Imatge: Krasnyi Collective

” Arran de participar en la preparació del Seminari d’ovni arxius (@ovni_arxius) a La Base (@ateneu_base): “El temps just de la revolució. Per un procés destituent”, a principis de novembre, on es va convidar els investigadors Marcello Tarì i Andrea Cavalletti, el Vicente Barbarroja ens ha fet arribar aquesta breu sèrie d’articles per provocar el debat entorn de qüestions oblidades i a la vegada presents en les lluites i la vida que compartim. — Del passat el més important és el que oblidem.”

«En la lucha –escribe Marx– esta masa se une, se constituye en clase para sí misma». Entonces, la auténtica constitución de clase no sucede antes de la lucha, ni a través de ella, sino en medio de la lucha (dans la lutte). Sin embargo, esa lucha no es un simple enfrentamiento. Marx identifica el aspecto esencial de la resistencia obrera: esta no tiende al mantenimiento del salario sino de la coalición. Con la coalición, que «hace que concluya la competencia de los obreros entre sí», comienza la solidaridad, comienza, digamos, la distensión o relajamiento, y algo se vuelve invisible.

Andrea Cavalletti, Clase. El despertar de la multitud

Disparar als rellotjes

Furio proposa, seguint a Rosa Luxemburg contra Lenin, deixar de pensar la revolució com quelcom que s’acompleix d’una vegada per totes i acollir l’etern retorn de la revolució com a orientació que ens pot evitar romandre atrapats en la repetició de la catàstrofe que és Occident. L’»etern retorn de la revolució» significa deixar de pensar que aquesta arribarà en algun moment del futur com una solució apocalíptica a tots els problemes. Significa començar a reconèixer-la com un procés obert, «que triga anys i fins i tot dècades», i que consisteix en el minat constant de les condicions del poder i en l’afirmació desperta de tot el que ja existeix entre nosaltres. Si el procés revolucionari no existeix ja, llavors mai no existirà. En aquest sentit, si la revolució, dintre de l’anàlisi de les forces visibles de la política clàssica, és preparar el demà i no sortir de l’ahir, la revolta, «que suspèn el temps històric», remou l’abans d’ahir i convoca, com una epifania, al demà passat. Al no ser ja capitalista dels mons futurs.

En la revolta, diu Jesi, «un deixa d’estar sol a la ciutat», les baralles mítiques individuals es tornen «espai simbòlic comú». Durant la insurrecció: «la batalla entre el bé i el mal, entre supervivència i mort, entre èxit i fracàs, en la qual cadascú es troba a diari compromès com a individu, s’identifica amb la batalla de tota la comunitat: tots tenen les mateixes armes, tots fan front als mateixos obstacles i al mateix enemic. Tots experimenten l’epifania dels mateixos símbols». L’espai simbòlic comú es converteix en un «refugi respecte del temps històric on tota una comunitat troba una escapatòria» (Furio Jesi, Spartakus. Simbología de la revuelta). La revolució que ve és tant per Jesi com per Benjamin un fre al tren de la història occidental, una sortida de les tensions ocultes de la civilització. «La revolució allibera de l’encanteri a la ciutat» (Benjamin, Libro de los pasajes).

Tanmateix, Andrea Cavalletti, l’investigador que va recuperar d’una caixa oblidada entre els papers que va deixar Furio Jesi el manuscrit de Spartakus, té raó quan afirma que no n’hi ha prou amb «suspendre el temps històric». «Precisament en relació a la suspensió del temps la revolta haurà d’acabar; i en el domini d’allò il·limitat [la societat] la paraula aviat tornarà a qui ordenava les carregues» (Andrea Cavalletti, Clase. El despertar de la multitud). Quan s’acaba la revolta torna la policia, la por sobre la que regna sota els clams per una major seguretat. Per contrarestar aquest retorn Cavalletti ens convida a pensar de nou el concepte de classe revolucionària. No com la classe de les masses liderades cap a la batalla final amb magnetisme hipnòtic. Sinó al contrari, recuperant el «component anàrquic (…) distintiu de la classe revolucionària». Anarquia que és refractària al somnambulisme, a l’ensopiment somnolent i com hipnotitzat pròpi a la no-classe per excel·lència, la petita burgesia, a partir de la qual «tot feixisme produirà el seu “poble”, emmascarant la pura i simple compressió darrere dels noms arcaics i inseparables de comunitat, pàtria, treball, cap» (Ibídem). Si la derrota del moviment obrer va provocar la desarticulació dels mons propis de la classe, com la gran fàbrica i el barri popular, donant lloc al que Agamben va anomenar «la petita burgesia planetària», Cavalletti ens situa davant del perill d’abandonar-nos a l’evidència de l’existència de la no-classe, portadora, per compressió simbòlica, del veritable horror, bategant al costat de l’aparentment assossegada societat normalitzada. La classe, que no té líders, doncs els seus pensadors, pensadores i poetes tornen a submergir-se immediatament a l’interior dels déu-mil, es basaria en una pràctica forta de la solidaritat, imperceptible per al poder, però que crea un món limitat, sensible, capaç d’entrar en secessió respecte a aquest món. Solidaritat, la tasca de la qual és, en front de la massa somnàmbula petit burgesa, «impedir la seva formació». No és una tasca banal, vist l’estat dels nostres barris, reinventar formes comunals de trobada on circula la paraula i l’afecte, investigar com es diuen els problemes en les llengües del barri, retrobar formes d’acció directa per atacar-los, instaurar una solidaritat forta que entri en secessió respecte la societat totalitzant cap a mons per venir, impedir l’emergència de la petita burgesia. Llavors, «la veritable solidaritat, que sacseja a la massa compacta convertint-la en classe revolucionària, es a dir, de multitud, simplement en classe», seria el que ens permetria, a la vegada que amb la insurrecció s’interromp el temps històric, obrir, amb la revolució, un temps absolutament altre, una sortida de la civilització.

Destitució

1) Una solidaritat imperceptible al poder i que trenca amb la societat, limitant-se, funda la classe. Una vida plena i conjurada funda la comuna. La tasca de demolició reclama així un aprendre a jurar de nou, una ètica, en la qual un es troba sempre sol davant de la discriminació d’una justícia com estat de coses en el món, com sol davant Deu. Una ètica, la severitat de la qual ens permeti tramar de nou una forma de vida comuna, més enllà i contra el liberalisme existencial del cadascú i cadascuna fa el que li dóna la gana. Una vida comuna com a veritable epifania del demà passat, com a crida aquí i ara a la insurrecció. De la mateixa manera que la insurrecció reclama una preparació, també la preparació reclama una insurrecció. Qualsevol moment pot obrir un aixecament insurreccional, però la insurrecció no és una qüestió de voluntat individual. No són els individus sinó totes les forces que els travessen positivament i que configuren un món singular qui s’insurgeix. Esperar a preveure guanyar per aixecar-se és perdre dues vegades, per l’absència d’existència i per voler repetir la consigna de l’ordre que diu: d’una vegada per totes, i que mai no es compleix. La insurrecció destituent clama per un nou concepte de llibertat simplement humana, com diu Mario Tronti darrerament, un esforç fantàstic contra l’aparatosa dependència d’unes màquines grandioses que treballen a tomba oberta.

2) En el llenguatge ordinari la paraula destitució s’utilitza, d’una banda, per senyalar en sentit polític el procediment de remoció d’un sobirà, de la pèrdua del càrrec d’un cap d’Estat, com recentment ha ocorregut al Brasil, però, d’altra banda, en un sentit més genèric, senyala l’operació de treure-li tot fonament a alguna cosa; per exemple, quan es diu «aquesta història ha estat destituïda de tot fonament».

En quant a l’ús actual, tal com apareix en l’àmbit de cert pensament anomenat radical, abans que dins l’àmbit de la política clàssica, ens hem d’orientar segons la segona concepció. És el sentit que adopta durant els anys ’90 Reiner Schürmann, quan escriu un voluminós llibre per fer la història tant dels principis hegemònics que han presidit la civilització occidental com de la seva destitució. És en definitiva la nostra aquella que Schürmann anomena l’època an-arquica, l’època sense fonaments, la de la crisi de tot principi ordenador del món.

En sentit polític, comprendrem la destitució com l’operació que priva de tot fonament –jurídic, ètic i inclús existencial– el poder vigent; i no com la simple deposició d’un cap d’Estat.

No fa massa temps que el concepte de «poder destituent» o «potència destituent» s’ha fet present en el nostre vocabulari polític. El que hem de fer [canvia el temps verbal en castellà també si us plau] és repassar la genealogia d’aquest concepte i situar-lo dins la nostra actualitat. El terminus ante quem per el temps recent és el 2001, quan el Colectivo Situaciones va escriure un llibre sobre la revolta argentina del desembre del mateix any i va parlar d’una «insurrecció destituent». Successivament, passant per Tronti, el 2005, Giorgio Agamaben, el 2013, arribem fins al Comitè Invisible el 2015. De totes maneres, el verdader punt de partida d’una teoria de la destitució hem de datar-lo el segle passat, precisament a l’obra de Walter Benjamin, en particular l’assaig del 1921, Crítica de la violència.

El que hem de comprendre ara és especialment com es manifesta la potència destituent: És un gest? Un enunciat? Un lloc? O bé és un temps particular? O, potser, una atmosfera?