Imatges: Eduardo Castellanos

 

El passat diumenge 1 de juliol les i els habitants de Mèxic estaven convocats a les urnes. Havien de votar l’alcaldia, el govern de l’estat, el senat, el congrés i la presidència de la República pel proper sexenni (2018-2014). Una jornada que des de feia setmanes anava generant expectatives i que va tenir lloc enmig del mundial de futbol -un esdeveniment que paralitza el país – en un moment de bona ratxa de la selecció que s’havia classificat pels quarts de final. Tot eren bons auguris per l’anhelada jornada electoral que semblaven indicar que potser arribava el moment del canvi en una societat cansada.

A les 20:08h, només 8 minuts després que es comencessin a donar els resultats preliminars, ja es van mostrar les primeres reaccions davant dels resultats. Era el primer senyal d’una anomalia en les conductes electorals del país: el Partido Revolucionario Institucional (PRI) – el partit de l’actual president de la República, Enrique Peña Nieto (EPN) i històric del país – sortia reconeixent la derrota i desitjant sort al nou president. Pocs minuts després sortia Anaya del Partido de Acción Nacional (PAN) – partit dels ex-presidents Fox i Calderón. Novament, lloances i desitjant el millor al nou president. Ambdues reaccions van sorprendre a un país que no està acostumat a aquests tipus de situacions.

A partir d’aquell moment, l’eufòria s’estengué per tot arreu, als crits de “sí se pudo”, “es un honor estar con López Obrador”. La Ciutat de Mèxic semblava que sortia d’una letargia pesada. La tensa calma de l’esperança continguda per mesos i setmanes davant el temor del frau electoral per fi podia ser alliberada, Andrés Manuel López Obrador (AMLO) per fi era el nou President de la República Mexicana.

Comprendre l’abast de l’1 de juliol

Però per què és important la victòria d’AMLO i la seva formació Morena? Què el diferencia de les altres opcions? El fet és altament complex, ple d’aspectes, aquí només en seleccionem alguns.

En primer lloc, Lopez-Obrador, “Peje” com se’l coneix popularment, ha treballat de forma molt diferent: més qualitativa i seriosa… té un programa de 400 pàgines. Un equip d’experts (acadèmics i professionals amb reputació de l’UNAM i d’altres espais de dins el país) per tant, una mostra d’un treball professional en política pública que mostra a la gent que busca qualitat i professionalitat i no tant “compadrazgo”. Però aquesta no és més que la darrera fórmula de treball d’un personatge que sempre ha tingut una línia de treball i de praxis política inspirada en la social-democràcia europea, sigui des dels alineaments dels partits de la dreta, com dels de  l’esquerra. Com a proposta d’esquerres, sempre ha seguit la línia de treball dels socialistes europeus, també en el doble vessant: polítiques progressistes en drets, i neoliberals en l’àmbit econòmic.

En segon lloc, la història de López-Obrador és la del descrèdit del sistema electoral mexicà, ja que des dels comicis del 2006, ha estat el principal afectat del frau electoral. El 2006, quan anava de candidat del Partido de la Revolución Democrática (PRD) front Calderon del PAN. Aquell era un any crucial pel país que vivia els fet d’Atenco, de la APPO i l’eix zapatista posava sobre la taula la Otra Campaña. Només un any després de la victòria d’Evo Morales, i en els moments més forts del projecte Chávez (Veneçuela) i de Correa (Equador). Però el Peje, com dèiem, sempre ha estat seguidor de la social-democràcia, i mai s’ha alineat obertament amb les propostes de l’esquerra més transformadora.

Al 2006, es van fer acampades al zócalo de la Ciutat de Mèxic i molta mobilització social. Aquesta vegada, es comentava en tots els cercles de la vida quotidiana, el temor d’un nou frau i el risc que derivés en revoltes, crisi econòmica i inestabilitat política i social. La tensa calma, en part, s’explica arran de l’experiència, sobretot del 2006, tot i que també en les eleccions anteriors, del 2012, va haver-hi un nou frau electoral que li donà la presidència a EPN.

L’experiència dels dos fraus electorals anteriors, en certa manera, l’avalen davant d’una població cansada, que entén que darrera dels mateixos hi havia la mà negra de les oligarquies opressores procurant mantenir l’estat de les coses, i per tant, els seus privilegis. Aquest supòsit, el projecta com algú que té la capacitat de portar al país els canvis que aquest necessita.

Això s’uneix al bon record que hi ha del seu pas pel govern de la capital de la república i un cansament molt profund en el sí de la societat mexicana, que veu com, de forma explícita, tot es va torçar en la dècada dels 90, sota el mandat de Salinas de Gortari, amb la signatura del TLC i la reforma de la Constitució, amb els quals s’acaben de soscavar avenços importants vinculats a la Revolució Mexicana.

L’anhel de canvi, ja es va posar de manifest a les eleccions del 2000, quan el càstig al sistema hegemònic mexicà del PRI, era castigat donant la victòria a Vicente Fox del PAN. Però ara, el PAN no era una opció que simbolitzés cap tipus de canvi en clau positiva, després d’un govern de Felipe Calderón que tothom el recorda per haver empitjorat de forma considerable la situació interna del país: augment de la pobresa, augment de la violència, implantació i consolidació del que s’anomena narco-Estado, amb la seva guerra contra el narco, que no va fer més que militaritzar el país, augmentar la inseguretat i encaminar el país a polítiques que a molts els recordaven les d’Uribe a Colòmbia.

Davant d’aquest escenari, l’única proposta que encara no ha tingut opció de demostrar si pot millorar la situació era AMLO, i per tant, l’esperança i l’encàrrec ara són per ell i Morena. La societat mexicana fa anys que reclama aquest canvi.

AMLO: un reflex de la demanda de canvis.

AMLO és el reflex de la necessitat i la demanda de canvis en el país que superen els marcs de la dreta i l’esquerra. Se li demana professionalitat en l’exercici de la política, la recuperació de les institucions públiques, tant metafòricament com de forma objectiva – autoritat, poder real, sentit d’allò públic – per tant, que l’objectiu sigui atendre la ciutadania i no l’enriquiment personal. Acabar amb el compadrazgo, el cacicazgo i el clientelisme com a elements de l’estructura de país. Tot això es verbalitza amb l’expressió “acabar amb la corrupció” en paraules del propi AMLO “la màfia del poder ja no dominarà Mèxic, ja no tindran el poder de manar, perquè manarà el poble”. Per tant, ha trobat en la corrupció i la màfia la crítica als problemes estructurals del país, com Podemos amb la casta, temps enrere. Els elements exposats han afavorit un electorat transversal front la proposta de Morena i AMLO. El desig d’un Mèxic que vol deixar enrere una etapa de foscor i decadència que es troba representada en el PRI i el PAN.

Ara bé, no tot són facilitats ni flors i violes. El repte és monumental. No se li demana que apliqui polítiques d’esquerres. De fet, tampoc portava un programa d’esquerres. L’escomesa és que encarrili el país. És més, no és una proposta revolucionària en el sentit que tothom imaginaria, tot i això, dur a terme la reestructuració del país, de les seves institucions i de les seves dinàmiques, no és poca cosa, i per tant, falta veure si serà possible.

Convé destacar que hi ha limitacions en la línia de sortida com la falta d’enteniment que això no només depèn d’ell – i el seu equip de govern –, sinó de canvis socials profunds. Les pràctiques de compadrazgo, de clientelisme i caciquisme formen part del dia a dia de la vida quotidiana i travessen totes les esferes de la societat mexicana. Això vol dir, en primer lloc, que resoldre aquests aspectes, no és quelcom que es resolgui en una legislatura, sinó que necessita d’una estratègia més complexa a mig i llarg termini. I això porta a un segon aspecte, com el fet que part de l’èxit o fracàs, en aquesta empresa passa per la fortalesa de les aliances dels lobbies econòmics i els seus interessos. Combatre la corrupció estructural, fer reformes en les dinàmiques de treball de l’administració pública i institucions, ha d’anar acompanyat de mesures dures, i de plans estratègics per promoure un canvi en el sistema de valors de tot el conjunt de la societat. En el moment que això s’activi, els actors que es veuran amenaçats, buscaran la mobilització social i la ingovernabilitat. Per assegurar els equilibris i el desenvolupament d’aquestes noves polítiques i reformes, el govern de López -Obrador ha de saber que compta amb actors molt sòlids. Companys d’aventura que no defensen polítiques d’esquerres però que necessiten de millores estructurals per aprofundir el seu enriquiment.

Veient suports com Slim o Soros a la candidatura de AMLO, ja és visible que no es tracta d’una proposta d’esquerres. A això s’hi sumen les reaccions descrites a l’inici: els altres candidats mostrant educació i respecte. Semblen indicar que hi ha un interès en promoure certs canvis en el país, potser perquè el nivell de desgavell i descontrol afecta de forma negativa a més projecció econòmica i més neoliberalisme.

Possiblement, darrera la victòria històrica d’AMLO hi ha interessos geopolítics amb finalitats estratègiques en el nou marc mundial que s’està elaborant, en el que es considera que Mèxic ha de tenir un paper.

Per tant, la responsabilitat sobre les espatlles d’AMLO és de dimensions històriques i, tot i no haver guanyat amb un programa d’esquerres, ha posat sobre la taula que la societat mexicana està canviant la seva percepció sobre la situació del país i de les solucions. Lopez Obrador, ha guanyat de forma absoluta i històrica, practicant altres codis de praxis política. Aquest punt central és el que mostra que la societat mexicana està davant d’un punt d’inflexió. Ara resta per veure com serà el sexenni d’AMLO i com es tradueix en canvis en la realitat del país.