Sóc un home cis i heterosexual, educat com totes nosaltres en una societat patriarcal, i fa anys que no practico sexe. No és pas perquè no en tingui ganes, tot el contrari; de ganes, me’n sobren, i són moltes les companyes amb qui m’agradaria tenir relacions. Però des de l’adolescència, m’ha sigut molt difícil o impossible aconseguir-ho. I és quelcom que he trobat realment a faltar. No ja el simple coit, sinó tot el ventall d’experiències del món sexoafectiu: la complicitat, la tendresa, els petons… en termes generals, l’amor. He viscut aquesta experiència des d’un patiment emocional molt intens, que m’ha generat o agreujat problemes de salut mental. Excepte en el cas de les persones asexuals, la sexualitat no deixa de ser una necessitat biològica, psicològica i social significativa que, si bé no és necessària per sobreviure, potser sí que ho és per viure mínimament feliç. I la frustració de la libido –que es pot corregir a través de l’autogestió– és poca cosa comparada amb el fet de veure com les persones properes gaudeixen d’una manera especial de relacionar-se entre elles en la qual tu no estàs convidat. És una mica com anar serè en una festa on tothom va passadíssim, i això sempre, cada dia. Et sents sol, et sents inferior. Et preguntes: Per què? Per què no agrado? Què faig malament? Porto mitja vida fent-me aquestes preguntes, i he posat tot el meu esforç en intentar respondre-les. He reflexionat, he llegit, he demanat consell a amistats i terapeutes. I no me n’he sortit. No he pogut saber mai el “perquè” i encara no el sé. I això em turmenta.

M’ha repugnat profundament la notícia que alguns homes en una situació similar han trobat les respostes més equivocades possibles a aquestes preguntes. Quan les ferides obertes per la frustració i la desesperació s’embruten d’ignorància, tard o d’hora arriba la infecció feixista. A les clavegueres d’Internet s’ha escampat una nova soca de la ideologia sèptica, agrupada al voltant del concepte d’incel (involuntary celibacy, celibat involuntari). Els seus partidaris interpreten la falta de sexe a través d’un discurs de l’odi extremadament misogin i supremacista masculí; consideren les dones objectes sexuals que els “neguen el seu dret” a tenir sexe, i arriben a justificar la violació o a demanar que l’Estat els proporcioni prostitutes gratuïtament. Aquesta nova forma de feixisme, que sol combinar el masclisme amb el racisme blanc, ha demostrat ja la seva letalitat; tres joves incels han comès massacres a nord-Amèrica els darrers anys, el mes passat, un noi de 25 anys va matar deu persones a Toronto atropellant-les amb una furgoneta després de publicar a les xarxes socials una crida a la “rebel·lió incel”. Tàctiques del Daesh amb detonants masclistes. La possibilitat d’un contagi a altres indrets en què la reacció antifeminista troba adeptes, com l’Estat Espanyol, és realment preocupant.

A diferència dels incels, com a militant jo he tingut la sort de tenir sempre amigues i companyes feministes que m’han permès aprendre sobre les opressions que els homes exercim sobre les dones, i que m’ajuden a identificar i treballar els privilegis patriarcals. Així i tot, el tema de l’abstinència sexual involuntària és i ha sigut un dels principals obstacles en la deconstrucció de la meva masculinitat. Quan et trobes en aquest context, és fàcil caure en un pensament egoista o directament distorsionat: “per què moure’m per les reivindicacions de les dones, quan a mi ni se’m miren? “per què jo, que sempre he sigut amable i respectuós amb ella, no li agrado, i en canvi folla amb aquell, que és un matxirul·lo arrogant que la tracta malament? Cal escoltar i empatitzar abans d’entendre que, si bé un pot sentir-se oprimit, elles ho estan trenta vegades més, i no només en l’esfera sexual, sinó en tots els àmbits de la vida; i si els traumes provocats per la soledat i l’exclusió et semblen durs, prova d’imaginar-te com deu sentir-se una supervivent de violació.

El problema que m’afecta ha perjudicat també la meva relació amb diverses companyes. El rebuig no és una experiència agradable per part de cap de les dues parts, i jo me n’he endut tants que ja n’he perdut el compte. Per tal de no enfrontar-m’hi de nou, ja fa anys que no provo de “tirar la canya” a ningú. L’aprenentatge negatiu que he adquirit al llarg del temps m’ha minat l’autoconfiança i enfrontar-me a situacions d’aquest tipus em provoca bloqueig i angoixa. Però no és només per mi. Si a això li sumem la càrrega de l’educació patriarcal i l’intent d’ofegar la por i la vergonya en alcohol, la cosa pot degenerar en comportaments masclistes, que han existit i pels quals encara avui em corsequen els remordiments. La passivitat, a la vegada, també pot esdevenir tòxica. És com quan al pati de l’escola t’escollien l’últim pels equips del partit de futbol per sapastre o grassonet, amb la diferència que aquí no t’escullen mai i et quedes eternament assegut a la banqueta mirant com els altres gaudeixen del partit. Això crea ressentiments i enveges molt contaminants tant per la persona afectada com pel seu entorn.

Si en una persona polititzada, mínimament formada, en contacte diari amb dones feministes i amb voluntat de corregir les pròpies actituds masclistes l’abstinència sexual involuntària ja ha generat totes aquestes conseqüències, imaginem com la podrà percebre un home ignorant, alienat per la teleporqueria, el porno mainstream, els fòrums ultres d’internet i les converses de bar amb altres homes ignorants com ell.

Sabent la rapidesa amb què els discursos feixístics –fastigosos, però fàcils–, calen entre les persones dèbils i frustrades, només veig una solució al problema, no al meu, sinó al de totes. Hem de parlar-ne nosaltres. Les llibertàries, el feminisme, els moviments anticapitalistes. Aquest problema existeix i, si no el posem sobre la taula i l’interpretem amb les nostres eines, ells ho faran abans. Resulta curiós que, mentre que la producció de literatura de temàtiques de gènere i sexualitat als ambients “alternatius” és en general molt prolífica, s’ha escrit ben poc sobre el tema. Algunes autores com Natàlia Wuwei i Brigitte Vasallo han tractat qüestions emparentades, i de manera brillant, però continuo trobant a faltar bibliografia. En aquest sentit, m’ha semblat coherent començar per aportar el meu testimoni. Si no ho he fet abans, no ha estat per altra cosa que per covardia. Puc assegurar que vulnerabilitzar-se d’aquesta manera requereix molt més coratge que rebentar vidrieres de bancs i escapar-se de les porrades dels Mossos. Escriure això em sacseja els budells i em fa un nus al pit, però ho veig necessari. No em veig capaç, així i tot, de firmar l’article amb la meva signatura habitual; no vull quedar retratat per tot el ghetto com l’incel anarco.

Elaborar una interpretació política feminista i a poder ser llibertària de les causes de l’abstinència sexual involuntària, i de la manera en què afecta homes, dones i persones d’altres gèneres, és una feina difícil; només començar-la ja requeriria unes quantes columnes més. A banda, hi ha autores molt més ben preparades per fer-ho que jo. Però sí que volia esmentar breument algunes idees sobre les quals he donat voltes mentre intentava respondre la pregunta.

Evidentment, abans que res cal estirar la cadena i enviar tota la diarrea mental incel al fons de la claveguera d’on ha sortit. Home cis: les dones no et “deuen” sexe pel fet de tenir penis: les dones no són objectes ni objectius, són persones. Pressionar una dona perquè tingui sexe amb tu és una actitud repulsiva, opressora i profundament immoral, sempre i en totes les circumstàncies. A partir d’aquí, es pot començar l’anàlisi de la qüestió de l’abstinència indesitjada.

Com a afectat, la meva primera idea és pensar que el culpable del que em passa sóc jo mateix. Sóc jo qui té el problema. La resta pot, jo no puc: això ha de ser per alguna cosa. Però què em passa? La veritat, com deia, no ho sé. Però en aprofundir en la reflexió m’he adonat que centrar-me en una explicació individual és reduccionista. Seria com si busqués respondre a la pregunta de “per què sóc incapaç d’arribar a final de mes” estudiant únicament la manera com porto la comptabilitat. En això, com en tot, a la que t’hi fixes veus les bigues rovellades de les estructures arreu, i la flaire putrefacta del capitalisme t’embafa els narius.

Hem d’ampliar, doncs, el focus: Què és el que fa la gent desitjable? Si bé té alguns components biològics, estic convençut que l’atractiu sexual és fonamentalment una lectura cultural. L’expressió dels gens té un paper, però la seva percepció sempre és subjectiva i enquadrada dins uns cànons socialment construïts. En aquest aspecte, les principals víctimes en una societat patriarcal com la nostra són clarament les dones, doncs l’home considerat “lleig” podrà tenir menys accés a la sexualitat, però això potser no l’afectarà, per exemple, en la seva activitat professional; mentre que, per a la dona, en ser sexualment objectificada, encaixar o no amb els cànons pot condicionar-li tots els aspectes de la vida. Com bé és sabut, les indústries de la moda, el maquillatge, l’alimentació dietètica o la cirurgia estètica, amb el suport de l’aparell cultural, s’encarreguen de crear complexos per convertir després en diners el patiment que generen. Sobre aquesta qüestió recomano el llibre Stop Gordofobia de Magdalena Piñeyro.

En segon lloc trobem l’aspecte comportamental: aquí són trets de caràcter com la timidesa, una manca d’autoestima, habilitats socials peculiars o neurodivergències el què pot fer que una persona no resulti atractiva. Això ho fa encara tot més complex. El cos es pot modificar fent règim, anant al gimnàs o passant pel bisturí. Però quina és, la personalitat canònica? Com aconseguir-la?

Cal insistir en el fet que tot plegat funciona dins d’una esfera de realitat capitalista. El capitalisme no és només un model econòmic, sinó un sistema de valors que impregna totes les relacions socials. I els seus postulats centrals, en la meva opinió, són la mercantilització i la jerarquia. En la visió capitalista de la societat, tot es compra i es ven, intervinguin o no els diners. Som productes, i ens publicitem perquè algú ens consumeixi, alhora que consumim altres productes-persona. Les relacions humanes s’intercanvien en un context de lliure mercat, fet que dóna lloc, automàticament, a enormes desigualtats. Les persones que tenen èxit en aquest procés són considerades “guanyadores” i passen a ocupar el cim de la piràmide social, mentre que les que hi fracassen són merescudes “perdedores” i queden condemnades a una posició subalterna. Seguidament, la mateixa dinàmica mercantil s’encarrega que les guanyadores guanyin cada cop més i les perdedores cada cop tinguin menys. Aplicacions com Tinder, i d’altres en què fins i tot s’arriba a puntuar de l’1 al 10 l’atractiu de les persones, són clares expressions d’aquesta concepció capitalista del món, en la qual tal com hi ha rics i pobres en diners, hi ha rics i pobres en amor. Els neoliberals inclús arriben a parlar de “capital sexual”.

Els valors capitalistes estan tan profundament integrats en la nostra cultura com ho estan, per exemple, els masclistes –amb els quals guarden una relació estreta. I no sempre en som conscients. Si bé és cert que hi ha innovacions culturals com el poliamor que tenen una lectura esperançadora, també en tenen una altra de perversa, que és aquella que fa que la persona que abans tenia una relació sexoafectiva ara en tingui cinc, mentre que la que no en tenia cap continua sola, mentre veu que bé s’ho passa l’altra.

Aquí la meva hipòtesi: El problema de l’abstinència sexual involuntària és fruit de l’existència d’una classificació jeràrquica socialment compartida de les persones basada en l’atractiu que conforma un dels eixos de desigualtat (les que tenen/les que no) que s’interseccionen per subjectar l’individu dins l’estructura capitalista, com ho són la classe, el gènere, el color de pell, les capacitats funcionals, l’edat o el nivell d’estudis.

No sabria dir com podem acabar amb aquesta discriminació. Els afectes són una cosa molt més personal i complexa que un simple recurs a distribuir. Anticipo el clatellot al mascle estalinista que proposi que es formin les parelles per sorteig, així com igual de nefasta em sembla la idea que la gent tingui relacions sexuals “per compassió” amb els companys i companyes que no troben ningú amb qui compartir-les. En una ocasió, fins i tot, una companya feminista em va oferir el contacte d’una treballadora sexual que coneixia. Respecto la decisió d’aquelles persones que lliurement opten per dedicar-se a aquesta activitat, però mai no em sentiria còmode consumint sexe per diners. A banda de les qüestions ètiques i polítiques, realment no és tampoc l’acte en si allò que més trobo a faltar: es tracta d’una cosa més profunda.

L’únic que crec que clarament podria ajudar és una presa de consciència, com a mínim en els nostres ambients, i és per això que he fet aquest text. Perquè aquest problema i les persones a qui amarga la vida no siguin vistes amb estranyesa, por o llàstima, sinó com a companyes que pateixen una de les moltes opressions amb què ens esclafa el sistema capitalista, una opressió que fins ara havia estat invisibilitzada. Això pot fer més fàcil per a elles que puguin expressar-se i compartir els seus neguits, i trobar suport, solidaritat i cures per intentar superar la situació. Les rialletes, comentaris condescendents com “ja arribarà” o “no t’hi obessionis i resigna’t a no tenir relacions” poden ser realment dolorosos. Si em fessis triar viure per sempre sense amor, potser em tocaria prendre una decisió. De la mateixa manera que ens qüestionem si és ètic tenir animals morts al plat, crec que ens convindria a totes una reflexió al voltant de qui ens agrada, qui no i per què. I de la mateixa manera que quan veiem algú sense sostre no ens compadim del “pobrissó”, ni pensem en la culpa que tindrà per haver acabat al carrer, ni creiem que donar-li una moneda arreglés res, diem-nos aquí el mateix, hòstia ja, anem a destruir de soca-rel el maleït sistema que l’ha portat, que ens ha portat fins aquí.

Boi Vila