[CAT]

 

Sara Pierallini, Traducció ‘Vers il 25 Aprile. Riflessioni urgenti sulla necessità di rompere il vetro e tornés in strada’ de Wu Min

 

Per Barcelona creixen les pintades en els murs: ‘Carda’m, tinc Corona’, ‘Hi ha més mortes per femicidi que per Covid’, ‘Aquí vivia una família’ …

 

A Barcelona, han començat ja els desallotjaments en estat d’alarma.

 

Corregiré.

 

A Barcelona, durant l’estat d’alarma han ocorregut des de desallotjaments de les persones que viuen al carrer, continuant per les que viuen de manera precària en edificis ocupats i les que no poden pagar-se el lloguer.

 

Creix l’estat militar repressiu, han multat dues vegades la xarxa antiracista de Barcelona. Motiu: distribució de menjar.

 

Crec de manera ferma que és el moment d’acabar de dir com estem de indignats/des online. Escriure ACAB en Facebook/Twitter/Instagram, no pararà un desallotjament, ni la mà del policia que pega a una persona migrant, a una persona ocupant.

 

Tradueixo aquí una part d’un text del col·lectiu literari Wu Ming, que podeu trobar en aquest enllaç. Text d’anàlisi que reflecteix la situació actual d’Espanya, França i Itàlia.

 

Aquestes no són gestes aïllades, ni la repressió només afecta a migrants o militants. El decret d’emergència i l’epidèmia d’ordenances i prohibicions, sovint absurdes, van donar als agents de la llei molta més discreció de la que ja tenien (i ja era molta). Milers de persones han pagat el preu directament en les últimes setmanes.

 

La llibertat d’organitzar-se i la de lluitar en la crisi ha sofert un atac preventiu, en la recessió que s’apropa. Això afecta la possibilitat futura de realitzar reunions, assemblees, manifestacions, assegudes, piquets i, en general, creuar i viure l’espai públic físic. Per a aixafar les pròximes lluites, les pròximes ocupacions, la repressió adoptarà raons de salut.

Arribem a aquesta situació principalment perquè els dos preceptes més reiterats en aquesta emergència, “quedar-se a casa” i “evitar reunions”, no ens ha fet verificar les seves implicacions; s’han convertit en receptes monstruoses.

 

“Estar a casa” no significa necessàriament quedar-se a casa.

 

Des de la necessitat de “estar a casa”, és a dir, tancar els llocs on es treballa o es consumeix, en cap moment s’ha passat a l’obligació de “quedar-se a casa”, que és una cosa molt diferent.

 

Ser escoltat repetint-se fins al punt de la nàusea, amb xarxes unificades, que un havia de quedar-se a casa, va portar a milions de persones a tancar-se vives, amb la conseqüent monstruositatització del fora.

 

No obstant això, la por selectiva i inconsistent només va afectar activitats desinteressades, gratuïtes, fetes per a mantenir una qualitat de vida mínima: córrer, caminar, jugar amb els/les propis/es fills/es …, activitats que no estan en línia amb el sistema productiu del capitalisme.

 

Durant el tancament, el produeix-consumeix-mor es va imposar com mai abans: o vas ser al supermercat, o vas anar a ser explotat, o no vas ser a cap costat. I també va haver-hi autodenominats “anticapitalistes”, que van estar d’acord.

 

Nombrosos/es companys/es han començat a parlar de ‘responsabilitat civil’, caient en el parany esmentat anteriorment sense poder sortir d’ell. A partir d’aquí, han protestat, amb els mateixos “arguments” que les armes de l’Estat, contra aquells que van mantenir la diferència entre “estar a casa” i “quedar-se a casa” i el van comentar.

 

Un conjunt de discursos regressius, si no reaccionaris, van prevaler. Amb el resultat que avui la pràctica real de moltes presumptes “persones comunes”, que han estat adoptant microtàctiques de desobediència i resistència durant setmanes, està més avançades que la de la majoria de les súper lleialtats militants.

 

Com hem tractat de documentar, el col·lapse de la compatibilitat d’emergència va començar com un “eixam” de desobediències úniques, visibles i invisibles, però després van haver moments col·lectius.

 

Hi ha una necessitat urgent de reflexionar sobre com començar a reprendre l’espai públic novament, sobre com trencar la compatibilitat de l’emergència, sense enganyar-nos en l’anomenada “Fase 2”.

 

També és possible organitzar-se romanent formalment dins de les regles, però bàsicament tornant a fer iniciatives públiques en l’espai físic, a les ciutats. La setmana passada, a Polònia, el moviment de dones va sortir al carrer, respectant les distàncies de seguretat, per a protestar contra un altre intent de prohibir l’avortament. Hem de pensar, almenys, en mètodes similars.

 

Una condició sine qua non per a pensar sobre com recuperar l’espai públic, per descomptat, és dissipar el malentès entre “estar a casa” i “quedar-se a casa”, i de qualsevol manera lluitar contra la por del fora. Por que es perpetua també a través de l’obligació d’una màscara, incloent quan no és necessari.

 

L’altra condició necessària és creure que les videoconferències i les assemblees virtuals són pal·liatives o, en aquest cas, les formes que ens veiem obligats a prendre, la qual cosa hauria de deixar-nos molt insatisfets i ansiosos per tornar al real.

 

És l’hora d’escapar del manicomi i tornar al carrer.

 

En formes que actualment són diferents de les anteriors, però tornem al carrer.

 

Com més aviat comencem, millor.

 

 

 

[CAST]

 

RETOMAR LA CALLE

 

Sara Pierallini, Traducción ‘Verso il 25 Aprile. Riflessioni urgenti sulla necessità di rompere il vetro e tornare in strada’ de Wu Ming

 

Por Barcelona crecen las pintadas en los muros: ‘Fóllame, tengo Corona’, ‘Hay más muertas por femicidio que por Covid’, ‘Aquí vivía una familia’ …

 

En Barcelona, han empezado ya los desalojos en estado de alarma.

 

Voy a corregir.

 

En Barcelona, durante el estado de alarma han ocurrido desde desalojos de las personas que viven en la calle, continuando por las que viven de modo precario en edificios ocupados y las que no pueden pagarse el alquiler.

 

Crece el estado militar represivo, han multado dos veces la red antiracista de Barcelona. Motivo: distribución de comida.

 

Creo de modo firme que es el momento de terminar de decir cómo estamos de indignadxs online. Escribir ACAB en Facebook/Twitter/Instagram, no parará un desalojo, ni la mano del policía que pega a una persona migrante, a una persona ocupante.

 

Traduzco aquí una parte de un texto del colectivo literario Wu Ming, que podéis encontrar en este enlace. Texto de análisis que refleja la situación actual de España, Francia e Italia.

 

Estas no son hazañas aisladas, ni la represión sólo afecta a migrantes o militantes. El decreto de emergencia y la epidemia de ordenanzas y prohibiciones, a menudo absurdas, dieron a los agentes de la ley mucha más discreción de la que ya tenían (y ya era mucha). Miles de personas han pagado el precio directamente en las últimas semanas.

 

La libertad de organizarse y la de luchar en la crisis ha sufrido un ataque preventivo, en la recesión que se avecina. Esto afecta la posibilidad futura de realizar reuniones, asambleas, manifestaciones, sentadas, piquetes y, en general, cruzar y vivir el espacio público físico. Para aplastar las próximas luchas, las próximas ocupaciones, la represión adoptará razones de salud.

Llegamos a esta situación principalmente porque los dos preceptos más reiterados en esta emergencia, “quedarse en casa” y “evitar reuniones”, no nos ha hecho verificar sus implicaciones; se han convertido en recetas monstruosas.

 

“Estar en casa” no significa necesariamente quedarse en casa.

 

Desde la necesidad de “estar en casa”, es decir, cerrar los lugares donde se trabaja o se consume, en ningún momento se ha pasado a la obligación de “quedarse en casa”, que es algo muy diferente.

 

Ser escuchado repitiéndose hasta el punto de la náusea, con redes unificadas, que uno tenía que quedarse en casa, llevó a millones de personas a encerrarse vivas, con la consecuente monstruosización del fuera.

 

Sin embargo, el miedo selectivo e inconsistente sólo afectó a actividades desinteresadas, gratuitas, hechas para mantener una calidad de vida mínima: correr, caminar, jugar con lxs propixs hijxs …, actividades que no están en línea con el sistema productivo del capitalismo.

 

Durante el cierre, el produce-consume-muere se impuso como nunca antes: o fuiste al supermercado, o fuiste a ser explotado, o no fuiste a ningún lado. Y también hubo autodenominados “anticapitalistas”, que estuvieron de acuerdo.

 

Numerosxs compañerxs han empezado a hablar de ‘responsabilidad civil’, cayendo en la trampa mencionada anteriormente sin poder salir de ella. A partir de ahí, han protestado, con los mismos “argumentos” que las armas del Estado, contra aquellos que mantuvieron la diferencia entre “estar en casa” y “quedarse en casa” y lo comentaron.

 

Un conjunto de discursos regresivos, si no reaccionarios, prevalecieron. Con el resultado de que hoy la práctica real de muchas presuntas “personas comunes”, que han estado adoptando microtácticas de desobediencia y resistencia durante semanas, está más avanzadas que la de la mayoría de las súper lealtades militantes.

 

Como hemos tratado de documentar, el colapso de la compatibilidad de emergencia comenzó como un “enjambre” de desobediencias únicas, visibles e invisibles, pero luego hubieron momentos colectivos.

 

Hay una necesidad urgente de reflexionar sobre cómo comenzar a retomar el espacio público nuevamente, sobre cómo romper la compatibilidad de la emergencia, sin engañarnos en la llamada “Fase 2”.

 

También es posible organizarse permaneciendo formalmente dentro de las reglas, pero básicamente volviendo a hacer iniciativas públicas en el espacio físico, en las ciudades. La semana pasada, en Polonia, el movimiento de mujeres salió a la calle, respetando las distancias de seguridad, para protestar contra otro intento de prohibir el aborto. Debemos pensar, al menos, en métodos similares.

 

Una condición sine qua non para pensar sobre cómo recuperar el espacio público, por supuesto, es disipar el malentendido entre “estar en casa” y “quedarse en casa”, y de cualquier manera luchar contra el miedo del fuera. Miedo que se perpetúa también a través de la obligación de una máscara, incluyendo cuando no es necesario.

 

La otra condición necesaria es creer que las videoconferencias y las asambleas virtuales son paliativas o, en este caso, las formas que nos vemos obligados a tomar, lo que debería dejarnos muy insatisfechos y ansiosos por volver a lo real.

 

Es la hora de escapar del manicomio y regresar a la calle.

 

En formas que actualmente son diferentes de las anteriores, pero volvemos a la calle.

 

Cuanto antes comencemos, mejor.