tan interesadamente han sabido explotar los medios de comunicación y que es imposible obviar aún en la conversación más breve, está permitiendo contemplar a la sociedad en su esqueleto, sin toda la sofisticada infraestructura que se ha construido sobre ella.

Hablar de los aspectos negativos, sociales e individuales, que ha sacado a relucir el coronavirus es una perogrullada. Más allá de las cuestiones estrictamente sanitarias, en las que no voy a entrar para evitar esa tendencia en alza de dar lecciones sobre lo que se desconoce, el «fenómeno coronavirus», como elemento mediático y sociológico, ha sido construido sobre el pánico más que sobre la información. Más allá de las incontrolables pulsiones atávicas y ancestrales, la cultura pop nos ha predispuesto perfectamente a ello. En la literatura y el cine, los infectados fueron desplazando poco a poco a los zombis (tal y como los zombis fueron desplazando a los alienígenas), y un miedo más real y verosímil, el terror científico, fue sustituyendo al otro, el terror religioso o folclórico.

El miedo a la infección, cíclica en nuestras sociedades, mantiene intacto, con independencia de la época, el miedo invisible y sobre todo el miedo al otro, a nuestros propios semejantes. Lo que cambia con una enfermedad como la gripe A o el coronavirus es que no se puede culpabilizar al infectado por sus hábitos y permanecer tranquilos considerando que es una suerte de castigo moral (al contrario de lo que sí ocurrió con el SIDA a la hora de criminalizar a la comunidad gay o a las personas drogodependientes). Inicialmente esa fue la tendencia, y los efluvios racistas y xenófobos marcaron la génesis del relato mientras las redes se inundaban de sopas de murciélago y de ciudadanos chinos ignorando cuerpos desplomados. Pero el estado de histeria global que estamos padeciendo responde a un hecho ferozmente elemental: cualquiera puede contagiarse. Y eso implica que los ricos, los que controlan la narrativa, los que nos dictan de qué preocuparnos, también se contagian. No es casual que sea el turismo, el ocio de la clase media, la vía preferente de contagio internacional.

No nos preocupamos de otras pandemias como el hambre, la pobreza o los desahucios; nos preocupamos de una enfermedad que sí pueden contraer los concejales, los diputados, los jueces, los corredores de bolsa, los administradores de fincas o los notarios. Por eso el coronavirus, mucho más contagioso que el hambre, pero mucho menos letal, marca la actualidad.

Aparte de esta reflexión, es evidente que este virus está sacando todos los efectos negativos que acompañan a la mayoría de los momentos de crisis y convulsión cuando las recetas revolucionarias no están a la altura para contraprogramar. A nivel personal, la mezquindad, la insensibilidad, el acaparamiento, la insolidaridad, marcan muchos de nuestros comportamientos. A nivel colectivo, político y económico, ésta puede ser una oportunidad inmejorable, como lo fue la crisis que empezó en 2008, para recrudecer el modelo social, imponer unas condiciones laborales aún más indignas, recortar derechos y libertades, cuestionar la sanidad universal gratuita, restringir aún más la migración e invitarnos a ignorar la suerte de cuantos nos rodean.

¿Acaso no sería un disparate concluir que algo bueno se puede extraer de esta situación? Lo sería, y sin embargo… Aún podemos analizar con otra óptica nuestra realidad a pesar de las paladas de mierda que nos echan encima. Las situaciones de caos y colapso también nos permiten entender la vida y las relaciones humanas de forma mucho más simplificada. De esta situación surge el egoísmo más áspero, pero también surge la necesidad de crear redes de cooperación, de apoyo mutuo, para cuidar niños o ancianos. La gente empieza, aunque sea muy superficialmente, a cuestionarse la importancia real de ciertos rituales sociales que antes les angustiaban: juicios pendientes, expedientes disciplinarios, exámenes, objetivos laborales, pago de deudas, etc. La supervivencia, ese instinto primario, puede sacar lo peor de nosotros, pero también nos obliga relativizar todo ese mundo oficial que se agrieta y fragmenta ante nuestros ojos cuando nos jugamos la vida. En estas situaciones le vemos las costuras al Sistema1.

Aún nos pueden seguir obligando a producir (nadie quiere que la rueda deje de girar, de ahí el discurso sobre la obediencia laboral y el imperativo, siempre dictado verticalmente, de «arrimar el hombro»), pero la sociedad tiene que relegar para «más tarde», «cuando todo mejore», mecanismos que hasta hace nada eran ineludibles para el buen funcionamiento social, para seguir existiendo como civilización.

Ahora ya no es tan imperativo castigar a los infractores del contrato social, podemos posponer los juicios que no urgen para más adelante. Se suspenden congresos, reuniones importantes, entrevistas de trabajo, negocios, eventos deportivos, actos políticos, procesos judiciales, todo lo que hasta hace poco constituía una pequeña parte de nuestro orden establecido. Las cosas que ayer eran fundamentales, tan inevitables como la muerte, hoy nos parecen una completa parida. Lo artificial queda al descubierto y aprendemos a priorizar. El mundo de las leyes y de los convencionalismos sociales, la pesada liturgia del statu quo, de repente no significa nada ante la necesidad elemental de mantenernos vivos y a salvo, de preservar a los nuestros (lástima que ese término sea tan restrictivo); ante la pulsión instintiva de sobrevivir2.

Si hay medidas que se resisten a adoptar, como lo de suspender las clases a nivel de todo el Estado, es simplemente porque saben cómo repercutiría esto en la producción (las escuelas también están concebidas para almacenar niños). Si no fuera por esta circunstancia, incluso el adoctrinamiento, la necesidad de generar currículo académico, la educación nacional que ya cuestionaba William Godwin desde sus inicios3, puede pausarse hasta tiempos mejores.

Sin embargo, que nadie entienda esto como un «cuanto peor mejor». En absoluto. El plan esperado es que la situación no siga degenerando, parar el apocalipsis sin necesidad de que las clases altas pisen un búnker y lo más probable y realista es que se logre. Pero, si no fuera así, ¿creemos que el mundo que sobrevivirá al colapso sería necesariamente mejor que éste? Las distopías post-apocalípticas tienen siempre algo de reaccionario. El mensaje de fondo es «valora la sociedad en la que vives, lucha por conservarla, porque es mejor que cualquier cosa que esté por venir». Es una falacia conformista, sin embargo, tal y como están organizados los proyectos sociales y los colectivos políticos que deberían presentar una alternativa a este sistema, lo más probable es que el mundo de mañana no tenga por qué mejorar al mundo de hoy, por muy horrible que éste sea.

El futuro, con una estructura capitalista y gubernamental débil, no tiene por qué depararnos una arcadia idílica de apoyo mutuo, decrecimiento y vida simplificada. Las opciones más probables son muchas y muy otras: dictaduras militares más drásticas que las actuales dictaduras democráticas, guerra de todos contra todos, señores de la guerra peleando por reinos de taifas y quién sabe qué más.

Para que surja de los momentos de crisis algo positivo no basta con profetizar el fin del mundo y quedarnos a presenciar el ocaso desde nuestra torre de marfil. Hay que crear ya, desde ahora, el andamiaje, las redes y la organización necesaria, para poder dar una respuesta al naufragio, para no empezar de cero cuando la sociedad se resquebraje y la especie humana pierda su brújula. Si no estamos en eso, en crear hoy las estructuras cooperativas y solidarias que ensayen ya la autogestión económica y la autonomía política en nuestros barrios (y no en comunidades aisladas para convencidos), el futuro se parecerá con mucha más probabilidad a lo que la cultura pop nos ha enseñado desde hace décadas en la gran pantalla.

El colapso es una oportunidad, pero no necesariamente una oportunidad de mejora. Eso depende de nosotros.

Ya lo avisaba Gustav Landauer: “La revolución ha llegado de una manera que yo no había previsto; ha llegado la guerra, que sí había previsto; y vi muy pronto que en ella se preparaban, incontenibles, el derrumbe y la revolución”4.

 

Ruymán Rodríguez

 

1 La fragilidad de todo el entramado social se ve con total nitidez en momentos de crisis colectiva, pero también, esporádicamente, en varias situaciones de conflicto personal. Nada nos muestra mejor lo endeble e inmaduro del Sistema que asistir a la farsa de un juicio o pernoctar en un calabozo. Una sociedad que manda a sus transgresores a un cuarto oscuro, como hacen los malos padres con sus hijos desobedientes, es una sociedad quebrada. Henry David Thoreau llegó a la misma conclusión durante la única noche que pasó en un calabozo: “[…] Me tuvieron una noche en la cárcel y, cuando meditaba examinando las paredes de sólida piedra […] y la reja de hierro que filtraba la luz, no pude menos que pensar en la estupidez de esta institución que me trataba como si simplemente fuese un montón de carne, sangre y huesos, susceptible de encerrarse bajo llave. […] Comprendí que, si había un muro de piedra entre yo y mis vecinos de la ciudad, había otros aún más difícil de escalar o romper, antes de que ellos llegaran a ser tan libres como lo era yo. […] Comprendí que el Estado era ingenioso a medias, […] y perdí todo el respeto que conservaba por él y le tuve lástima” (La desobediencia civil, 1849).

2 Un método infalible para resolver qué es vitalmente imprescindible en una sociedad real, desde los oficios a las cosas, es plantearse su utilidad en un entorno no industrializado, por ejemplo, en una isla desierta. ¿Qué utilidad tiene en ese contexto el dinero en relación con el agua potable? A quién preferiríamos como compañero de viaje, ¿a un joyero o a un enfermero? La necesidad marca la respuesta y deja al descubierto que vivimos en una sociedad puramente artificial.

3 En su Investigación sobre la justicia política (1793) Godwin le dedica un capítulo entero a la “Educación nacional” (educación estatal) y lanza algunos análisis de plena actualidad que sólo encontrarían continuidad avanzado el siglo XX: “Desde el mismo momento en que un sistema [educativo] adquiere forma institucional, ofrece de inmediato esta característica inconfundible: el horror al cambio. […] En vez de dotar a sus alumnos de la capacidad necesaria para someter cualquier proposición a la prueba del examen, les enseña a defender los dogmas establecidos”.

4 En el prefacio que él mismo hizo a la segunda edición (1919) de su Llamamiento al socialismo.