Imatge: Manuel Roldán (Fotomovimiento)

L’economia espanyola no ha estat mai molt boyante, però de tant en tant ha tingut moments que s’ha estirat de manera espectacular, si ho mirem superficialment. Al final, són només bombolles i escenaris internacionals propicis, i de fons un país que va hòstia aquí hòstia allà com la vaca cega del poema. A grans trets, hi ha elements sempre presents: un atur estructural que ve de lluny, de fons; un extractivisme descarnat de la patronal; unes institucions (estatals, supra, i locals…) als peus i a les ordres del capital; i les portes giratòries que ho acaben de relligar tot.

Al lamentable estat actual de l’economia espanyola -no ens en mostren ni la punta de l’iceberg; les dades estan falsejades i la situació és molt pitjor del que diuen les fonts oficials(1)– s’hi va responent, més d’instàncies internacionals que espanyoles, a pedaços. Dècades després de l’inici del cicle de desindustrialització, el país segueix immers en l’atonia, sense un projecte econòmic amb sentit. O potser sí, que és pensada, aquesta aposta d’agafa els calés i corre.

Imatge: Antonio Litov (Fotomovimiento)

És un capitalisme miop i a queixalades; extractivista, en diuen. Ara ha tocat (altra vegada; no és la primera) bombolla immobiliària, amanida aquesta vegada amb una bombolla creditícia i el boom de la turistificació.

El capitalisme extractivista té el seu sentit en el neoliberalisme global; picotegen aquí, picotegen allà, no es deuen a ningú(2) i deixen terra cremada rere seu. És la ideologia del saqueig, dels voltors. Ensumen debilitats, les prenen per oportunitats i se’n surten amb grans dividends. On hi ha pobresa, exclusió, manca de drets laborals o drets de cap mena, hi veuen paradisos on fabricar. On hi ha països endeutats, hi veuen grans possibilitats per a l’especulació immobiliària o de qualsevol mena(3). És l’aposta econòmica de les elits oligàrquiques més avantatjades; unes poques mans del país, que tanmateix van acumulant poder econòmic (i polític).

Perspectives

La situació és realment complicada i hi ha, a grans trets, tres escenaris possibles. L’un, avançar per aquest pedregar neoliberal a la manera dels grecs. És el desastre. Davant d’aquesta via, la d’un capital extremista i irracional, irat i disciplinari, altres proposen reconduir el desastre per les vies de recuperar els consensos del 45; una mica de socialdemocràcia, feina per tothom, consum a tota màquina, i una inevitable quitança de deute. Un programa que, no ens enganyem, no és realista (el capitalisme d’exponencial i infinit creixement només pot dur al col·lapse) i, a més, no té gaires suports entre les cancelleries d’occident (com bé saben els grecs, que això volien i allò s’empassen).

En el fons, el què cal és anar a un tercer escenari plantejant les preguntes correctes per tal de poder trobar les respostes correctes. Pensar l’economia com el sistema que ha de donar resposta a necessitats, cobrir necessitats; és a dir, la producció d’allò necessari i la seva distribució. Apuntar la crítica on toca: al capitalisme, a la propietat privada, a l’estat… És l’única opció.

L’economia del precariat

El sistema s’esfondra constantment, ara cau i ara s’aixeca, i en tot cas es fonamenta en una gran precarietat i uns índexs d’atur que segueixen sent alts, tot i un efecte acordió (ara treballo, ara no; ara sí, ara no…). És la pàtria del precariat, que és aquesta manera de dir classe treballadora avui; la que treballa quan pot i del què toqui, i viu (vivim) sempre a la intempèrie.

Ara bé, precariat no rima amb consum, que, és clar, se’n ressent. Matemàtica elemental. La crisi per tant només pot créixer, i el deute (impagable) créixer i créixer més encara. La societat de consum que van muntar-se els països occidentals a partir de les brases de 1945 col·lapsa, s’ofega. No future. No hi ha consum, no hi ha producció, no hi ha feina ni ingressos… el peix es mossega la cua, s’escanya el sistema en un cul de sac. Mentrestant, les institucions europees (i les espanyoles a remolc) ens en claven una de freda i una de calenta, entestades en la deutecràcia i les ordres disciplinàries, tot i que de tant en tant deixen anar algun calé per posar pedaços a l’hemorràgia, sense anar mai (no fos cas) a l’arrel del problema.

A fora, la bossa de persones i famílies immerses en aquest atur estructural han de desviure’s per aconseguir subsidis i ajudes diverses en una gimcana de justificacions i paperassa i a veure què. La rifa de la misèria, la llufa de l’estigma.

El negoci de la precarietat

El context d’atur desbocat i “flexibilitat del mercat de treball” juntament amb la gran desmobilització de la societat, l’individualisme i l’escassa força dels sindicats (els grocs, per passivitat i connivència, i els altres per falta de forces), permet una situació de despossessió continuada de drets socials i laborals, de baixada de salaris, d’acceptació de condicions, i d’empobriment.

Però en tota aquesta economia de la misèria d’uns i l’abundància d’altres -el capitalisme va nu- hi ha un munt d’agències, corporacions, organismes… que hi suquen, i unes quantes panxes que s’omplen mercadejant amb la precarietat. Des de sindicats i altres centres que viuen de cursos de formació per a aturats, fins a Centres Especials de Treball, passant pels consorcis i “entitats público-privades” d’allò més diverses que solen ser punt de trobada de polítics, polítics retirats, cosins, amics i demès…

Hi ha tota una indústria de la precarietat.

Des de les administracions públiques es fa girar el bombo de les polítiques actives d’ocupació, “un seguit de programes i mesures d’orientació, ocupació i formació” [i quadratura del cercle; això s’ho deixen].

La formació dóna vida als centres de formació que viuen de la bicoca dels cursos subvencionats per a aturats, on el menys important són els cursos en sí -que es facin en realitat o que siguin útils-. En realitat la premissa ja és absurda; com si la situació econòmica tingués a veure amb manca de formació! La formació no està mai de més, però no és aquest el mal que expliqui l’atur estructural; aquí no hi ha cap anàlisi de la situació econòmica local ni internacional. Simplement la mà foradada del diner públic (fons europeus i de les administracions estatals) que cau cap a les seves xarxes clientelars.

Amb l’“orientació” topem de nou amb els mateixos vicis: la manca d’anàlisi de la situació econòmica, la descontextualització i la individualització dels casos; i com a resposta paternalisme, moralisme, cinisme… i de nou la culpabilització del desocupat.
Finalment, després del paperot de la formació i l’orientació, arriba el torn de l’ocupació en sí. En principi pots ser demandant d’ocupació i no rebre mai ni una trucada ni un e-mail ni res de res, si quan t’inscrius no encaixes directament en algun programa concret. Llavors hi ha els fons de garantia juvenil, plans d’ocupació diversos, contractes de pràctiques… tot un seguit d’ajudes que són més per reforçar el capital i per maquillar els índexs d’atur (estructural) que per fomentar realment l’ocupació. Mesures que de nou suposen la transferència de fons públics al capital privat, que una vegada més obté mà d’obra a preu de ganga (i de retruc suposa pèrdua de llocs de feina a preus decents / no subvencionats); o, quan qui contracta és l’administració, es reprodueixen les dinàmiques clientelars -l’endollisme, la col·locació d’amics, coneguts i saludats- i es perpetua l’ús de personal eventual per cobrir places que podrien ser fixes.

Aquestes subvencions i ajudes directes i indirectes per a la contractació de treballadors en atur es poden donar en diverses modalitats i circumstàncies: un dia són els joves fins a 30 anys i un altre els majors de 45 anys -els que estem a la trentena llarga ho tenim una mica complicat, per aquí-; en una altra ocasió fomentarà als aturats de llarga durada, les víctimes de violència masclista… tot és esperar que es posin al bombo i en joc les boles de les teves circumstàncies. “Jo sóc jo i la meva circumstància”.

Després hi ha tot un món de bonificacions per al foment de l’ocupació (és a dir, per abaratir costos salarials i devaluar sous per efecte dòmino), que poden passar per diferents contractes de pràctiques, beques, convenis de col·laboració… o per col·lectius discapacitats, per exemple.

Del becariat als Centres Especials de Treball

A vegades les beques i convenis de col·laboració [sic] són el punt de trobada dels estudiants que acaben estudis i necessiten accedir al món laboral; són una passarel·la. Que cal passar una temporada mal pagats per fer currículum o fer contactes o [qualsevol pretext]? Endavant. Cada cop més, però, les empreses se n’aprofiten i el rol del becari s’eternitza o s’encadenen becaris en una rotació sense fi, substituint així un lloc de treball que no es cobrirà mai amb normalitat.

Imatge: Pedro Mata (Fotomovimiento)

Fa uns dies feia un cop d’ull a les beques per a una institució barcelonina adreçades a llicenciats o estudiants de màster. En aquest cas, per exemple, s’informava d’un sou brut de 455 euros, que “qualsevol càrrec o impost que generin les beques serà a càrrec dels beneficiaris” (!) i, a més, que els “desplaçaments i manutenció que s’hagin de realitzar per causa del programa i de les tasques derivades, són a càrrec del becari, i s’han d’entendre, per tant, compreses dins la dotació econòmica de la beca”. I les gràcies. Però no és gens excepcional; és el pa de cada dia arreu.

Darrerament hem tingut notícia, fins i tot, d’empreses que exigeixen el pagament de 300 euros per accedir a feines, que a més són mal pagades -amb sous que ronden els 300 o 400 euros- o fins i tot no remunerades, i que a vegades es fan passar per beques, tot i les exigències (fins i tot es pot arribar a exigir experiència).

Finalment, els Centres Especials de Treball (CET) -és a dir, empreses formades majoritàriament per treballadors amb discapacitat(4)– tanquen el cercle de crisi, deute públic, externalitzacions, precarització del “mercat de treball”, laminació del funcionariat…; les administracions públiques (juntament amb grans corporacions) són un dels principals usuaris dels serveis d’aquestes empreses, que solen ser el millor postor en les externalitzacions.

Les bonificacions per a la contractació de personal amb discapacitat no són poques: contractes cofinançats pel Fons Social Europeu; bonificació del 100% de la quota empresarial de seguretat social; subvenció del 50% del salari mínim mensual; subvenció de fins a 12.000 euros per la conversió d’un contracte a temps indefinit i a jornada completa… . I a més, els Centres Especials de Treball s’acullen a un conveni col·lectiu propi que, a la pràctica, suposa només una rebaixa substanciosa dels salaris.

Els CET són, doncs, empreses que a més de tenir grans avantatges fiscals devaluen salaris, i tot això presentant-se de cara a la galeria amb l’etiqueta de la “responsabilitat social”. Pur cinisme.

Ara toca avançar

La classe treballadora i això que anomenem precariat, que és la classe treballadora devaluada que es va estenent, ha de posar fi al retrocés incessant de drets laborals i socials. És cert que costa teixir complicitat amb els companys, en aquest món laboral tant inestable, tant fonedís, però ja no podem cedir més. No ens podem permetre ni un pas més enrere: ara toca avançar.

—————————————————————————————————————————————————

NOTES

1- Afirmen algunes fonts que el deute espanyol estaria en realitat en un 141% del PIB oficial, i que el PIB real del país seria un 18% inferior del que afirmen les xifres oficials. La taxa d’atur segueix sent molt important, i els llocs de treball cada vegada més precaris, en les jornades, en els sous, en la durada dels contractes o les condicions…

2- Es tracta de grans corporacions que tributen majoritàriament en paradisos fiscals; evadeixen, eludeixen, es regeixen sovint per lleis ad hoc…

3- Ara mateix Barcelona i la resta de l’estat, per exemple, són un caramel per als grans fons d’inversió internacionals.

4- Inicialment tota la plantilla havia d’estar formada per persones amb discapacitat; posteriorment es va deixar en un mínim del 70%.