Darrerament, la qüestió dels serveis públics és tractada per les esquerres extraparlamentàries i també per algunes candidatures que tenen poder. És un tema que ha estudiat fins i tot la CGT en un congrés, de fet, una de de les poques organitzacions que ha teoritzat sobre aquest tema. Del meu punt de vista és un dels aspectes essencials o estratègics dels nostres temps.

En els darrers anys hem viscut una nova fase de la instauració i de la consolidació del model neoliberal, que és hegemònic. Aquest model, com sabem, requereix i imposa «flexibilitat laboral», deteriorament de les condicions dels treballadors i de les treballadores, menys impostos per als rics i les seves empreses, la globalització i la lliure circulació de capitals, la proliferació de paradisos fiscals, etcètera.

No contents amb arruïnar-nos degut a les seves polítiques ara ens volen imposar nous tractats de lliure comerç...

Amb l’arribada de la crisi,els anys 2007-2008, aquest model va rebre severes crítiques de tot arreu fins al punt que un dels seus majors defensors, l’aleshores president francès, Nicolas Sarkozy, va dir que «el capitalisme s’hauria de refundar». Finalment, no van refundar res. Tocava una fugida cap endavant amb la injecció de diners públics a la banca, per a tapar forats. Però, el sistema neoliberal va continuar intacte.

De fet els consensos socials, l’anomenat «sentit comú», o sigui l’hegemonia, el que és «normal» encara és el model neoliberal, amb totes les característiques tot just esmentades. De fet, ara que hi ha crisi, es combina amb altres característiques com l’arrogància de qui se sap per sobre de la resta del comú dels mortals, de nosaltres. Aquesta arrogància, estar per sobre del bé i del mal, genera una bona dosi de classisme i de racisme, que avui veiem clarament amb el tema dels refugiats i com són tractats per les elits capitalistes o, també, ho veiem quan sabem què pensen aquests lladres dels països del sud d’Europa. Com que no en teen prou d’arruïnar-nos a causa de les seves polítiques ara ens volen imposar nous tractats de lliure comerç que impediran qualsevol reacció de part de les institucions. Si un govern amb bones intencions volgués fer polítiques per a la gent no podria, ja que no tindria sobirania per fer res. Aquest és l’escenari on anem.

Doncs, bé, la conclusió és que hem de contribuir a canviar aquest «sentit comú» liberal. Ara, la pregunta és com ens ho muntem. No estic ni tan sols parlant de crear un consens anticapitalista, sinó de començar a recollir totes aquestes sensacions generals que tenim la gent de classe treballadora i que no acabem de concretar més que en reivindicacions defensives («No a les retallades», «No als tancaments» d’escoles i hospitals, per exemple), sense concretar alternatives. Crec que arriba el moment de generar consensos amplis entorn les reivindicacions ofensives.

En aquesta línia «ofensiva» podria encabir-se el concepte de la «remunicipalització». Tothom sap que perquè un territori tingui sobirania hauria de poder controlar els seus recursos estratègics (aigua, energia, subsòl…) i una sèrie d’spectes importants com ara les comunicacions, els transports o la seguretat (avui en mans de l’OTAN). Veiem que els nostres estats cada dia són menys sobirans en favor d’una suposada «unitat» amb altres estats, unitat que és feta sota els interessos estratègics del capitalisme internacional.

Com que tot hauria de començar des de baix, el meu raonament és que haurem d’iniciar la recuperació de les sobiranies des dels municipis. El poble hauria de poder gestionar els seus recursos i els seus serveis. Tant per la idea del municipalisme llibertari com per la idea del sindicalisme revolucionari, és interessant acumular tant recursos com treball en un sector públic a nivell municipal.

Fins ara això ha funcionat a dit. Cada nou ajuntament contracta els seus amiguets, afins al seu partit. Les empreses municipals solen ser entitats burocràtiques bastant opaques, ja que a ningú l’interessa el que hi passi (excepte a l’oposició en cas que hagi algun cas de corrupció). En resum, el panorama actual és ple de casos d’amiguisme, de xarxes de clientela i de burocràcia que allunyen els serveis públics (neteja, gestió de residus, llum, aigua, enterraments, parcs i jardins, etc.) de la gent. D’aquesta manera, quan hi ha una mala gestió persistent, tothom estarà d’acord a privatitzar el servei. Després, no hi haurà cap garantia que el servei funcionarà, però, si més no, deixa de ser un problema i una pèrdua de diners per a l’ajuntament.

 

La proposta d’acció és no quedar-se en la simple demanda de remunicipalitzar empreses i serveis que ara funcionen malament. Hem d’exigir una gestió democràtica, basada en la participació de la plantilla i en l’aparició d’entitats ciutadanes en l’administració (ja sigui a través de les associacions veïnals o de les assemblees populars de persones afectades pel servei de gestió). Els partits polítics no han de tenir el monopoli de la representació en els serveis i han d’aparèixer, també (o preferiblement en el seu lloc), sindicats i entitats del poble. Com veieu, és una proposta a aplicar- ara, no quan arribi el comunisme llibertari.

Per què serveix això? Hi han una sèrie de raons:

  • Les empreses públiques haurien d’acostumar-se a retre comptes davant de la gent. Necessitem transparència en tots els àmbits.
  • La participació popular en la presa de decisions d’un un servei públic és un element que pot «apoderar».
  • Els sindicats poden pressionar per assolir una «garantia laboral» a les plantilles d’aquestes empreses. És normal una millora de condicions laborals a l’empresa pública respecte de la privada.
  • Una població ‘«apoderada» amb sindicats polititzats podria fer propostes més ambicioses de gestió col·lectiva o comunitària dels serveis públics.
  • El sindicalisme alternatiu, un cop assolida una garantia laboral, tindrà l’oportunitat de tenir una base en aquest sector, un punt de partida per organitzar l’empresa privada després. No és el mateix ser 40 en un poble que 400.
  • El municipi és més sobirà i independent respecte de l’Estat o de les autonomies.

  • El següent pas és la gestió compartida o mancomunada d’alguns serveis entre diversos municipis.

 

Els sindicats poden pressionar per assolir una «garantia laboral» a les plantilles d'aquestes empreses.

No obstant això, a més a més, hi ha una altra raó. I és que s’afavoreix la lluita de classes. Com? La disputa es produirà en una lluita reivindicativa que durarà anys. No guanyarem d’un dia per l’altre. La campanya haurà saltat als mitjans, podrà estar en boca de mig poble. S’haurà assenyalat l’empresa privada com a ineficient o s’haurà ressaltat la injustícia de tenir serveis en mans d’empreses privades…, que habitualment pertanyen a grups empresarials depredadors. Una remunicipalització és una derrota per a la classe dominant. Òbviament, poden viure amb unes poques derrotes. Però, si la cosa es generalitza tot canvia. El consens haurà canviat. I, potser, haurem ajudat a canviar la forma de pensar col·lectiva, influïda per l’hegemonia neoliberal —com deia al principi. És a dir, que haurem apoderat la nostra gent.

 

Aquest és un primer pas, factible el 2016, que serveix per recuperar el que és nostre, les vides de la gent. Serveix per recuperar la sobirania popular.